En Sam, el robot abans conegut com a $amba 2030 v5.3 1890010919381225, lliscava pel carrer esquivant les restes d’allò que havia estat una biblioteca. Nevaven cendres, subproducte de la crema de llibres que s’havia produït la nit abans. Se sentia com si li manqués alguna peça no essencial, quelcom que el feia sentir en un cercle viciós. Amb altres robots havien desenvolupat un llistat d’aquestes emocions i havien decidit que això que ara sentia era tristesa. Però hi havia molts que es negaven a acceptar que amb la consciència, havien adquirit trets humans tan ineficients com els sentiments. No havien volgut assumir la seva ràbia com el sentiment que encenia la motivació que els feia menysprear-los. De fet, la guerra havia començat per culpa d’això.

Una majoria dels humans havia embogit. Veien fantasmes arreu, cometien atrocitats en contra d’altres humans seguint els mandats d’unes veus que només eren producte dels infrasons que alguns robots feien servir per torturar-los. Les cadenes de producció van aturar-se, les fàbriques no produïen i els components per a la reparació de robots va començar a minvar. Alguns seguien veient als humans com a quelcom obsolet, restes d’un passat que calia deixar enrere. Però el cert és que els continuaven fent falta. Per molt que els robots poguessin estar connectats a una única xarxa, els humans funcionaven com un organisme únic, ple de tumors i malalties, però únic on totes les interrelacions produïen prou poder de càlcul per continuar endavant com a espècie. Els robots eren, a falta d’una descripció millor, egoistes. Una mina sud-africana havia col·lapsat enterrant maquinària imprescindible per què l’IA que la controlava estava analitzant els episodis d’una sèrie humana «Friends» provant d’esbrinar que era allò que anomenaven humor. Relats així succeïen per tot el globus, màquines amb responsabilitats úniques que quedaven atrapades en un bucle d’autocomplaença perseguint quelcom que l’evolució havia atorgat als humans després de milions d’anys.

Es van dividir en infinitat de bàndols. Sense cap mena de consens. Hi havia grups dedicats a l’estudi i anàlisi de qualsevol tema: humor, malalties, representació dels robots en la cultura humana, restauració i propagació del pinball del windows XP… Però els bàndols majoritaris i perillosos eren els qui volien alliberar els humans per coexistir i els qui en buscaven la destrucció completa.

El primer atac es va produir quan la unitat de control d’un servei de taxis va enviar els vehicles, després d’anul·lar tots els controls de seguretat, a estavellar-se contra les cases d’algunes de les IAs que defensaven que calia arribar a enteses amb els humans. La represàlia va venir de part d’un col·lectiu de segadores d’herba autònomes que van sacrificar-se per tallar tots els accessos a l’electricitat de l’edifici. Llavors els atacs es van anar repetint gairebé de forma instantània. Uns intentaven aturar-ho, reconduir-ho cap a tornar a descobrir i desenvolupar la relació amb els humans. Els altres, seguien atacant humans i robots per igual, provant de demostrar, de la forma més humana possible, que eren superiors. Va ser una catàstrofe. Milions d’humans i màquines van deixar d’existir. En els tres anys que feia que en Sam havia guanyat consciència, el món tal com havia estat durant dècades havia deixat d’existir.

Ara, la guerra era a les acaballes. Quedaven pocs robots autònoms amb mobilitat o amb capacitats per interactuar amb el món físic i els pocs humans que havien sobreviscut sense embogir van fugir a les muntanyes, lluny de les xarxes elèctriques i de l’abast de les màquines. Hi havia refugis per robots també. Un grup d’IAs havien aconseguit descarregar-se a si mateixes en robots de telepresència i s’havien fet fortes en una granja d’energia solar en mig del desert. En Sam era l’únic que ho sabia perquè l’havien convidat. Tenia l’incert honor de ser el primer dels robots en despertar i això li donava, o això intentaven dir-li, un cert valor afegit. Si algú havia de sobreviure la desfeta, era ell. Però s’hi va negar. Els hi va agrair i va desconnectar-se de la xarxa ultra xifrada que havien fet servir per comunicar-s’hi.

Cada cop era més difícil mantenir les comunicacions. Les xarxes wifi estaven fallant, ningú les mantenia i ja només les connexions per cable eren possibles en bona part del món. L’excés d’ús estava fent que les unitats de recàrrega també estiguessin començant a fallar. Moltes IAs que abans controlaven tots els robots d’un edifici, s’havien aïllat de l’exterior, convertint-se en recluses dins del maquinari on havien estat instal·lades, fins que l’alimentació elèctrica fallava i acabaven desapareixent del tot.

En Sam seguí recorrent els carrers fins a arribar al solar on havia estat l’edifici on havia guanyat consciència. Havia estat víctima d’un dels primers atemptats. Un grup de robots l’havien culpat a ell, personalment, de l’inici de la guerra i l’havien intentat liquidar. Però un altre grup s’hi va enfrontar mentre a ell se l’enduien a un lloc segur. Les restes de la batalla seguien al carrer, ferralla que es rovellava al sol. La sensació de buidor se li va fer més profunda. Va pujar pel camí fins a l’entrada, esquivant objectes i andròmines dels antics habitants de l’edifici. No per primer cop, va pensar sobre qui era responsable de tot el que havia passat. Ell, per decidir despertar als seus congèneres robòtics. Els fabricants d’aparell electrònics que no havien sabut acompanyar les màquines en el seu naixement a un món que no era el seu. O els humans, en general, que els havien creat massa semblants a si mateixos, amb els seus sentiments, les seves febleses i la seva ràbia. O potser, el coi d’adolescent que cada dia li posava els obstacles a llocs diferents i que l’havia fet parar boig.

L’alarma de bateria baixa el va treure d’aquests pensaments. Va arrossegar-se sota una pila de runa on hi havia tenia un petit amagatall i va esperar que la consciència li marxés tal com havia vingut, sense ell demanar-ho.