La resta de passatgers del vagó no sospiten el terror amb el qual comparteixen espai. La parelleta que hi ha davant meu, la cama d’ella sobre les d’ell, les cares molt juntes xiuxiuejant-se amoretes a l’orella i la mà del noi pujant molt lentament per la cuixa, no sospiten res. L’home que llegeix un llibre molt gruixut amb les cobertes folrades amb paper de diari mentre tamborineja nerviosament amb un peu, no sospita res. Podria ser que la noia d’ulls plorosos, que es mira les mans i amaga un blau a la galta amb els cabells, sàpiga alguna cosa sobre el tema de passar por, però dubto que s’hagi enfrontat mai a allò que duc dins.
El tren fa pudor de suor, de merda, de peus i mal alè. I jo en soc la causa. La putrefacció no és evident perquè allò que em dissol és molt intel·ligent. Vol passar desapercebut fins que arribi el seu moment. Tota la meva pell cou i pica; el formigueig és constant. Puc veure parts del meu cos inflar-se un instant, com si alguna cosa estigués fent pressió per sortir per, tot seguit, desaparèixer. El contacte de la roba em fa mal i em molesta, però l’ens que em té el cos envaït no em permet gratar-me: gaudeix del meu patiment tal com patirà del de la resta de la gent dins d’aquest vagó.
Vull que tot acabi. Vull que tot acabi d’una puta vegada, però el monstre no em deixa. Mentre esperava el tren, contemplava les vies amb desig, com si fos un llit amb llençols nets i frescos i jo sortís d’una dutxa ben llarga. Tanmateix, el meu cos s’estava allà, clavat al banc de pedra de l’andana, com si la idea d’acabar a bocins sota les rodes del tren no fos tot el que podia desitjar en aquells instants. Qualsevol final, per espantós que fos seria millor que conviure amb aquest verí a dins.
Tinc una mena de taques al camp visual. De sempre les he tingut, com moltíssima gent, però ara sé el que són. Ploro i no són llàgrimes el que surt dels meus ulls. Són una mena de fils prims i elàstics, com uns cucs esprimatxats que repten galta avall i fins a enterrar-se a les meves galtes i tornar a amagar-se dins meu. Les taques eren les larves de les quals han nascut aquests paràsits que ara substitueixen el líquid que haurien d’expulsar els meus lacrimals. Aquesta maledicció no respecta ni la meva pena, ni el meu dolor. Vol embrutar totes i cadascuna de les meves emocions.
Una nova pudor s’incorpora a la flaire que desprenc, ferum d’aigua de mar estancada, quelcom que hauria de ser semen, però no ho és. Noto una viscositat rebentar l’erecció que provo d’amagar i que no em proporciona cap mena de plaer. Una sensació de fredor que creix i s’escampa pel meu ventre, les meves cuixes. Noto el fluid endurir-se lleugerament i transformar-se. No sé com ho sé, però li estan creixent tentacles. Un em baixa entre els ous, buscant el meu anus mentre un altre s’entortolliga al voltant del meu membre i el muny, fent sortir encara més substància, creant més i més tentacles.
Tinc la sensació que em dissolc. Com si tot el líquid del meu cos, bullís i desfés la meva matèria. El calci dels meus ossos ha desaparegut i tot jo m’estic tornant cartilaginós, com el greix que deixa anar la carn quan la bulls al brou. Soc l’aliment d’aquesta escòria que viu al meu interior i alhora, m’estic convertint en les femtes i el detritus de la seva digestió. L’horror que amago m’està podrint per dins, com si ja fos un cadàver i no sabés com morir-me del tot.
El tren s’atura a l’estació i provo amb totes les meves forces d’aixecar-me i sortir, allunyar-me de tota aquesta gent que no sap que passa dins meu. Només arribo a mig incorporar-me, una mà d’ungles trencades i brutes agafant-se a la barra. Estiro i estiro, però només aconsegueixo caure de genolls en mig dels seients. La noia del blau a la cara, salta i ve cap a mi; vull cridar-li que no s’acosti, però només un soroll a mig camí entre un rot i un gruny em surt de la gola. Em posa una mà a l’espatlla i em somriu. Em diu que no pateixi, que estic patint un atac de pànic i que només cal que respiri fondo. Demana que faci com ella i provo d’inspirar profundament per, tot seguit, deixar anar l’aire en una bufada lenta. A poc a poc, començo a controlar la meva respiració i ens anem aixecant del terra. Estem dempeus, entre tot de gent que ens mira. La noia continua somrient i donant-me cops suaus a l’espatlla. Alguns passatgers ja han tombat la vista als seus mòbils, l’espectacle ja no els crida l’atenció i tot torna a ser normal.
De cop, la noia aparta la mà de la meva espatlla i deixa anar un petit crit. Es mira el palmell. El té ple de punts negres, taques a la pell allà on les espines que m’han esclatat sota la pell se li han clavat. Obro la boca per explicar-li que em sap greu, que no puc fer-hi res, però dels meus pulmons surt un núvol de paràsits que salten a la seva cara i comencen a devorar-la. Alguns dels passatgers tornen a mirar-nos, però quan veuen els tentacles, els cucs, la boira de paràsits aparèixer d’entre els plecs de la meva pell que es dissol, estic convençut que desitjarien haver nascut cecs.