S’ha despertat d’un mal son. Podria dir, exagerant la troca, que amb palpitacions i tota suada, però no ha estat així: senzillament ha obert els ulls i s’ha quedat mirant el cantell de la tauleta de nit. El somni el recorda així: s’adormia durant moltes hores, massa, fins que, suposa, es moria, però ningú se n’adonava. Fins que el tuf sortia per sota la porta i pels forats que hi ha damunt de la tassa del vàter, aquella mena de reixa que no se sap per què punyetes serveix, a banda d’escoltar les converses dels altres: com es barallen els del tercer, com plora la nena del primer o les gàrgares del senyor Steele a les set del matí.

Bé, per allà s’escapava la pudor. La pudor que feia el seu cos i que ningú del bloc sabia explicar-se què podia ser. Primer posaven ambientador a tots els pisos i replans d’escala, ventilaven més i feien netejar molt al Sam, fins que feien una reunió, passaven llista i només faltava la Margaret, però era a Miami amb els nets i la seva filla. Tampoc hi havia el senyor Benet, però, quan ja eren a punt de cercar telèfons de familiars i coneguts, recordaven a última hora que s’havia excusat perquè tenia un sopar de compromís.

Al final deduïen que la que no hi era la Laura, i la conclusió arribava sola, sense que ningú la digués en veu alta: devia ser morta. Ho assumien amb una naturalitat estranya, com si fos una obvietat, i, al somni, pujaven tots en filera per les escales i trucaven a la porta, ja tement-se el pitjor. Podien obrir perquè el Sam tenia una clau mestra —que es veu que ho obria tot—, i entraven tots, un darrere l’altre, sense parlar, amb aquella manera de caminar que ja sap abans d’arribar on va, uns passets curts que quasi ensopegaven els uns amb els altres. El pis feia olor d’humitat tancada i de cosa vella; les persianes mig abaixades deixaven passar una llum bruta que no acabava d’il·luminar res. I aleshores la veien: estirada al llit, rígida, amb els ulls oberts, sense parpellejar, fitant el cantell de la tauleta de nit.

Quan es lleva, amb la sensació encara enganxada al cos, decideix que donarà el seu telèfon personal al Christopher. Darrerament té la sensació que formen un bon equip.

El grup de supervivents ha guanyat molt dinamisme. Hi ha qui coneix algú que sap fer pàgines web; un altre porta sempre galetes fetes a casa. Han fet passejades conjuntes, agafats de les mans, sense turistes, per traslladar in situ les vivències explicades a la seu, ho fan per torns i quan els toca se senten herois parlant davant els altres. En Christopher calla i rosega les galetes com un ratolí desconfiat mentre volen les propostes i els debats. Què hi pinta ell? Ha agafat un segon pla. A proposta seva es va nomenar presidenta la Laura.

—Ara estic molt atrafegat a la feina, no hi puc dedicar tantes hores com abans.-li confessa ell en un racó abans d’una de les reunions.
—Però, Christopher, et necessito al meu costat.

Vicepresident, seràs vicepresident , fa que consti a la darrera acta del grup. Som un bon equip. Si ens ho proposem, serem grans. Ens ho mereixem.

Ella s’ha convertit en una confessora amb qui, un per un, els seus nous amics degoten les entranyes. I ella és la que escolta millor. Els relats canvien quan es fan en veu alta al grup o quan els expliquen a soles amb ella. Fa dels silencis moments de tendresa i comprensió. Hi ha qui parla de tots els companys de feina i explica que treballava amb la seva amiga d’infantesa; s’hi aboquen records de gronxadors i primeres borratxeres, i ella s’hi queda a prop, assentint lentament. Hi ha qui odiava el seu cap i ara enyora els seus crits, i ella treu els mocadors. Hi ha qui va perdre el promès o la dona a l’edifici, i ella els agafa les mans. Hi ha qui va haver d’arrossegar-se entre la runa per sobreviure, passar per damunt de morts i vius, i ella els aixeca el cap i els mira als ulls. I el que va travessar passadissos plens de crits i fum, i ella els encoratja: ja tot ha passat, hem sobreviscut. Som supervivents.

