Es desvetlla. Les manetes del despertador continuen murmurant sotalades des del calaix. Gira que gira, ressonen. Estava segura que ja no l’atordirien més, que no hi pensaria mai més. Amb els records li passa igual. A les palpentes, torna cap a la cuina, obre el calaix, agafa el rellotge i se’l du al llit. El temps continua dictant les pauses, però ara és més a prop del seu cor. Que fosc que és tot. Que fosc que era tot. Quanta por. Les busques segueixen girant, impàvides. Que llunyanes eren les passes, les sirenes que mai arribaven, la sang. Mira la fotografia emmarcada damunt la tauleta de nit. Quan han canviat aquells rostres impertèrrits que li somriuen eternament? Com si res hagués passat. Com si res haguessin fet. Sempre seràs al meu cor i a la meva ment. En Peter —en Pedro— ja no hi és.

Set dies més tard, la Laura torna a seure a la segona fila i observa com en Christopher malda per captar l’atenció del grup, més dispers i tumultuós que de costum.

—Ah, uh… Si us sembla, doncs, si us plau… Vinga, va nois, com abans comencem, abans acabarem! Pat, pots desar aquesta carpeta de receptes? Us llegiré en veu alta l’esborrany de carta que he preparat per enviar al New York Times:

“Benvolgut senyor editor:
En nom de l’Associació de Supervivents em permeto fer-li arribar la present carta…”

Mentre en Christopher intenta vocalitzar amb solemnitat, la Laura es gira per observar el grup. Sempre havia pensat que la pitjor virtut de l’ésser humà és escoltar, i fruïa contemplant l’espectacle d’un auditori. La gent s’ha distribuït de manera dispersa pel local, omplint sobretot les darreres files. Una noia es mira pensativa les puntes obertes dels cabells, cargolant-les i descargolant-les. Un home consulta l’agenda, passant pàgines endavant i endarrere; la fressa de les planes és ignorada educadament per en Christopher. Tres noies miren avorrides cap a l’infinit. Un noi sembla buscar alguna cosa al sostre, ajustant-se les ulleres. Un altre home, amb els braços creuats i les mans enfonsades a les aixelles, es col·loca per fer una capcinada.

—“…i quedant a la seva disposició, aprofito l’ocasió per saludar-lo molt atentament.”
Us sembla bé? Voleu fer algun apunt?

Davant el silenci, en Christopher desa el document al tercer apartat de la carpeta.

—Perdó —intervé la Laura—, és una carta per enviar al New York Times, per demanar audiència amb l’alcalde, oi?

—Ah, uh. Sí… Et comento, Laura. Fa temps que intentem aconseguir una recepció amb l’alcalde per fer-li arribar una sèrie de propostes. I sí, l’objectiu és que publiquin la carta al New York Times.

—És la primera carta? Perdoneu la meva ignorància…

—No, és la tercera. Ens les han publicat totes —diu, triomfant, el president.

—Però no heu aconseguit audiència amb l’alcalde. Què s’ha aconseguit?

—Ah, uh. Ens van enviar una carta des del secretariat municipal prometent donar-nos una data el més aviat possible. També vam demanar poder fer una visita a dins…

—A dins de la Zona Zero?

—Ah, uh. Sí, és clar. Els que ho vulguin. Vam parlar-ho. Potser ens ajudaria a fer un pas endavant. Hi ha psicòlegs que opinen que pot reconfortar.

—Christopher, em permets? —sense donar-li temps a respondre, es gira cap al grup, pren aire i s’hi aboca—:
Amics, companys, crec que ha arribat el moment de fer veure a aquesta ciutat que vam sobreviure. Què us semblaria si aconsegueixo que ens facin un reportatge?

—Un reportatge? —fan dos nois i en Christopher alhora.

—Deixeu-me provar-ho. Ens donaria veu i posaria més pressió a l’alcalde perquè ens escoltés. Christopher, em passaràs una llista amb les peticions que volem fer-li, oi? I el teu telèfon? No el vaig demanar l’altre dia. I els mails! Tenim els mails de tothom? Potser que fem una llista.

En Christopher se sent incòmode. Parpelleja nerviosament. L’entusiasme de la Laura l’encomana, però alhora li puja un calfred. Quin afany de protagonisme! A més, no para de tallar-lo. Quines formes! I ara li faran cas a ella… Què hi vols fer? Picar pedra? Doncs endavant. En quatre dies, tornaran a badallar mentre ell fa monòlegs sessions. Els ulls li tremolen, obrint-se i tancant-se de manera sincopada.

—Ah, uh. Prova-ho. Si creus que ens poden fer un reportatge, estaria molt bé per sensibilitzar l’opinió pública. Tens el telèfon del New York Times?

Cinc dies després de diversos intents i trucades la Laura ja es comença a desesperar. Sempre havia odiat aquella sensació: que se li acabessin els recursos. Però ella s’hi havia compromès. I res. Els del New York Times, que sí, que el president els enviés la carta, que com sempre la publicarien. Que no és això! Més endavant ens trucaran… No! Ara! Cal un reportatge ara! I només li quedava entrar en el joc esgrogueït del Daily News o del Post. Quin desastre.

—Heu trucat al New York Post. Si voleu parlar amb Redacció, premeu u. Si voleu parlar amb Administració, premeu dos. Si voleu parlar amb Atenció al Subscriptor, premeu tres. Si coneixeu l’extensió, marqueu-la. Si voleu parlar amb la centraleta, espereu uns instants. Gràcies.

—New York Post, bon dia. En què puc ajudar-vos?

—Bon dia —diu amb to de veu més agut—, us truco de part de la Laura Williams, de la comissió de Supervivents de l’11-S. Amb quin reporter puc parlar de la secció local?

—De què es tracta?

—Bé —respon ara amb veu més greu—, s’està preparant una reunió amb l’alcalde Bloomberg i la presidència de l’associació per presentar unes sol·licituds, i hem pensat que potser els interessaria saber que…

—Un moment, si us plau. No pengi.

Quinze minuts escoltant en bucle infinit Fever, de Peggy Lee. Finalment, torna la veu de la telefonista.

—Senyoreta? Encara hi és? Bé. Em pot donar el seu telèfon? Aquesta tarda es posaran en contacte amb vostè.

Seu mirant fixament el telèfon. El suplica amb tota l’ànima que soni. Va, va, va, sona… Arronsa el nas com la Samantha d’Embruixada, fixa la mirada com l’Uri Geller, es concentra com la Carrie. S’endormisca. Es desvetlla.

I si al final truquen, on podria fer l’entrevista amb el periodista? Per descomptat que la faria ella, no pas en Christopher, amb aquella manera tan tal·losa de parlar i la mania de treure importància a tot. Ah, uh! diria. Riu per sota el nas. Fa gràcia imaginar-se en Christopher davant d’un periodista, nerviós, obrint i tancant els ulls. Ah, uh! Va, a veure, on podria quedar? A l’apartament? Massa personal. A una cafeteria? Massa informal. L’ideal seria el despatx de l’Associació. Ostres, sí. Ideal.

Caldrà una història personal. Colpidora. Injusta. Cruel. Dramàtica… Qui tenia la pitjor experiència? En Christopher? La Catherine? L’Allan? La Bridget? Per sacsejar consciències i combatre l’oblit. Ei, ja ho heu superat? Ja no teniu por? Mireu què ens passa a nosaltres. Mireu com visc la vida jo: teràpia, malsons, superació.

Sona, maleït telèfon, sona. Va, va…