– Si mai faig un article, bé, acabarà sent un reportatge o una enciclopèdia amb el rotllo que hi fotré…Fa molt temps que sé sobre qui el faré —diu en David, mig somrient mentre es recolza millor al coixí.

– Sobre qui? —fa la Sam, estirant el coll per damunt del coixí i fent una mandra llarga, amb els braços enlaire i les mans entrellaçades.

– Sobre la família Gotti. És una història llarga que fa molt que arrossego… Has vist que ara la filla, la Victòria, protagonitza un reality? –En David treu un peu per sota del llençol per fugir de l’escandalosa calor que expandeixen els dos cossos dins del llit.

– Espera, espera, qui collons és la família Gotti? I què punyetes dius d’un reality? No et feia públic estereotip d’aquests programes…

– Però si m’ho vas dir tu, que mirés la televisió l’altre dia! Quina barra, no riguis, sí soc obedient, ja veus… Vols que t’expliqui de què va tot plegat o te’n enfotràs? Recordo perfectament el dia que vaig decidir que seria periodista.

A la Sam li sembla que en David fa broma quan posa les faccions dures i se’l queda mirant amb els ulls en blanc.

– Compte que et poses seriós. – La Sam perd el somriure burleta i es redreça- Anem per parts, parla’m de la família Gotti.

– En John Gotti va ser un dels mafiosos més coneguts de Nova York. Formava part de la família Gambino, una de les més potents de la màfia italiana, però ell no pertanyia a l’elit ni gaudia del respecte dels que manaven de debò. Va voler pujar de rang, i quan va veure l’oportunitat, va fer assassinar el cap que hi havia en aquell moment i va acabar convertint-se ell en el nou cap de la família. A més, era molt peculiar: sempre vestia amb roba cara, ben pentinat, i li agradava que la premsa parlés d’ell. Per això li van posar primer el sobrenom de el ‘Dapper Don’. Durant força temps la policia no el podia atrapar perquè subornava testimonis i feia callar de qualsevol manera qui pogués testificar contra ell, i cada vegada que el jutjaven acabava lliure; en tres processos que li van obrir amb causes molt greus, va sortir absolt. Aleshores la gent li va posar un altre sobrenom: el ‘Teflon Don’, perquè tot el que li tiraven acabava relliscant i no li quedava res enganxat. I el pitjor és que els periodistes l’adoraven.

– Com que l’adoraven? —pregunta la Sam, entre curiosa i escèptica.

– Imagina-t’ho; Era un mafiós perillós, sí, però públic. En comptes d’amagar-se, li agradava aparèixer, jugar amb la imatge. Això captivava: la violència, els rumors, els judicis… tot plegat era com un circ. Els mitjans ho devoraven. Era un personatge fascinant per a molta gent.

– I així va passar de ser criminal a celebritat. —Afegeix la Sam, una mica sorpresa.

– Al final el van aconseguir enxampar —segueix en David—: el seu propi home de confiança, Salvatore ‘Sammy the Bull’ Gravano, va acabar donant-li l’esquena, traient-se de damunt l’“omertà” i declarant contra ell davant del tribunal.

– Sammy the Bull, mare meva quins noms —murmura la Sam, amb la respiració continguda—. I això va ser el que el va fer caure?

– Sí —continua en David—. Gravano no només va parlar: va confirmar que Gotti havia ordenat l’assassinat del cap anterior, Paul Castellano, i que fins i tot havia presenciat aquell homicidi. A partir d’aquell testimoni, els fiscals van poder construir un cas sòlid: assassinats, conspiració, extorsió, evasió d’impostos, usura, joc il·legal, obstrucció a la justícia… tot en una causa massiva. I el 1992 finalment el van condemnar a presó perpètua, el tribunal el va declarar culpable de tots els càrrecs. I el van portar a la presó de Marion, a Illinois —va relatant en David—, coneguda com una de les més dures dels Estats Units. Allà passaria la major part de la condemna en aïllament: una hora al dia de pati, cel·la gairebé sense finestres, mirant la vida des de dins quatre parets.

– I la carcassa de “Teflon Don” ja no funcionava, oi? —murmura la Sam, incrèdula.

– Exacte —respon en David—. I encara més: a presó va generar violència. L’any 1996 un pres, Walter Johnson, el va atacar perquè, segons deien els testimonis, en Gotti l’havia insultat. Després, Gotti fins i tot va oferir diners a grups racistes perquè hi hagués revenja. Una bogeria.

– Però, amb tot això, encara continuava sent “cap mafiós” des de la cel·la? —pregunta la Sam, incrèdula.

– Sí —confessa en David—. Oficialment conservava el títol. Però la família va quedar capolada. La seva condemna va sacsejar-ho tot: molts membres van ser detinguts, l’estructura es va afeblir… A la pràctica, va ser un punt d’inflexió. La família que havia dominat Nova York va començar a desfer-se. El seu fill, en John Gotti Jr., va intentar agafar el relleu —continua en David—, però el clan es va anar desinflant, no tenia la presència del seu pare. Era qüestió de temps: tanta comèdia mediàtica no aguanta dècades. I a la presó, ell tampoc; la salut li va començar a fer aigües. Càncer de gola. Bastant poètic, si tens en compte tot el que havia cridat i manat durant la seva vida.

– I què va passar? —pregunta la Sam, encuriosida.

