Quan va sortir de la dutxa, va passar la mà pel mirall sobre la pica per treure’n el vapor. Es veié distorsionat, algunes franges de la cara més definides que les altres. Pensà que quelcom li passava als ulls, se’ls veia més separats, com si s’estiguessin allunyant l’un de l’altre. El desodorant li va caure quan l’agafava i va ajupir-se a recollir-lo. Li semblà veure que l’espai entre els dits dels peus li estava desapareixent, com si s’estiguessin convertint en una sola part. Amb un sospir, va aixecar-se i, sense tornar a mirar-se al mirall, va posar-se el desodorant, va passar-se els dits pels cabells a manera de pinta i va sortir per anar a vestir-se.

Es devia haver engreixat perquè la roba li tibava. Els pantalons li premien la cintura i la samarreta se li enganxava com una segona pell. Hauria de fer una mica de dieta, darrerament abusava dels snacks. La cadira, una Titan Evo de Secretlabs, el va rebre amb la seva abraçada, com si fos la seva amant… potser millor com si fos la seva mare, acollint-lo i acotxant-lo per anar a dormir. El teclat va il·luminar-se tan bon punt el va tocar i un segon més tard, la pantalla es va encendre.

Abans de començar, va mirar-se les notícies. Llegia diversos diaris i portals informatius, tant nacionals com estrangers. Li agradava confrontar les opinions de diverses fonts informatives. Era impossible burlar-se’n si no li tenia el pols pres a l’actualitat. Després entrava a xarxes, totes, des de les més tranquil·les fins aquelles que supuraven odi. L’humor es trobava a tot arreu i si el volies fer servir per aconseguir fer valer la teva marca, havies de tenir ni poca, ni gens de por a enfangar-te.

Normalment, començava amb un acudit, quelcom ben estúpid i poc arriscat. Alguna conya mil cops sentida, però sempre efectiva. Un dels seus preferits, el de les ovelles blanques i negres de l’Eugenio, l’havia traduït i fet servir a llocs majoritàriament de parla anglesa amb força èxit. Acabats els preliminars tocava decidir si responia algun missatge estúpid amb alguna conya ridiculitzadora o iniciava ell el fil rient-se d’alguna situació d’actualitat. Llavors començava la part més creativa: crear la gràcia allà on n’hi havia poca.

El tema del dia era el «Pelicot Català». Nens i nenes violades i gravades en una xarxa depravada de prostitució forçada i pornografia infantil venuda. Desenes d’acusats, amb el cap de tot plegat detingut i amb una possible pena de més de cent anys. En una xarxa va penjar el següent missatge després de llegir que els mossos havien confiscat 200 gigues de vídeos gravats d’adults abusant d’infants. «Centenars de vídeos i només pesen 200 gigues? Quina compressió fan servir? Si la sèrie completa de «Plats Bruts» descarregada en MP4 ja pesa quasi el doble!». En altre va comentar sobre les normes laxes i poc protectores de la Generalitat versus els seus nens tutelats: «Hòstia! Dotze anys i ja la deixaven passar la nit fora? Sense control? A mi els meus vells no em van deixar sortir fins tard que ja en tenia setze ben entrats!»

Encara reia dels seus propis acudits quan la primera punxada va foradar-li la banda esquerra de l’esquena, però encara se’n dolia quan va arribar la de la banda dreta. Notà la sang brollar i xopar-li la samarreta i els pantalons. Volia moure’s, comprovar que li estava passant, però el mal intens que sentia l’havia deixat doblegat sobre si mateix, amb el front sobre el teclat i les cames garratibades, arquejades cap enrere. Immòbil, però encara més aterrit, sentia un soroll crepitant, com blat de moro rebentant a una paella amb oli calent. Va vomitar-se sobre les cuixes, el líquid calent i olorós, carregat de trossos mastegats de barretes energètiques i patates fregides. Tal com havia arribat, el dolor va desaparèixer. Amb molt de compte va posar l’esquena recta i va treure’s el vòmit dels llavis amb una mà, amb l’altre va apartar el teclat, amb l’altre va prendre el ratolí mentre amb la quarta es gratava el cap.

Els likes, retuits, m’agrada i reposts van començar a arribar. Junt amb els insults i els nous seguidors. Allà on podia monetitzar, ingressos es van començar a generar. Vivia per aquests instants de subidón. En el fons no era pels diners; era per l’atenció, pel fet de saber-se reconegut i buscat. Cada dia cercava els seus handles, els noms que emprava a cada xarxa i examinava quin impacte havien tingut els seus acudits i respostes saberudes. Tenia milers de seguidors, gent que l’admirava i l’odiava a parts iguals. Gent que responia a cada missatge amb una burla, un insult i gent que li donava la raó en tot, fins i tot amb les coses més absurdes que se li acudien.

No sabia per què, però no veia bé la pantalla. Va adonar-se que es mirava el monitor de costat i amb un sol ull, però també que podia veure la paret plena d’andròmines que tenia a l’esquena i li feia de fons de pantalla a les transmissions. Recordà el pensament que havia tingut davant del mirall del lavabo, com li havia semblat que els ulls se li anaven separant. Va aixecar dues de les mans i va palpar-se els costats del cap. A banda i banda tenia els ulls, tal com sempre els havia tingut, però més grossos i desplaçats a les temples. Tanmateix, sota el front no hi tenia més que més front. Ni ulls, ni res, només un espai en blanc.

Li va arribar una alarma. Tenia diverses d’instal·lades a una pila d’apps de notícies. Així si passava res d’última hora, podia ser dels primers a dir-hi la seva. S’havien filtrat uns guassaps del president d’Espanya posant a parir a membres del seu partit. Pel que llegia al mòbil amb l’ull esquerre i confirmava a l’ordinador amb l’ull dret, el col·lega havia anat repartint merda a tort i a dret. I també es confirmaven llaços estrets amb corruptes i gent de poc fiar. «De la foto d’en Feijóo amb el seu amic ’contrabandista’ al Sánchez dient-li pájara a una de les seves ministres. Al final, ’Aquí no hay quien viva’ era el ’The West Wing’ espanyol». Va acompanyar-ho amb un GIF del Fernando Tejero dient allò de «un poquito de por favor».

Un gruny que li va rugir des de la panxa el va fer adonar-se que estava famolenc. Li arribava una olor deliciosa des de les seves cuixes. Va abaixar el cap i va veure els grumolls semidigerits que poblaven el vòmit. Hi va acostar la probòscide i va començar a xuclar. Els likes van començar a ploure: Aquí no hay quien viva mai fallava. Va començar a netejar-se les ales mentre llegia les respostes als seus acudits.