Ella és coixí, ànima, espatlla, consol.

En Christopher s’escapoleix de la vessant personal i anota al llibre d’actes les idees que van sorgint, moltes parrafades sense sentit i l’hora a què comencen i acaben les reunions.

Fins que arriba el dia que algú li demana que parli ella. Ho fa la que seu cap al final de la sala, la que mai diu res, amb tota la seva feixuga mediocritat —no sap com es diu: Hanna? Júlia? Clarice?—. Algú que s’ha de tenyir els cabells de colors estrafolaris per semblar moderna, perquè la gent s’hi fixi, per ser algú…

Aquesta s’hi acosta i, amb una admiració que sorprèn, li promet que avui callaran. Que avui ha de ser la Laura qui expliqui la seva història. Que només seran orelles. Perquè s’ho mereix, perquè sense ella no haurien fet la catarsi. No serien on són, no haurien tret l’orgull.

La Laura parla. I tots escolten el seu relat.

És esgarrifós. No entenen com es pot sostenir tant dolor amb tanta dignitat. És la pitjor història, la que realment ho ha perdut tot: la feina, el promès. S’havien de casar d’aquí a un mes, us ho imagineu? La que va estar més a prop de la mort que tots, tan amunt, la que va salvar companys. Les ferides, l’hospital, la recuperació.

Després d’un silenci violent i llarg, ella reprèn el control. Entre sanglots els demana que facin una rotllana i s’agafin de les mans.

—Tots som un. Notem l’energia dels supervivents, la nostra energia. Us estimo.

En David creu que és feliç. Li agrada la Sam; la desitja i se sent desitjat. Però el tracte que li dispensa ella en públic el fa dubtar de la relació que tenen. Relació?, li escup la maleïda veu interior.

Ella es manté freda i distant al diari on treballen, com si ni el veiés. Ell fa l’orni i fingeix que no li sap greu. A vegades es mor de ganes d’arrencar-li els papers de les mans i clavar-li un petó, però se n’està. Sempre se n’està.

Ella no li ha dit res, però tampoc ho han de dir: tenen una aventura? És com un secret, una infidelitat al New York Times.

Va cap a la taula com cada dia i intenta mirar-la diferent, que se n’adoni. Com un gosset buscant una carícia. Però ella es mulla els llavis amb la punta de la llengua i no el mira a ell, sinó a l’altre, a un periodista, un de veritat suposo. I quan aquest li fa una llambregada d’ulls, sorneguera i sòrdida, ella riu prement els llavis. No camina: fa saltironets.

Ell la mira d’esquitllentes. A ella li sembla impossible contenir unes hormones completament esbojarrades. I a ell li sembla que dissimula menys que amb ell.

S’entenen? S’han embolicat?

I ell, al fons més absolut de la sala de pantalles que espurnegen actualitat, torna a sentir la veu:

Relació? Avui tornaràs en secret al seu apartament; fareu l’amor, i ella pensarà en ell mentre l’abraces. Potser no ho fas prou bé. Mai fas res prou bé. Ets el puto repartidor d’entrepans. A l’endemà no et tornarà ni a mirar, com avui.

En David continua fent el que fa sempre: treballar bé, arribar a l’hora, no fer soroll. Estimar sense garanties. Treballar sense garanties. No demanar res que no li hagin ofert. Com si tot això tingués algun valor.

En un lloc on tot és titular, gest exagerat i veu alta, ell es queda al marge. No perquè vulgui, sinó perquè és on li toca. Perquè la constància i la discreció no serveixen per a res, i ell ja ho hauria de saber. Tampoc sap fer una altra cosa. Ja t’ho va dir el teu pare, David.

I sent ganivets, esgarrapades, com un pou que el xucla en espiral. La sala de redacció comença a girar al seu voltant com una fira de cavallets, amb murmuris i brillantons. Les cames li fan figa i, a palpentes, arriba fins al bany, on s’hi queda fins que es fa de nit.

Ningú el trobarà a faltar.