– Doncs res d’epopeia —respon en David amb un mig somriure—. Quan ja no podia ni mantenir-se dret, el van traslladar a l’Hospital Federal de Springfield, a Illinois. Allà hi envien els presos que estan massa fets pols per continuar fent-se els durs. I el 10 de juny del 2002, va morir. Sense soroll. Sense mística. Simple biologia: el cos va dir prou.

En David es frega una cella mentre segueix.

– I tampoc no hi va haver cerimònies. Ni marxes mafioses d’homes amb gavardina i barret fosc, ni reverències. Un funeral discret i gràcies. Tot i així, a Nova York encara hi ha qui el recorda amb aquell romanticisme estrany que alguns tenen amb els criminals carismàtics. Jo crec que és pura nostàlgia d’un decorat que ja no existeix. Però vaja, així es va acabar la llegenda del ‘Teflon Don’.

– Collons, quina tribu. I tu, què hi tens a veure? Com és que un tipus així et va fer voler ser periodista? No em diguis que vas ajudar a enfonsar un parell de cadàvers al port…

– Molt graciosa…Només un parell dius? No, va, que ho dic de debò —fa en David, amb un punt d’impaciència suau— Ara ve la part que em toca. Va ser gros, saps? El meu pare odiava la premsa per culpa d’això: perquè els periodistes sempre li perdonaven tot al Gotti. Fins i tot van arribar a amenaçar un amic íntim seu, i igualment els mitjans hi restaven importància, com si fos rutina.

– I a tu què? —murmura la Sam.

– A mi… —en David fa un gest amb les mans, com si no acabés de saber per on començar—. A mi m’encantava investigar, escriure, descobrir coses. Vaig dir-ho a casa, vull estudiar periodisme. El pare no hi estava d’acord i ens vam anar distanciant… i ara…és irònic, oi? Que ara la filla d’aquell paio surti a la tele, publiqui articles i vagi de periodista. Hi ha una part de mi que no ho entén gens. Ei, que tothom té dret a fer-ho, no dic el contrari. Però ella ho fa només per exhibir-se, i el programa que protagonitza alimenta subprogrames que passen el dia parlant del mateix cercle absurd…-En David inspira, resignat.-Ell em va despertar aquest costat de voler descobrir, indagar… però pel costat dels bons, eh? I ara miro tot això i no sé si riure o enfadar-me.

– Costat dels bons? Clar David, per això ets al New York Times! –exclama amb una rialla la Sam.

En David fa un gest d’esgotament, com si per un moment el tema el superés.
La Sam, en canvi, es deixa anar amb aquella tendresa mig burleta que li surt sense ni adonar-se’n: s’acosta i l’abraça pel darrere dels muscles, com ho faria una mare pacient amb un nen que s’ofusca massa.

Ell deixa anar una rialleta, però el que realment nota —i el desconcerta— és com li agrada el tacte de la Sam sobre la seva pell: la calidesa que li travessa l’esquena, l’olor suau del seu coll. Aquell contacte li fa perdre el fil un segon, com si la seva pròpia història quedés absurda.

– Va, no t’emprenyis tant —li murmura ella, mig en broma, estrenyent-lo una mica més.

En David respira fondo, intentant recuperar el fil del discurs, però la proximitat d’ella el desorienta una mica més del que voldria reconèixer.
La Sam es retira lentament, encara amb un somriure, i ell la segueix amb els ulls, conscient que aquell breu gest li ha remogut més del que admetria en veu alta.

– No riguis que et faré pessigolles.

– No en tinc de pessigolles. – fa la Sam reptant-lo amb la mirada i instintivament plegant els braços al tors.

– Saps on escriu, la Victòria Gotti? Al Star i al New York Post !—reprèn en David, mentre veu com a la Sam se li desdibuixa el somriure—. No et sembla fort? Encara hi ha gent del nostre gremi que els segueix la corda a aquesta família!

– Qualsevol pot treballar avui de periodista —replica la Sam, fent un posat d’indignada teatral—. O fins i tot fer de directora! Mira’m! Potser em ve gros… Com creus que ho faré, David? Creus que me’n sortiré, de directora? Collons, és el New York Times!

– I tant, dona —respon en David automàticament, mentre li fa una magarrufa indiscreta i ella es torna a cargolar.

– Va, que et parlo seriosament —diu la Sam, intentant desempallegar-se de les seves grapes—. Saps què m’agradaria? Ser incòmoda, impertinent amb tothom. No és això, el que se suposa que han de fer els diaris? Anem tots pintats amb el color que ens pertoca… Els del Post, amb el sensacionalisme per bandera; i la resta, amb la vella lletra anglesa del rigor… La Sam s’adona de la cara de pansit que en David comença a fer.—Que no m’havies de buscar les pessigolles? —fa ella amb cara de bona nena.

– Això tindria gràcia si jo treballés al Post.

En David somriu, aixeca el llençol i es capbussa dins del llit per seguir l’ordre de la seva superiora. Comença acariciant-li els genolls, primer amb la punta dels dits i després amb la calidesa dels llavis. Hi deixa besades lentes, dues mossegades dolces, i puja un pam amunt entre les cuixes; els petons es fan cada vegada més humits, més deliberats.

Quan ell ja s’acosta al seu baix ventre, la Sam li agafa el cap amb suavitat, l’estira fora dels llençols i li roba un petó llarg, profund, com si, per un moment, tot el que pesa en els seus caps quedés fora del llençol.