El primer cop que en David va parlar amb ella va ser fruit d’un rampell dels seus. El cap se li absentava, mentre el cos s’hi llançava lliurement. Per un instant, li va travessar la ment el fantasma de la Marion. Sempre s’hi abocava així, quan intentava intimar amb una noia? Va picar la porta i sense esperar resposta va fer girar la maneta i amb una gambada es va plantar al mig del seu despatx, la Sam va aixecar la vista per damunt de la pantalla de l’ordinador una mica sobtada.
– Sí?
– Bon dia Sam, soc en David, porto un temps treballant per aquí, bé, portant els entrepans i fent algun horòscop. T’agradaria que et pogués ajudar en algun article? Vull dir de cara a cobrir algun reportatge o acompanyar-te per tal de no ho sé, bé mirar de, ja m’entens…
Si en David portés una lent d’augment podria copsar un lleu moviment en la boca de la Sam, concretament en les comissures dels llavis; un pessic que estava apunt de comportar que aboqués tota la tensió de la feina damunt del passerell que tenia al davant.
El cervell de la Sam era una tempesta d’estupefacció i irritació. Aquests becaris eren sorprenents; es plantificaven davant d’una periodista tranquil·lament i au, a reclamar. A ella mai se li hagués ocorregut.. bé potser sí que ho va fer. No se’n recordava, potser fins i tot havia estat més directa, amb en… com es deia, si home aquell periodista, en…Thomas? George? Tan se val. Se’l mirava i continuava mirant-lo en silenci. Hi havia alguna cosa amb aquella desimboltura, el fet de que sense cap rubor demanés el que creia que li pertocava, i és clar, els seus ulls i aquella barbeta cantelluda i mal afaitada, que al final van fer que es mossegués la llengua, i fos considerada en la resposta.
– Hola David? Els entrepans dius que portes?
– Sí, el teu sempre és el de roastbeef. A mi també m’agrada, però prefereixo el de carn i formatge, penso que és deliciós com queda torrada la crosta.
– Fas punts per la secció del gastrònom? Ho sento no és la meva secció si em vols fer la rosca.
– En aquest sentit, sense dubte les pràctiques sobre àpats i hàbits alimentaris que em permeteu fer des del New York Times serien immillorables, però pensa que també m’estic convertint un un crack en el tema dels ascendents i influències astrals, això sí que és un luxe! Vols que et llegeixi la mà o et tiri les cartes? –va dir en David plantant les dues mans damunt de la taula- I puc fer-te el pilota tranquil·lament, donant suport a tot el que fas o a com vas vestida, que fas molt goig, tot sigui dit, i si m’ha tocat fer-te’l a tu millor. Imagina’t que em toca un senyor bigotut i baixet amb llòfies a la camisa.
La Sam li va somriure però la seva ment li va ordenar que ja n’hi havia prou i va tombar la mirada submisa cap a la pantalla de nou i el rictus se li va enfosquir de nou. Al cap d’una lapse de temps va recordar que encara el té al davant.
– Em sap greu, David.-li va dir esbufegant- Però no puc estar per tu, haig de… potser demà.
– Tornaré demà doncs. Fins demà.
– Sí. Fins demà.
En David la va guaitar uns segons i va marxar acompanyant la porta com si, en comptes d’algú alienat i completament absort teclejant com si estigués en un concurs de mecanografia, hi deixés un nadó endormiscat.
Avui ha tornat a repetir la irrupció; queda palplantat dins l’estança esperant la seva reacció. Ella aixeca el cap al cap d’una estona. Torna a ser el noi de la barbeta cantelluda irresistible, hum? David va dir?
– No t’han encomanat res? Vull dir que jo treballo sola. T’agraeixo, vaja que pensis que… has mirat de parlar amb l’editor? Em sembla que la fornada d’anteriors becaris estan tots amb feina, els van destinar a…
– Arxiu -la talla en David- Els van destinar a arxiu, no sé si n’han sortit o els han tancat allà. Em sembla que ronda una llegenda i tot sobre ànimes perdudes entre prestatges i armaris l’altre dia ho comentava amb un amic meu.
La Sam fa un somrís i deixa l’ordinador a banda, repenjant vençuda el cap damunt la mà, aquell noi tenia una ironia que li resultava familiar. A qui li recordava?
A en David li agradava haver-se decidit parlar amb la Sam, feia dies que observava, com ni se’l mirava quan li deixava l’entrepà i la soda a la taula, ni li murmurava un gràcies. Sempre amb el coll contracturat en diagonal contra l’espatlla, prement l’auricular del telèfon.
– Hauríem de parlar de com podem sumar sinèrgies. Què et sembla? Un cinema doncs?
