La Sam es frega l’ull cansada sense adonar-se’n, i ara té tot el rímel escampat: sembla un os rentador. Se n’adona tard, quan ja fa estona que s’ha tocat la cara, i deixa caure el braç, fatigada. Es consola pensant que tampoc no queda ningú al diari que la pugui veure. Ni a la ciutat, de fet. Tothom deu dormir. Quan sembla que ja ha acabat l’article, torna a revisar el text: hi ha un paràgraf que pot millorar, una frase que encara no li sona bé. No pot donar-ho per tancat. Torna a obrir la gravació de l’entrevista al governador, o l’entrevista amb l’alcalde o el resum de la roda de premsa de la portaveu, convençuda que s’ha deixat alguna cosa. Sempre té aquesta sensació, com un petit desassossec que la rosega des de dins. Mai n’hi ha prou, mai està prou bé del tot.
Victòria Gotti. La sèrie la protagonitza la Victòria Gotti.
Gotti.
Gotti, el mafiós que va amenaçar el veí. Gotti, el mafiós que la premsa adorava i a qui reia les gràcies. Gotti, el nom de la família que va deformar la visió del seu pare sobre els periodistes.
La sèrie és un reality que segueix el dia a dia de la filla del difunt mafiós John Gotti. Victòria és una dona excessiva en tot: en vestuari, en maquillatge, en botox i en manera de viure. Divorciada, mare de tres adolescents malcriats, prepotents i ja amb diversos antecedents penals. Un quadre comú a moltes cases, però amb el toc del passat mafiós del pare i tota la càrrega siciliana. Un còctel morbós, com a esquer del programa.
I a sobre, Victòria Gotti és periodista. Com ell.
En David va mirant la informació sobre la Victòria com si s’empassés granotes. Treballa al New York Post, escriu de tant en tant per al Star, ha escrit llibres —i el més greu, li han publicat. Quan la càmera la mostra entrant a la reunió de redactors del Star, una veu en off relata que la Victòria participa en la trobada amb altres col·legues periodistes. Periodistes: rigor, veracitat, compromís. Ella s’hi acomiada encaixant-los la mà un per un.
Enfoquen la maquinària del diari. La rotativa s’encalla, grinyola i s’atura —almenys dins el cap d’en David. Fa un clic, apaga el televisor, i el silenci s’estén com una taca d’oli pel pis. A fora, el veí torna a sortir al replà i deixa caure més escombraries que cauen a pes per l’espai buit i es retroben joiosament amb la resta de deixalles. La rutina continua exactament igual, però dins d’en David alguna cosa s’ha esquerdat, com si una peça interna hagués deixat de girar, com la rotativa.
“I’ve found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you”
“He trobat una raó
per canviar el que solia ser.
Una raó per tornar a començar,
I la raó ets tu.”
L’endemà, en David torna a entrar al despatx de la Sam per deixar-li l’entrepà de roast beef i comentar-li aquell reality tan fascinant que el va tenir enganxat una hora al mateix canal. Però ella encara no hi és. Tampoc hi era a l’hora de recollir la comanda. No li ha vist el pèl en tot el dia. Quan surt amb el paquet, el periodista de la taula d’enfront assenyala sense aixecar el cap amb el dit en direcció cap el despatx de l’editor.
– Ella és allà? I què representa que hi fa tanta estona? –pregunta el David buscant entre la bossa l’entrepà del confident.
– Bé hi són ella, l’editor, els del consell i en Hooper. Te’n has recordat que no m’agrada la ceba?
– En Hooper? Sí el teu va sense ceba, té.
– Em sembla que se’n cou una de grossa. Aquest cop en John Hooper s’ha passat de rosca amb les seves notícies inflades. Diuen que ha manipulat dades, fins i tot que s’ha inventat testimonis per fer més soroll i sortir a portada. I el pitjor: han filtrat que demà els del Post ho esbombaran en exclusiva. Han de rodar caps, ja t’ho dic. Mira, ensuma: no són els entrepans… aquí a redacció fa olor de mort. Em sembla que a la Sam li tocarà pujar. Per cert, oi que no et fa res donar-me el seu entrepà? Dubto que ella se’l mengi.
