El cadàver estava inflat. S’havia passat tres dies submergit en les aigües fangoses del garatge. El verdet cobria totes les parts del cos que no estaven sota l’aigua, la resta era un collage de marrons, negres i grocs. Les ferides havien perdut les seves crostes pels efectes de la humitat. El cap descansava sobre el respatller del seient del copilot, les cames entortolligades entre els pedals i el canvi de marxes. El cotxe estava dipositat sobre la taula de ping-pong, en diagonal en referència a la porta del garatge, que ara estava mig despenjada i anava repicant amb les onades que entraven i sortien des del carrer. Els cabells suraven i li formava una mena d’halo darrere el clatell. La brusa se li havia estripat i el pit dret ballava al ritme que marcava l’aigua, lliure de les constriccions d’uns sostens que s’havien enganxat a algun lloc, deixant d’exercir la seva funció per passar a rebregar-se i retorçar-se cobrint només un dels seus antics protegits. No havia mort ofegada. Quan la porta va cedir i la tromba d’aigua va envair el garatge, estava provant de recuperar la seva bossa.
Havia arribat feia un parell d’hores, amb l’aigua baixant pel carrer gairebé per sobre de la vorera. Havia discutit amb l’encarregat, que l’havia amenaçada de despatxar-la si marxava abans de la seva hora. Però a la ràdio ja parlaven de víctimes i carreteres tallades; havia d’arribar a casa. La seva mare depenia d’ella i la cuidadora havia avisat que marxava, que no podia quedar-se més estona mentre veia les aigües créixer tan violentament. Havia sortit del magatzem encara amb la bata de treball i, amb aquesta acció, havia despertat el malestar de la resta de companyes. L’encarregat cridava mentre veia la major part de la seua plantilla sortir per la porta anant cap a l’aparcament. Havia patit molt, aterrida tota l’estona mentre el cotxe semblava voler lliscar cap als costats de la carretera. Fins i tot quan estava aturada, sentia el cotxe desplaçar-se, empès pel torrent que començava a acumular-se entre els vehicles. Un trajecte que normalment li duia no més de vint minuts, havia esdevingut una hora i mitja de desesperació i pànic. No aconseguia comunicar-se la seva mare i son germà li havia explicat que s’havia hagut de quedar a la feina, als pisos superiors de l’edifici d’oficines. Li havia explicat que havia vist cotxes surant com barquetes a la deriva avinguda avall, amb gent a dins que cridava demanant ajut. La trucada s’havia tallat i ja no havia aconseguit restablir-la.
No hauria d’haver baixat al garatge. Certament, la documentació li era necessària, sempre que havia de fer un tràmit de part de la mare li demanaven tots els papers i carnets possibles, indiferentment de si ja els tenien registrats o no. Cada persona nova amb qui es comunicava, encara que fos per un tema que ja havia tractat amb aquella administració, exigia comprovar tota la documentació. Així que havia baixat a la recerca de la seva bossa, on guardava els seus carnets i els de la mare perquè havia pensat apropar-se a la farmàcia a recollir la nova medicació. L’aigua entrava per sota de la porta que retronava dels cops que la torrentera li anava donant. Va cedir just quan ella havia entrat al cotxe. La bossa havia caigut al terra del seient del copilot. Mentre s’ajupia, tot plegat va rebentar: la porta deixà passar l’aigua que en segons havia omplert bona part del garatge. La porta del cotxe s’havia tancat de cop, atrapant-li tres dits de la mà esquerra, polvoritzant els petits ossos i arrancant-li un parell d’ungles. Provà d’obrir la porta, però la força de l’aigua li ho va impedir i tan sols va aconseguir rescatar la mà. Plorant de dolor amb el cor que provava d’escapar-li gola amunt, va pensar en com sortir. La porta que donava cap a dins de la casa s’havia tancat de cop, convertint tota l’habitació en un remolí d’aigua, fang i coses que havien estat ben ordenades fins feia uns segons. El cotxe va començar a moure’s i ella va agafar-se al volant. Llavors se sentí un tro, només que no era cap fenomen celeste, era el soroll del riu esberlant el que quedava del pont i arrossegant tot al seu pas. La porta del garatge va tocar el sostre pel cop d’aigua i el cotxe va elevar-se quasi fins al sostre, abans de caure, tombat sobre el lateral. Ella va colpir el respatller del seient amb prou força per a plegar-se el coll més enllà del que les vèrtebres volien permetre i amb un cruixit que va ressonar dins del seu crani més fort del que havia sentit el tro anterior, va acabar desnucada. Ja no va ser conscient que l’aigua li cobria el cap perquè ja no respirava.
