En Jack la truca des del hall pel telèfon intern. Té una visita, és el seu germà, sí, el seu germà i la seva senyora, sí. Tots dos. Sí aquí. Senyoreta Williams? Ah pensava que havia penjat. Què els dic? Sí els tinc davant. Sí m’estan escoltant. Doncs ara els dic que ja poden pujar gràcies. Poden pujar, ja saben la planta oi? Que tinguin un bon dia.
La Laura fa una ràpida llambregada al pis; més o menys tot està decent. Amb una puntada de peu adreça unes sabates cap a sota el sofà. Obre les finestres per ventilar i corre cap a la cuina. De cop, s’adona horroritzada del caos que hi regna, com si ella no hi tingués res a veure. Agafa una bossa d’escombraries i ho entafora tot el que veu a dins; llaunes de begudes esbravades a mig beure damunt el marbre, cel·lofanes, paquets de menjar per emportar, caixes obertes de cereals tous i galetes rosegades amb tota la comitiva d’engrunes, paelles greixoses i coberts amb tomàquet solidificat. Ho arrossega tot amb el palmell de la mà cap al cantell del marbre i ho aboca dintre, el tall d’un ganivet esquinça el plàstic negre de la bossa i la meitat de les deixalles amb els seus sucs cauen per terra. Maleeix amb un crit ofegat i ho arrossega com pot i ho amuntega darrere la porta. Obre l’armari dels fregalls i en treu un ambientador de llimona amb què ruixa, sense cap mirament, cuina i menjador. Sent el cor bategant-li les temples, li sembla escoltar la campaneta de l’ascensor, ja deuen ser al replà de la planta. Desa l’esprai, i amb el peu refrega les gotes que han caigut al paviment. Sent el timbre de la porta. Es pentina amb les puntes dels dits els cabells on hi deixa sense saber-ho petits bocins de galeta i menjar xinès i corre a obrir la porta.
– Sorpresa! —diu ufanós l’Oriol, obrint de bat a bat els braços—Com estàs, Laura?
L’abraçada és una mescla d’ofec i xuclament d’ànima. Ella s’hi deixa anar per un instant, com si aquella pressió la salvés de tot. Però de seguida nota el pes, la calor, la possessió d’aquell gest, i vol desfer-se’n. No pot. O no sap si vol. I se’n desempallega mirant de cua d’ull com la cunyada revisa el pis estirant el coll.
– Hem vingut amb la Susan aquest cap de setmana, estem a l’hotel Wellington. Ha estat idea seva: “Vinga, què fem? Deixem les nenes amb els veïns i anem a veure què fa la Laura! Segur que li farà molta il·lusió!” Carai, quin aire que fa aquí, no? Tens calor?
– No tens cap compromís, oi, per aquesta nit? —apunta la Susan—Hem d’anar a sopar! Però no et voldríem espatllar cap pla… no tens cap pla, oi? Posa’t ben guapa!
Tanca la finestra mentre els deixa palplantats al rebedor. Mala puta. Espatllar cap pla. Quina mala llet. Posa’t guapa. És la feina que té la seva cunyada la Susan a la vida; estar guapa i perfecte. La malalta del running, de cuinar menjar macrobiòtic i de fer pastissos impossibles, d’alinear-se les dents amb ortodòncies pròpies dels setze anys, de portar bosses de milers de dòlars… i a més segur que s’ha posat pits, és impossible que havent tingut dues nenes faci aquest pitram a tocar del coll.
– Vols canviar-te? —diu l’Oriol—. T’hem agafat desprevinguda, ens podem esperar.
– Ja vaig bé així. —Somriu massa ràpid, massa forçat, ho suavitza—. Anem, va. Heu pensat en algun lloc? Us porto a menjar una hamburguesa? Al Clarke’s! Són les millors de la ciutat. En Frank Sinatra sempre sopava a la taula número vint, gairebé era seva. Us encantarà. Hi podem anar caminant.
Els fa sortir, acompanyant-los amb els braços oberts com una amfitriona exemplar. Al passadís es mira un instant els dits, encara enganxosos d’alguna cosa que no sap si és melmelada o detergent, i es passa les mans pels texans. Pel camí no para de xerrar: lloa la roba i el cabell de la Susan, pregunta per les nenes, per l’extraescolar d’animadores que sap que fan. Caminen arrenglerats, ella al mig. Si encara tenen aquella carraca de cotxe, si els veïns són encara aquell matrimoni de vellets, que què fan els pares de la Susan a Ohio. Cada pregunta li surt massa de pressa, les respostes son massa curtes. Somriu, assenteix, es toca el coll, es passa el cabell rere l’orella, nota les engrunes de galeta. Quan entren al Clarke’s li sembla que ja ha superat la primera prova, una bafarada càlida de pa torrat i carn cuita els inunda al passar per la porta. Pensa que, per fi, podrà descansar uns minuts, que el soroll i les veus l’ajudaran a desaparèixer una mica. Sospira imperceptiblement. I pensa que ja no li queden més temes de conversa.
