Cada matí sortia puntualment tard de casa, agafava la cartera de mà amb el portàtil i un necesser a mode d’estoig i es dirigia a l’Starbucks de la cantonada. La cua ordenada i pacient distintiva dels novaiorquesos serpentejava el local i sortia fins al carrer. La majoria de gent s’enduia el cafè a la feina però ella esperava trobar lloc a la seva taula preferida; la del costat de la tercera finestra, amb el sofà orellut de vellut verd, ja esfilagarsat a les vores. Un cop asseguda, es connectava a internet, obria pàgines de borses de treball –que de seguida minimitzava per no sentir-se massa culpable– i accedia a dos xats on establia conversa amb desconeguts.

Els divendres, la trucada de l’Oriol: “Si tot va bé, la setmana vinent tinc dues entrevistes. Hi ha molta gent preparada. No m’esperava que fos tan difícil. Sí, potser de passant, m’ho plantejaré.” I, pel dia a dia, la visa del pare, sempre amunt i avall.

A la nit, agafava el metro fins a Brooklyn, caminava fins al pont i el creuava com una turista més. Sentia el brogit del trànsit sota els seus peus, ofegat pel riure nerviós del riu que es llançava inconscient a l’oceà. Sortejava bicicletes, corredors i objectius de càmeres. Es sentia petita, insignificant, en la ciutat que és el centre del món. Hauria de ser més fàcil, aquí, deixar de ser intranscendent, inofensiva, menyspreable…

El tema dels xats ho havia començat a fer-ho per casualitat, dues setmanes després d’enviar el seu currículum esperant una resposta mínimament esperançadora. Les feines proposades li semblaven feixugues i sempre trobava algun detall per declinar-les i esquivar l’entrevista. La seva primera incursió en un xat va ser per buscar informació sobre una empresa que oferia una feina. I hi va caure de ple.

Va descobrir que les converses s’acceleraven, les opinions es multiplicaven, però no aconseguia captar l’atenció de ningú sent ella mateixa. Ningú li demanava una conversa privada per parlar de manera interessant i entretinguda, i encara menys per debatre experiències laborals. Les hores, els dies i les setmanes passaven lentament.

Fins que un dia va decidir fer-se passar per una dietista sexagenària per ajudar una mestressa d’Ohio a superar la seva depressió. Feia dos anys que la dona no tenia notícies dels seus fills i havia de carregar amb un marit que arribava cada vespre suat i begut. Per casualitat, la Laura havia llegit un article sobre la relació entre les depressions i les proteïnes ingerides, així que li va recomanar substituir els ansiolítics per una dieta basada en taronges, anacards, espinacs, sardines i porcions de coco. La dona li va agrair tant l’estona de conversa i l’oportunitat de desfogar-se que des d’aleshores contactaven quasi diàriament.

Va ajudar un estudiant d’història, fent-se passar per professora emèrita per repassar la caiguda de Roma i captivant el novell alumne amb fotografies manllevades de madures voluptuoses trobades a internet. Val a dir que la Laura desviava prudentment l’ordinador per evitar mirades furtives. El noi va aprovar amb nota i van quedar per seguir mostrant-se mútuament amb fotografies.

Especulava amb un home de negocis arruïnat i reclòs a casa seva, assessorant-lo sobre inversions fictícies per obtenir beneficis del no-res. S’hi feia passar per un expert banquer amb informació privilegiada i il·legal sobre certs moviments del parquet borsari. Com que la borsa pujava i baixava, cada dilluns es trobaven virtualment per analitzar les oscil·lacions del Nikkei i Wall Street.

Cada cop que entrava al xat, més de cinc o sis persones li demanaven conversa privada per desfogar-se o demanar-li consell. Ella, l’omnipresent Laura. I el fet de no poder respondre a tothom de seguida li produïa un plaer torturador: s’havia d’administrar. Li agradava agradar, li agradava ajudar, li agradava que la gent es sentís bé amb ella, que la necessités.

