Temps enrere,

Els contes sempre es refereixen a temps remots on bé i mal els podem mantenir clars i diàfans allunyats de les nostres contradiccions presents.

quan els orgues necessitaven de l’energia humana per insuflar l’aire als tubs,

L’orgue és un instrument magnífic que, injustament, hem volgut tancar en espais més o menys sacres en la seva capacitat de tenir la potència d’una orquestra quan l’electricitat encara no havia estat domesticada pels humans.

durant un concert que entusiasmava al públic,

El públic culte sempre és sensible als grans artificis i a la virtuositat encara que només sigui per osmosi.

el manxaire va aprofitar una pausa entre dues peces per apropar-se a l’organista

Apropar-se al mestre sempre és una gosadia, hi ha jerarquies i l’artista sempre està molt per sobre del mecànic en aquest mon culturalment platònic nostre.

i dir-li: “Mestre, quin gran concert estem fent avui!”

Encara és més agosarat fer-se dir part de la feina d’un artista: a l’occident postplatònic que d’alguna manera vivim la feina manual no és prou noble per ser part de ple dret de l’obra d’art.

L’organista, arrogant, li respon despectivament: “Estic fent, estic fent”.

El contista ens regala un qualificatiu (dos, de fet) per explicar-nos aquesta fotografia moralitzant de torre d’ivori i ens regala la reivindicació de la feina de l’artista.

Tot just començar la següent peça l’organista comprova que de l’orgue no surt cap nota perquè el manxaire està de braços creuats, sense fer la seva part de la feina.

El manxaire, ara que sap que no és part de l’obra vol ser part del públic.

Quan l’organista li pregunta què dimonis fa,

L’artista té un xoc d’autoritat: no pot ser que la mecànica no estigui al seu servei a tothora.

el manxaire, molt digne, li diu: “Mestre, estava comprovant si el concert el feu vos o l’estem fent tots dos”.

I sorgeix la veu de la revolta obrera, el manxaire dignament reclama el fruit del seu treball.

“El fem tots dos, tots dos”, va haver de respondre l’organista, empassant-se la seva arrogància

I així acaba el conte però recordem que va fer el gran Sampere quan van decidir col·lectivitzar el teatre: «Ja moc jo el teló i vos feu l’obra».

Però pensem sempre en els pobres manxaires:

si de la carbassa’s dol,
¿qui’n tè la culpa? ‘L manxaire.
¿S’acaba ‘l ví del porrò?
Lo manxaire l’ha begut

La transcripció del conte l’he treta d’aquí perquè no n’he trobat altra de canònica i servidor, com a bon manxaire, no té gràcia per la part artística del conte.