No hi ha gaire gent, poden seure sense reserva i, per miracle, no massa a prop ni dels banys ni de la cuina. La Laura saluda el personal amb una familiaritat exagerada, com si hi tingués confiança de fa temps. Això reconforta els remordiments de l’Oriol —que es pensa que ella hi va sovint, que no està tan sola com sospitava— i, alhora, desconcerta els cambrers, que li tornen la salutació desconcertats i amb somriures educats. Mentre la Susan s’acaba l’amanida Cèsar, mirant de dissimular la gana rere el tovalló, els germans devoren les seves hamburgueses sense manies. El pa es desmunta, el tall regalima, i ells xuclen la salsa dels dits amb aquella confiança antiga, domèstica. L’Oriol, amb la boca mig plena, burxa, suau, per obtenir notícies: si té una colla, si li agrada viure sola, si s’hi acostuma a la ciutat…si encara no ha trobat feina.
-Sí, ja passa això de no trobar res que faci patxoca. —diu l’Oriol, mirant de normalitzar la situació—. Tenim un amic, oi, Susan?, que es va passar una bona temporada refusant coses… No hi havia res que li fes el pes, oi? Però quan es va decidir, ho va encertar de ple. Oi, tresor?
A la Laura, aquell oi, tresor? li provoca basques. Com pot estar enamorat d’aquella persona tan insubstancial? N’està ben segura que la Susan li fot les banyes al seu germà: amb aquella mirada lleugerament guerxa i aquells canells esquelètics, no ho dubta. Segur que s’entén amb algú; el coach, el professor de tennis, el professor de ioga o el jardiner. Amb qualsevol d’ells. O amb tots.
Malgrat la Susan assenteix amb el cap i li dedica un somriure amb la meitat dels llavis, la Laura sap del cert que l’odia per ocupar el seu apartament de Nova York. I, a sobre, sense fotre brot. Sap que ella ho sap: que no fa res, que s’hi repenja. Que seu al seu sofà, dorm amb els seus llençols, menja amb els seus plats, s’hi dutxa, s’hi mira al seu mirall. Que habita els seus racons.
– El fet —diu la Laura, agafant la paraula i buscant la mirada de la Susan— és que no puc estar-me quieta. I mentre no trobi cap feina interessant, he decidit dedicar el temps a una bona causa. No us ho volia dir per que tampoc té tanta importància.
– Una bona causa? –diu la cunyada mig ennuegant-se.
– Sí. He entrat a l’Associació de Supervivents de les Torres Bessones. —fa una pausa, mirant-la de reüll—. Faig tasques de coordinació, comunicació amb els mitjans, contacte amb l’alcaldia… enviar l’ordre del dia de les reunions als associats.
– Wow! És fantàstic! —fa l’Oriol, eufòric, mentre picoteja ansiosament les quatre patates fregides que queden al cistell—. Oi, Susan? Tant de bo tothom que no tingués feina dediqués així el seu temps lliure!
– Ara el que estem lluitant és perquè ens… — la Laura s’atura un instant, dubta, es corregeix amb un somriure—, vull dir, els deixin entrar a la zona. Hi ha molts psicòlegs que creuen que tornar al lloc dels fets és la millor manera de superar un trauma… Eps, compte, que ens retiren els plats. A veure què us sembla el pollastre trinxat amb verdures!
– Pobra gent… —intervé la Susan, sota la mirada complaent de la Laura—. Jo recordo que estava al pis d’estudiants, amb la Gillian i l’Anne. Mandrejàvem, no sabíem si anar o no a la universitat, i ens van trucar… vam posar la televisió, i bé, ho vam veure en directe, clar… i flipàvem, aquells avions sense control. Quina por. Ens va agafar un riure histèric, d’aquells que et venen en situacions estranyes.
La Laura pensa: Sí? Ui, quina història! Sí dona, Susan, ja t’avisaré per fer un col·loqui. Segur que els ajudarà molt, el teu testimoni, a tots aquells que se’ls cremava el cul fugint. Calla, si us plau, bonica.
– M’has fet content, Laura —diu l’Oriol, ufanós, amb una mirada d’aprovació cap a ella que l’acarona.
– No en diguis res a la mare, si us plau, Oriol. Ja saps com és: si no n’has de treure profit, ho considera una pèrdua de temps.
– No pateixis. —fa ell, jugant amb els coberts i els ossos del pollastre que li han quedat al plat.
– Susan, espera’t a les postres. Hi ha un púding de whisky… no te’n podràs estar. Creu-me, no l’oblidaràs i el voldràs imitar quan sigueu a Califòrnia amb la traça que tens. Sobretot en la teva condició d’anorèxica alcohòlica, estimadíssima cunyada.
– Pobra gent… —repeteix la Susan, sense que ningú l’escolti—. Encara tinc ben present aquell dia onze de setembre, és com si fos avui.
La Laura clava la mirada en els gots buits damunt la taula i somriu, alleujada. Respira lentament, amb la sensació que, novament se n’ha sortit. Tot torna a estar al seu lloc.
“I’ve found a reason to show
A side of me you didn’t know
A reason for all that I do
And the reason is you.
He trobat una raó per mostrar
la part de mi que no coneixies
una raó per tot el que faig
i aquella raó ets tu.”