Maridava les converses amb petits glops del big cappuccino i esperant que passés matí. Els empleats de l’Starbucks ja la tenien com una més i l’obsequiaven amb galetes i begudes gratis. Per a ells es feia passar per una psicòloga amb mètodes innovadors que havia estudiat a Europa, i tot sovint passaven una consulta informal al mateix bar.

– Ho sabies?- els hi deixava anar apartant el portàtil i prement-los les mans- Al món cada quaranta segons es suïcida algú, mor més gent per aquest motiu que per les guerres. Sé com ets sents. Els novaiorquesos han passat per situacions molt traumàtiques arrel de l’atemptat. Et puc ajudar.

– Com? – Responia la cambrera desant el mocador xop i fet una pasta dins la butxaca de la bata.- No em puc treure del cap com vam marxar corrents de la cafeteria, tinc sovint malsons.

– Hauries de reviure aquells moments, potser anant a passejar per la zona, per pair el dolor. Veure com està tot ara, que se n’ha fet d’aquell cafè.

El primer cop que la Laura va veure en Christophe Stevens va ser durant una de les passejades que feia per la Zona Zero, més comuns darrerament des que parlava amb la cambrera consternada. Li agradava força la serenitat i el buit d’aquell paisatge, enmig de la voràgine de Manhattan.

Recordava el primer cop, quan va caminar impactada al voltant del grandiós forat, com una cicatriu sagnant oberta al cor de la ciutat. No entenia com els turistes es posaven davant dels murs que separaven la zona dels carrers per fer-se fotos amb un somriure. Què en feien, d’aquelles imatges? Les mostraven a amics i familiars dient: “Mireu, és la Zona Zero! Aquí darrere va morir molta gent!”

Amb el temps, va agafar el costum de passejar-hi una estona cada setmana, així podia anar situant-se quan la cambrera li explicava una vegada i una altra com ho va viure. Fins que un dimarts, per casualitat, va escoltar mig amagada com en Christophe, un home de cinquanta anys, explicava a un grup de turistes atordits la seva experiència de l’11 de setembre. Com va fugir per pocs minuts i va salvar la seva vida. El va seguir fins al local on es mostraven les restes més significatives de la tragèdia, on els supervivents, de manera totalment voluntària, feien visites guiades i celebraven reunions. Al final de cada visita, discretament, mostraven una capsa de donatius i un paquet de mocadors.

Supervivents. Supervivent.

Refer-se. Començar de zero. En un lloc on no ets ningú. On ho has deixat tot enrere. Quan només et tens a tu mateix. Has de superar-ho. Fer passes endavant. Canviar. Aprendre a mirar-ho de reüll. Refer-te. Reescriure’t. Deixar de plànyer-te. Tornar a mirar als ulls. Sobreviure. Supervivents.

L’endemà, la Laura va tornar al local, esquivant turistes amb càmeres, i va preguntar a la noia del mostrador com s’organitzaven els voluntaris. Amb empatia, la noia li va explicar que tot era completament altruista –excepte el seu sou–, però que els voluntaris es reunien cada dimarts a les vuit del vespre en una sala a dues travessies de la Zona Zero. Allà marcaven objectius, encomanaven tasques i, sobretot, trobaven amb qui parlar.

El dimarts 14 de setembre de 2004, a les vuit del vespre, la Laura va entrar per primer cop a la sala de reunions de l’associació de supervivents de l’11-S. Quan en Christophe la va veure, va deixar de parlar amb el grup on era i es va acostar a ella. La Laura es va presentar com una supervivent.

“Sí, jo també treballava a les Torres Bessones, a la sud… Bé, costa parlar-ne, fins avui no m’he decidit a fer el pas de venir. Tinc malsons. A vostè també li passava tot això al començament? A tots? M’agrada ser aquí.”

Va somriure. “Un cafè, si us plau. Sense llet. Amb sucre morè. Una cullerada, només una. Molt amable.”

Va respirar profundament. “Laura Williams. Em dic Laura Williams.”

I es va asseure.