– Per fer una crítica a la secció d’espectacles?
– No. –somriu el David- per anar a veure una pel·lícula, menjar crispetes… Em sembla que n’hi ha una de dolentíssima, es diu Paparazzi. Va sobre les suposades bondats d’assassinar fotògrafs famosos, perquè no tenen moral i són negligents; de fet, acaben ferint la dona del protagonista. Crec que la passen al Kips Bay…
– Em sembla que avui et toca mirar un reallity a casa. –diu la Sam incòmode- ja tinc plans. Em sap greu.
– Quan et dugui l’entrepà demà en tornem a parlar.
– Ets insistent. Fet. -fa la Sam amb posat de enyoradís i de penediment- Et mires el reallity i el comentem demà… i a veure si fem un cinema un dia.
– Actualitzaré les estrenes de la cartellera.- Fa en David abans de tancar la porta.
Ell espera que siguin dos quarts de set i plega. Ella segueix tancada al seu despatx. Descarta mentalment un nou intent de convèncer-la per anar a prendre alguna cosa. Ella li ha dit que no avui, però no s’hi ha posat d’esquena quan li ha anunciat que demà hi tornaria.
Quan demà ell arribi ella ja hi serà i encara hi serà després que ell marxi. Ella sempre hi és al diari. Ella és el diari.
Vol anar directe cap a casa però fa una petita marrada per passar per Russo’s i comprar uns raviolis artesans de formatge ricotta i espinacs. Puja al pis, després de revisar que no té correspondència a la bústia que per tal de que es tanqui li ha d’etzibar-li dos cops contundents mentre fa girar la clau. Quan arriba al replà saluda al buit aixecant la mà cap al veí que sap que l’està fitant per l’espiell. Entra al pis llençant les sabates a l’aire com quan tenia dotze anys i llença les claus damunt de la taula de centre que llisquen fins just el cantell. Espera pacientment que l’aigua engegui el bull i hi aboca amb delicadesa la pasta emblanquinada de farina que belluguejarà dos minuts dins l’olla. Quan ho cola fent malabarismes amb la tapa per que no se li escapi la pasta, mai es recorda de comprar un colador, s’escalda el dit gros. Finalment seu al sofà amb el plat falda i es mira de reüll l’ordinador portàtil apagat damunt la taula de centre. No, avui no t’engegaré. Avui hauràs de mirar un reallity. Doncs au. Busca el comandament i engega el televisor. Dit i fet senyora periodista.
Troba molt curiosa la dictadura dels canals amb la programació. Pensa que és completament obsolet que els consumidors hagin d’adaptar el seu horari als canals i no a l’inrevés. Segur que això ho canvia algú. Ara per exemple no fan notícies enlloc. Han acabat fa uns deu minuts totes, és que a sobre es posen d’acord? I ha d’esperar que acabi un reportatge al canal de notícies per veure els titulars, uff. Es torna a mirar l’ordinador que li ofereix anarquia i llibertat! No, avui, no.
Va zappejant. Dins el pampallugueig de les llums de la pantalla sent com el veí del replà surt de casa i obre el pestell del calaix de les escombraries. Com n’aboca les bosses de brossa que són a punt d’esclatar i les deixa anar. Elles llisquen en el tobogan tèrbol d’olors i greix fins la pira de merda general esbudellada del soterrani. Pam. Un so metàl·lic desengreixat esgarrapa les parets i el calaix es tanca abruptament.
Quan ja es pensa que quedarà endormiscat davant el televisor queda garratibat davant un canal en el que surt una dona que crida estirant el coll des del rebedor de casa seva en direcció al capdamunt de les escales del primer pis. De fons sona una música eixordadora, que intueix deu ser el focus del conflicte. Acte seguit tot de personatges surten a escena per racons i portes inversemblants i culpa de la música han de cridar més per parlar, bé més aviat per discutir. El programa, a la vegada, subtitula les seves paraules a fi de que els espectadors puguin entendre els diàlegs. El programa també esborrona part de la conversa per que sembli que no es pugui entendre les últimes lletres dels insults i camufla amb un xiulet les últimes síl·labes sonores que apareixen en els diàlegs; és una escena patètica però absorbent. Criden i fan més soroll per demanar que s’apagui la música i que pari el guirigall, criden des de dalt amb improperis per dir que no senten res, però tot plegat encara fa més soroll que la pròpia música inicial. El show li fa aparèixer un somriure als llavis.
I quan el dit polze torna a anar per lliure i li diu al cervell d’en David que ja en té prou i és a punt de pitjar el botó per canviar de canal i no donar més crèdit al programa, apareix imprès el nom de la dona protagonista; Victoria Gotti.
