S’eixuga la suor del front amb la màniga, sent com també gotes corpulentes i glaçades li regalimen del pit fins al melic, li aniria bé sortir a fora per que li toqués l’aire. Però no pot marxar, se sent captivat per aquelles escenes violentes i brutals, a la pel·lícula un dels gàngsters es posa a ballar, seria una escena còmica si no fos per que va brandant un ganivet a la mà i hi ha davant seu un policia emmordassat lligat a una cadira, no cal ser un geni per saber que està a punt de passar l’escena de la que tothom parla.
– Ara li fotrà David -fa amb un fil de veu en Tom.
– Què dius? Quin fill de puta, però si està lligat, l’està torturant!
– Però tu com creus que funciona la màfia? Demanant les coses si us plau? -exclama en Tom.
– Shhhhhhhhhhhhhhhhh – fa un espectador de dues fileres més enrere.
– Perdoni!
– Hòstia que li fot. Em sembla que vomito -fa en David vinclant el tors cap a terra.
– Calla que no es veu res. Que punyetes dius? Aguanta.
– Shhhhhhhhhhhhhhhhh. – tornen a fer des d’alguna de les butaques.
En David es troba molt malament, ha de deixar fixar-se amb el que passa a les imatges i mira de distreure’s. Tot d’una tot és roig; observa els cortinatges grana que decoren la pantalla, mira les butaques bordeus d’on sobresurten els caps ara més grans ara més baixets, guaita les llums vermelles que ressegueixen simètricament les fileres. S’empassa saliva, un cop, dos cops, tres. L’espai li cau a sobre, falta aire, molt aire i l’únic alè que troba és un baf espès i humit de suat que s’ha difós per la sala. Se sent l’esquena xopa i com li roda el cap. El mafiós ja li ha tallat el pàmpol i ara hi juga; la sacseja, fa com si li parles a cau d’orella, la llença… encara hi ha més sang. El policia de la pel·lícula segueix cridant, els esgarips esbomben dins el cap d’en David. Es nota com les basques li van pujant coll amunt i se li inflen les galtes d’una glopada que no pot aturar. S’aixeca d’una revolada i prement-se els llavis posant-se les mans a la cara i davant la mirada confosa d’en Tom, surt corrents de la sala novament cap el bany on han estat amagats. De camí cap allà ho treu tot; la cocacola, el berenar, el dinar i creu que tot el que ha arribat a menjar des que ha nascut. Enllardissa la pica del bany i el terra, el mirall, l’aixeta i tota la roba que porta. Segueix fent arcades fins que l’estómac no pot més i treu el bilis que li agreix la boca i les narius, fins que el lavabo del cinema s’omple de silenci i escolta només el remor sord dels diàlegs i els trets de la pel·lícula que ha seguit impassible la seva travessa.
– No ha quedat ningú viu David, tots morts, quina bogeria – Li explica en Tom quan ha acabat el film i va a cercar-lo al bany.- Però que collons t’ha passat?
– No ho sé, fotia molta calor, la sang, el ganivet… -en David va justificant-se mentre s’eixuga el front.
– S’anava escoltant com treies les papes i no se sabia si eres tu o algú de la peli tio.
– Ja ho veus, estic fet caldo ara.
– Estàs blanc com el paper. Què? Content amb el treball de camp? Ha ha, ara estic pensant, saps qui sembles ara aquí assegut a la tassa del vàter?
– Qui semblo? -respon en David amb un somriure que és més aviat una ganyota.
– El Leopold Bloom cagant en el quart capítol d’Ulisses. Ho posaré en el comentari de text, ara tinc esperances de treure matrícula d’honor.
– Va burro ajuda’m a aixecar-me -fa en David allargant la mà.
– Collons David no em toquis que cardes fàstic. T’aixeques solet i et rentes la cara i mirem d’arribar a casa que dubto que ens deixin pujar al bus amb la pinta que portes.