Les aigües estaven baixant, dins del garatge el cotxe s’havia anat desplaçant cap avall i ara descansava en angle quasi perfecte entre paret i terra. El fang ho cobria tot. Amb molt d’esforç, va aconseguir desenredar les cames, deixant-se un parell d’ungles del peu esquerre clavades al pedal del fre i fracturant-se el turmell dret de l’estrebada per deixar-lo lliure. Va obrir la porta de la banda del conductor, la que mirava cap al sostre i va anar grimpant, fent servir seients, volant i respatllers fins a sortir del vehicle. Amb una estrebada forta, va aconseguir tornar a posar-se el coll en vertical, anava grinyolant amb un sorollet d’os fregant os, però almenys ara tenia un punt de vista més habitual. La porta del pis estava encaixada i va haver d’estirar força abans no aconseguí alliberar-la. Les escales estaven prou netes, el fangar s’havia aturat a pocs centímetres per sobre del primer esglaó. Lentament, prenent el passamà per ajudar-se a mantenir l’equilibri que la desgràcia que tenia per peu li volia robar, va anar pujant. Sa mare jeia al costat del llit. Havia provat d’aixecar-se i havia relliscat amb l’aigua que s’havia escolat per les finestres de la seua habitació. Les havia d’haver arreglat feia mesos, però entre una cosa i una altra, mai havia trobat el temps. Ara, una pàtina d’aigua bruta ho cobria tot, especialment llardosa al voltant de la dona que, segurament havia perdut el control dels esfínters mentre esperava que algú la rescatés. Va ajupir-se al costat de la seua mare, i amorosament, li va tocar l’espatlla. La vella es va remoure i va tombar el cap fins a mirar sa filla. Cap expressió va aparèixer a la cara de cap de les dues, però l’ambient va semblar menys fred en mirar-se entre elles.
Les dues mortes van baixar les escales fins a la porta principal. Els papers que s’havien intercanviat quan la mare havia deixat de ser la cuidadora per ser la filla la responsable, semblaven haver tornat a la posició d’inici. La debilitat que havia sotmès a la vella havia desaparegut en morir i, en tenir ella les dues cames relativament fortes, podia ajudar la seva filla a caminar amb més fermesa. Al carrer, els cotxes s’apilaven els uns sobre dels altres, com les joguines d’un gegant maldestre. Dins de molts hi havia cadàvers; alguns encara immòbils, alguns que ja es començaven a despertar. La mare i la filla, amb l’ajut d’un veí que en vida mai havia estat gaire amable, van anar obrint portes o rebentant finestres per ajudar a sortir tots els atrapats. Un col·lectiu cadavèric s’anava formant, un grup heterogeni i col·laboratiu, que no deixava ningú enrere, desenes de morts recents marxaven plegats cap al centre de la vila. Els primers vius que els van veure van sortir esperitats, cridant que els morts s’estaven aixecant de les tombes, fins que algú va respondre que aquests morts no havien sortit de cap tomba.
Els vius van començar a sortir de les seves cases i van començar a buscar entre els cadàvers ambulants, algú a qui conegueren, algú amb qui haguessin tingut relació i a poc a poc, el grup va anar creixent. Un petit nucli de morts que caminava acompanyat d’un creixent grup de vius. Quan van aparèixer els primers policies, els van apuntar amb els seus fusells, però els vius es van negar a apartar-se dels morts i van acabar deixant enrere les suposades forces de l’ordre. Semblava que no sabien cap a on anaven, però en veure que la comitiva prenia el camí que donava a l’autopista, tots van saber que el destí era la capital, seu del govern que havia permès la tragèdia. Quan algun dels morts queia perquè les seves extremitats estaven massa deteriorades, un parell de vius es posaven a banda i banda i l’ajudaven a seguir dempeus, caminant amb fermesa a la cerca de raons, motius. La dona, anava de bracet de la seua mare morta i del forner viu on havien comprat el pa des que era una nena. El viatge fins a la capital era llarg, viatjaven a un ritme lent, però constant i sabien que no arribarien abans de la mitjanit. Va començar a ploure, una pluja fina que no tenia res a veure amb l’aiguat violent i cruel que havia posat fi a les vides de molts i a les esperances de gairebé tots, però aquest cop l’aigua no impediria que la veu del poble, viu i mort, fos escoltada.