La primera que va trobar va ser a la cuina. S’havia despertat de matinada, havia anat a pixar i, de tornada, va passar a beure un got d’aigua. Corria com una desesperada en encendre’s el llum i va haver de saltar per atrapar-la abans no es fotés sota la nevera. El cruixit de la closca li va fer venir basques, però va treure’s les restes de panerola de l’espardenya amb la satisfacció de la feina ben feta. Tornà cap al llit pensant en enretirar l’electrodomèstic i assegurar-se que no n’hi havia cap més.
La segona i la tercera les va trobar a la porta de casa. Venia de la feina i va veure-les allà, a l’estora de l’entrada. Aquest cop, en esclafar-les, ni li van venir basques, ni va sentir cap satisfacció. Només va notar com li creixia l’enuig d’haver de trobar-se aquestes pestes al seu voltant. Entenia que els seus veïns potser no tenien els criteris d’higiene i pulcritud que ell atresorava, però no que no fessin res per deslliurar-se d’aquestes bestioles.
El següent parell de dotzenes el va trobar totes aplegades al voltant d’una rata morta. Cercant al seu voltant, va veure l’escombra que feia servir per treure els branquillons i la pols del camí de pedra. A cops, en va matar totes les que va poder i va esclafar el cadàver a mig menjar de la rata. Li va quedar una ràbia enorme a dins en veure unes quantes de les cuques, amagar-se per escletxes i forats per tot el jardí. En deixar la granera va veure-la tacada de sang de rata i va observar que també s’havia esquitxat les sabates i els pantalons.
A la botiga li van garantir que l’insecticida funcionava. També li van dir que era molt perillós per a la salut i que el millor era desallotjar la casa. Després de segellar amb silicona les finestres i la trapa que donava al jardí, va engegar la bomba al soterrani. Mentre sentia el xiulet del gas escapant, va tapar l’escletxa de sota la porta amb una tovallola humida. Estava convençut que els nius de paneroles estaven allà baix, però va desinfectar la resta de la casa amb amoníac mentre es fumigava el soterrani.
Se’n reien d’ell. Les autoritats, la família, els amics; tots se’n reien d’ell. Li deien que era un paranoic, que si ell era l’únic amb el problema, els veïns no en tenien cap culpa. Però ell sabia la veritat: els pollosos, bruts i ignorants de les cases del voltant eren els culpables. Ell mai havia tingut polls o formigues a casa. I si no era ell, qui si no els altres eren els responsables? Una panerola va pujar-li per la sabatilla i va trepitjar-la amb l’altre peu, deixant un reguerol repugnant, dibuixant-li una ganyota al vellut. Si ningú volia fer-li cas, hauria de ser ell mateix qui poses solució al dilema.
Des de la finestra espiava les cases dels veïns. S’havia comprat uns binocles en una botiga del centre i es passava hores vigilant les anades i vingudes dels seus veïns. No veia les seves paneroles, ni als contenidors d’escombraries, ni als camins d’entrada, enlloc. Li semblava impossible que els bruts i pudents veïns no patissin la plaga que ell havia de sofrir. Amb una llauna buida de galetes, va capturar uns quants exemplars dels insectes que pul·lulaven per casa seva i, aprofitant que els havia vist marxar, va deixar unes quantes cuques prop de les escombraries. Tornà a casa seva ignorant els cruixits de la multitud de closques insectívores que anava trepitjant.
Continuava sent l’únic amb insectes ocupant casa seva. Les paneroles que havia deixat on els veïns no havien fet niu allà i tenia la sensació que les cases veïnals brillaven, com si irradiessin netedat i puresa. Era un escarni constant, veure aquells espais lliures d’animalons, mentre ell vivia en un oasi pervers, plagat d’endimoniades bèsties que no paraven de reproduir-se. Tenia ben sovint la sensació que s’ofegava, com si tantes criatures respirant li estiguessin robant l’oxigen. Veia els veïns, els maleïts i putos veïns, sortir tranquil·lament de les seves llars, sense cap insecte arrossegant-se per les seves espatlles i se l’enduien els dimonis.
No entenia com podien caminar per un vidre vertical. Entenia que insectes més petits o animalons que deixin anar baba puguin fer-ho, però paneroles de deu centímetres caminant per la finestra, no se’n sabia avenir. Havia deixat d’espiar als veïns amb els binoculars. Les maleïdes bestioles se li anaven posant davant quan provava de fer-ho i acabava veient només potes peludes increïblement ampliades. Ara abans de sortir de casa, cosa que cada cop feia menys, s’havia de raspallar bé la roba per evitar la companyia indesitjable dels insectes amb els quals es veia forçat a conviure. Prou vergonya li feia ser l’únic infestat del barri, tot i ser mil cops més endreçat i net que la púrria que vivia prop d’ell.
La idea li va arribar mentre provava de llegir, tot apartant a manotades les paneroles, l’avís de factura impagada que havia rebut per correu. Al soterrani, que encara feia pudor d’insecticida, va trobar unes quantes capses de cartró. Va llençar-hi el contingut sense mirar-s’ho gaire i va pujar al menjador. Va deixar les caixes a terra i va llençar dins restes de menjar. En tenia molts, atès que feia dies que no posava en marxa el rentaplats. Les caixes es van omplir de seguida de paneroles; les primeres pel menjar i les següents suposava que per curiositat sobre allò que feien les seves germanes. Quan en tenia una prou plena, la tancava i segellava. De seguida les va tenir totes a punt i va començar a escriure-hi adreces.
Tots aquells malnats, criminals, fastigosos que tenia per veïns van tenir el valor de venir a queixar-se. Tots alhora, en bandada com els carronyaires que sempre havia sabut que eren. El van insultar, el van acusar de terrorista, el van amenaçar… Però ell es va mantenir ferm. La culpa era d’ells, amb els seus costums aliens i alienants, amb la seva cultura invasora i invasiva. Ell tenia més dret que ningú a viure sense paneroles perquè ell havia arribat al barri quan només hi havia merda, la merda en la qual els seus veïns sempre havien viscut. Ell havia vingut a netejar la terra i, ni les paneroles que infestaven el seu cor, ni els llimacs que habitaven les cases dels altres aconseguirien que aconseguís el seu objectiu. Els va tancar la porta als nassos i va quedar-se sol, amb la música incomparable de milions de potetes caminant per la seva llar.