A l’endemà seu a corre-cuita al seu lloc. Ningú li diu res però sap amb cadascun dels somriures condescendents que rep, que tots han vist les notícies amb el pare emmanillat pujant al cotxe de la policia, amb l’advocat de la família espolsant-se els micròfons dels periodistes i el resum de l’acusació de la fiscalia a la careta del telenotícies. Els grups de classe es disgreguen i canvien de tema quan ella els mira. Quan comença l’assignatura de dret mercantil i el guix esgarrapa la pissarra, el cor li fa un salt. La Carla li toca el braç, li pregunta si es troba bé. Ella respon que es pensa que té dècimes de febre, que es prendrà un gelocatil, que en té un a la bossa, però que ara ha de seguir l’explicació que això d’avui segur que entra a l’examen.
Quan se’n adona que no ha engegat la gravadora ja ha passat mitja classe, el plàstic del bolígraf li llisca entre els dits i nota que els ulls se li emboiren. S’empassa les ganes de plorar. Es força a si mateixa a aixecar el cap i a copiar indiscriminadament els termes que hi ha escrits a la pissarra; buscarà el temari, ampliarà els continguts, farà esquemes, subratllarà les paraules importants, repartirà com sempre els resums que tothom espera d’ella.
La classe d’avui va de fraus, de pagarés falsos. Estafa. Fallida. Suspensió de pagaments. Procediments paraconcursals. Mora del deutor. La Responsabilitat penal de les persones jurídiques. Insolvències punibles. Delictes societaris. Cadascun d’aquests mots son com cops de maça.
La classe acaba i la Laura escolta el seu nom com onades entre la gent. Mira de reüll al grup, dos o tres comenten entre rialles un diari absurd de notícies impossibles, un grupet de noies donen cops de cap i de cabell alhora, algú altre fa cops de cap per no quedar adormit. Altre cop el seu nom. La Laura, el seu pare. Cal fer una intervenció estel·lar. La festa, cal que la festa sigui un èxit rotund, cal parlar amb la gent, desviar l’atenció abans no arribi el nou professor.
Puja a l’entarimat entremig del brogit, es fa el silenci, la Laura demana que el Jordi es posi al seu costat. Aquest titubeja però finalment s’adreça diligent a la dreta de la Laura.
– Bé, hola, crec que ja esteu tots al corrent de l’aconteixement que estem organitzant al Mirablau, no em voldria deixar a ningú. El Jordi i jo ho hem muntat amb moltes ganes de que el nostre equip s’ho passi fantàsticament bé i reforci els lligams d’amistat i la voluntat de treballar. Oi Jordi?
– Sí. – diu lacònicament ell, mirant de reüll als amics que deixen anar riallades des de baix.
Ella el mira incrèdula. No penses dir res més? On és l’amfitrió dels nois per anunciar aquelles coses que se suposa que entusiasmen a tothom? El grup està recelós, ella ho nota.
– Bé d’aquí dos divendres, hem aconseguit que ens tanquin la discoteca només per nosaltres, crec que és el primer cop que ho fan. Serà una gran festa amb invitacions personals que us repartiré.
– Però això costarà una pasta no? – Fa algú des del fons.
– No patiu. -El talla la Laura- Tot serà gratuït pels estudiants del nostre curs, musica, beguda, el DJ, regals… Al Jordi i a mi ens fa especial il·lusió i he pensat que valia la pena fer un esforç per tal de que tots vingueu.
Aplaudiments, esgarips, xiulets, udols… l’eufòria ha tornat. Atenció del grup desviada, objectiu assolit. Ara és el Jordi que la mira escèptic a ella.
– Ja saps el que et fas? Amb mi no comptis per posar-hi un ral –li diu mirant-la de males maneres.
– Jordi no pateixis, sé el que em faig! Tot corre a compte meu! I és que no ens ho mereixem? Tu sigues l’ànima de la festa i jo seré la producció. Fet?
El Jordi li esbiaixa un somriure i li encaixa les mans, els seus col·legues l’estan ovacionant des de baix. La Laura veu entrar per la porta al professor, s’escapoleix de l’entarimat i torna cap a la Carla que li fa un somriure d’orella a orella i l’abraça.
– Ara m’agrades, quan estàs contenta estàs més guapa. Ja saps què et posaràs? –Li pregunta la Carla, posant-li bé el serrell.
– Ja ho saps, estimada Carla, que ho tinc, com sempre, tot previst.