La Laura agafa d’una revolada el telèfon foragitant inútilment els pensaments que ja maquinen per la seva banda, recargolant-se pel seu estómac i raó. Truca al Christopher per assegurar-se el lloc per trobar-se amb el periodista.

– Christopher? Hola, què tal? Sóc la Laura. Em podries portar les claus del despatx de l’associació? Les necessitaria, com a tot estirar, per demà. Sí. Hi ha un periodista que vol fer un reportatge… Què? No, no ho sé. No cal que hi vinguis. De debò, no vinguis. M’han dit que volen conèixer la seu per afegir alguna fotografia. Jo li he passat la carta que havies d’enviar al diari, que si els hi cal ja contactaran amb tu. Sí, sí, és clar, no pateixis. Ja me’n cuidaré jo d’anar-hi abans per obrir per a la reunió de dimarts. No ens quedarem fora. Tens la meva adreça? Pren nota, si us plau.

Quant ja queda poc per les cinc de la tarda en Jack, el conserge de l’edifici truca a la porta del seu apartament i li entrega un sobre encoixinat amb les claus. Tot seguit torna com sempre afanyós de retorn a la taula de recepció.

La Laura seu al sofà, obre el sobre, en treu les claus i comença a llegir la nota que les acompanya:

“Benvolguda Laura; Tal i com m’has demanat et faig arribar les claus de l’oficina de l’associació. Recorda que dimarts tenim reunió i hauràs de portar-les per obrir. Si pot ser vine una estona abans ja que s’ha d’airejar, sempre fa olor a reclosit, i endegar la cafetera. Compto amb tu per que ens facis un resum de la trobada. Estaria bé que també li comentessis al periodista que nosaltreeeeeeeeeee…saaaassssss

La nota estripada i a mig llegir cau planejant discretament, quan és a punt de tocar la catifa, s’atura un micro segon per l’estrep del telèfon.

Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing.

“I’m sorry that I hurt you
It’s something I must live with everyday
And all the pain I put you through
I wish that I could take it all away
And be the one who catches all your tears
That’s why I need you to hear”

“Sento haver-te fet mal,
és una cosa amb què he de conviure.
I tot el mal que et vaig causar,
desitjaria poder-te’l treure
i ser qui eixugui totes les teves llàgrimes.
És per això que necessito que m’escoltis..”

– A veure, aquest dilluns em sembla que sí que t’hauré de convidar.

El Paul ha deixat la copa de cervesa damunt la barra i es mira burleta el seu amic.

– Què? De debò? Un article? Sí? Quan surt? – Fa en David amb els ulls brillants.

– Probablement dimecres. Ja veus que tampoc em posen a cobrir els esdeveniments que cremen a la ciutat, ei.

– Ostres tio de conya. Va, de què va? Com t’ho has fet?

– Feia una setmana que li feia la rosca de manera intensiva al pedant del senyor periodista –baixa el cap, afluixant el to de veu- shhhh, sigues discret, ja saps, el paio ho sap tot, segur que aquí hi ha gent que em coneix i que jo no he vist a la vida, que són contactes seus i que li deuen explicar tot del que es cou a la ciutat, política, frau, influències…

– Va, no comencis amb les teves teories sobre conspiracions, Paul! Ves al gra, com t’ho has fet per publicar un article?

– Val, val, doncs resulta que aquests dies li va molt bé que li faci les trucades i els encàrrecs per que està preparant-se per ascendir el tio, ha escoltat veus de moguda per l’editorial i vol ser candidat –de nou es va vinclar en to de confidència- està tot el dia ensabonant a algú per telèfon i preparant-se en terreny. Ja saps, en això del periodisme tothom vol ascendir o treballar al New York Times. No facis aquesta cara que no me’n enfoto. Bé total que algú li ha de fer la feina que li queda penjada mentre no fot l’ou. Així que vaig fer-li un article que havia d’entregar amb una data límit teòricament fet per mi i signat per ell.

El David, nega amb el cap, contrariat

– Paul, no…!

– Ja ho sé, ja ho sé, ho hem parlat mil cops, no s’ha de fer perquè segur que aleshores ja et prenen el número. Hi havia aquella llegenda urbana, te’n recordes a la universitat? Que assegurava que Bernstein i Woodward no havien escrit res i tot ho havia fet un becari que tenien tancat en un soterrani i tal, ho recordes? Però mira, deu tenir un raconet de bon cor el mestre, i al final em va deixar signar a mi l’article.

El Paul fa una pausa; el cambrer els demana que el segueixin perquè ja té parada una taula lliure, arrosseguen amb ells les cerveses deixant un rastre humit per sobre la barra de fusta. Un cop asseguts i sense mirar els menús rosats que els ha deixat a damunt de la taula abans de fugir cap a recollir de la cuina una comanda, prossegueixen la conversa.

– La noia que vaig haver d’entrevistar era de la Junta de l’Associació de Supervivents de l’11-S, vàrem anar a l’oficina que tenen llogada. Em va dir que era vocal però que optaria per la presidència, em va demanar que no transcendís, tot plegat semblava que estigués parlant de les primàries dels republicans, quina empanada! Total que estaven molt dolguts perquè l’alcalde de la ciutat, el Bloomberg no els havia rebut encara, que es sentien abandonats, en fi la cantarella típica del ciutadà decebut i rebotat.

– Ara els del Post, voleu fer-li sortir els colors a l’alcalde Bloomberg?

– Bé, ella s’hi referia de forma molt elegant, em deia que estava segura que tot era fruit d’un cúmul de factors desafortunats i que ara s’aconseguirien els objectius. Volen entrar a la zona zero, em va comentar que sembla ser que hi ha força psicòlegs que ho recomanen a modus de teràpia, tant per familiars de les víctimes com pels que treballaven a les torres i es van salvar. També volen participar en els actes d’homenatge, sembla lògic el que demanen oi?

– Sí, la veritat. –En David començava a notar un rau-rau familiar a l’estómac.

– Ja m’han avançat, fidel a l’estil Post, que han filtrat l’entrevista al responsable municipal de torn i que en pocs dies sortirà un reportatge amb una encaixada de mans entre l’alcalde i el grup… Hahaha, política, David! En diuen política, qui els va fer!

En Paul fa una pausa mentre nega amb el cap i posa els llavis fent el murri. A en David li fa gràcia: sembla un avi amb aquella expressió.

– I aquesta noia -segueix en Paul- doncs mira em va torbar com parlava, era com si estigués serena però fotuda. No sé com dir-ho… digne, sí era digne. Hi ha molta gent així, eh David, que va haver de buscar la dignitat, allà on fos, seguir anant a treballar, llevant-se cada dia com si no hagués passat res. Sembla que sigui ahir eh que va passar. Quina merda. A tots ens va tocar més o menys a prop, oi? Jo tenia un amic que s’hi va quedar era un bon paio, amb un parell de nanos petits, un drama… tu coneixies algú que s’hi quedés l’11/S?