A quarts de nou del vespre surten del despatx de l’editor empudegats de fum. En Hooper n’havia sortit a les cinc, amb la cua entre cames i l’acomiadament sota el braç. Mitja hora més tard, el director —amb una prejubilació. Finalment, la Sam i l’eixam de membres del consell. Ella s’hi acomiada encaixant-los la mà, un per un.
Tots ells, plegats i capcots, pugen a l’ascensor intercanviant paraules breus, resseques, com si el simple fet de parlar d’una altra cosa pogués esborrar el que acaba de passar. Pitgen insistentment el botó de la planta baixa, mirant de prémer-lo moltes vegades per accelerar la fugida. I desapareixen, engolits per la llum esmorteïda de la planta quasi deserta.
La Sam va fins a la seva taula, tanca l’ordinador i obre el primer calaix. S’asseu a la cadira i somriu, mirant fixament els llapis arrenglerats dins la safata, com si en aquell ordre hi busqués una mica de calma. El torna a tancar amb un gest lent. Sap que demà tot serà diferent, que les decisions preses avui l’han posada al centre d’alguna cosa que no controla del tot.
Agafa la bossa i surt del despatx, tancant la porta rere seu. És molt tard. No compta que hi hagi ningú més a la redacció, com sempre. Tot i així, abans de prémer l’interruptor, té la sensació que a l’altra banda del vidre algú encara observa.
– Felicitats.
Fa un bot per l’ensurt. Entre les penombres que projecten les llums de les taules, el veu: en David, repenjat a la paret, amb les mans a les butxaques i aquella quietud que incomoda més que qualsevol paraula. La Sam es queda immòbil uns segons, el cor accelerat, sense saber si l’enfada o l’alleuja trobar-lo allà. Ell somriu, de forma gairebé imperceptible amb un toc d’incomoditat, com si sabés que no hauria d’estar espiant-la.
– Felicitats, per…?
– Senyora directora, no em faci aquestes preguntes. Ha sortit en Hooper amb la cua entre cames, el director mirant a terra… i tu t’has quedat gairebé quatre hores a soles amb el consell.
– Gràcies —diu la Sam, deixant caure el cap i arrossegant una cadira per desplomar-s’hi.
En David s’aparta de la paret i s’asseu al cantell d’una taula propera a ella. Només per un instant, queda embadalit amb les seves cames. La Sam alça la mirada i el sorprèn; les mirades els queden encallades en un moment embriagador.
– Serà dur… Com t’ho faràs?
– No en tinc ni idea. He promès de tot, he jurat. Creus que he venut l’ànima? Que moriré en l’intent? —fa la Sam, alçant les celles.
– Va, que és el que volies —diu en David, tocant-li la punta del nas.
– Ho celebrem? —pregunta ella, amb un raig sobtat de vitalitat; encara li batega per dins l’adrenalina de la reunió amb els capitostos.
– Vols anar a sopar? A prendre una copa? Han estrenat la segona part d’Anaconda, diuen que és fins i tot pitjor que Paparazzi.
– Estic parlant d’anar-ho a celebrar, no de menjar ni de beure, ni d’anar a veure pel·lícules dolentes al cinema.
Els ulls de la Sam li espurnegen, i s’acaricia el tors amb la mà dreta fins que fa reposar el dit índex damunt els llavis, com una adolescent estúpida i descarada. En David se sent com un xaiet, però és capaç de somriure-li i aguantar-li la mirada, com si volgués assegurar-se que ha entès bé el que acaba de dir.
Ella manté el gest, el somriure als llavis, els ulls clavats en els seus. Ell prem els llavis, murri, i espera que ella s’aixequi per seguir-la, diligent, dòcil, però amb aquell punt de gos llest que sap què ve després.
– No parlaves de menjar ni de beure —murmura finalment.— El que vostè mani, senyora directora.
“I’m not a perfect person
I never meant to do those things to you
And so i have to say before I go
That I just want you to know
I’ve found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you”
“Jo no sóc una persona perfecta
Jo mai vaig tenir la intenció de fer-te aquestes coses
I per això he de dir-te abans d’anar-me’n
Que només vull que sàpigues
Que he trobat una raó per a mi
Per canviar qui solia ser
una raó per començar de nou
i aquesta raó ets tu”