Ferralla

El seu primer instint va ser dubtar. Era un nou vingut, algú que no tenia, encara, el respecte dels companys de professió. Però la carta semblava oficial: el paper fi, el segell de la República bellament gravat i les signatures a peu de full. El ministre de Correus i Telègrafs l’havia convocat per un assumpte de la major importància que exigia, evidentment, la major de les discrecions. Era conscient que els altres, més experimentats i amb més contactes que ell, no faltarien. Potser aquesta era l’operació que posaria el seu nom a la vista de la resta d’homes de negocis de la capital. I trauria de la vista dels parisencs, aquella abominació que ja feia gairebé quaranta anys que trencava l’harmonia i bellesa de la ciutat. La Tour d’Eiffel estava a la venda com el que era: un munt de ferralla.

Des de l’altra banda de la Place de la Concorde es va quedar mirant l’Hôtel de Crillon. No hi havia anat mai. Tanmateix, n’havia sentit a parlar sovint. Era el lloc preferit dels més rics i glamurosos per aparentar com de rics i glamurosos eren. Llogar una sala privada allà per una reunió on discutirien de ferralla semblava excessiu, però, és clar, tot un ministre els havia citat. El van venir a buscar tan bon punt havia passat les portes de l’hotel. S’hi havien adreçat pel nom i li havien explicat que el subsecretari del ministre l’esperava en una sala a part. No li van saber dir quin era el motiu, però el van acompanyar de forma quasi furtiva.

—Monsieur Poisson, quin plaer de conèixer-lo finalment.

—Gràcies. Monsieur —va quedar-se un moment callat, provant de recordar el nom de la carta que havia rebut—… Dubois.

—Es deu preguntar per què l’he fet venir amb tant de secretisme, a part dels altres convidats, oi?

—La veritat és que sí.

—Li seré clar, si m’ho permet.

—Absolutament, monsieur.

—L’he volgut veure, en privat, per donar-li l’oportunitat de subornar-me.

No creia haver sentit bé, així que va quedar-se un moment callat abans de preguntar.

—Perdoni, monsieur Dubois, no el dec haver entès.

—Si ha entès que vull que em suborni, ha entès perfectament, monsieur Poisson.

Es va aixecar a tanta velocitat, que va marejar-se i tot. Es tombà buscant la porta, però la confusió que sentia l’havia deixat desorientat.

—Segui, André. No li sabrà greu que el tutegi, oi?

—Una mica sí —Va quedar-se dempeus, sense saber si marxar o no—. No acostumo a tenir confiances amb gent que sospita que soc un corrupte.

—Però André, si precisament és per això que li vull donar l’oportunitat.

—Què? Per què soc un nouvingut en aquests afers es pensa que soc un criminal?

—No pas. Segui i li explicaré —Va seure, però continuà esbufegant, ofès—. Si li vull donar l’oportunitat de comprar-me és perquè és l’únic que encara no ho ha provat.

Això no s’ho esperava i va quedar-se callat, amb la ment donant-li voltes sense trobar ni cap, ni peus a la situació que estava vivint.

—El suposo conscient de la situació de la torre —Va fer que sí amb el cap—. La gent d’aquesta ciutat és… complicada. Uns volen desfer-se d’aquella muntanya de ferro que amenaça de caure i altres exigeixen que l’estat es faci càrrec de les reparacions i el manteniment. Cap, però, vol pagar ni un cèntim per una solució o altra.

—Tampoc és com si la gent hagués decidit d’erigir la torre, no creu?

—Tampoc van decidir construir l’Arc de Triomf o Notre-Dame.

Arronsar les espatlles va ser l’única resposta que se li va acudir.

—No importa el motiu. El fet és que aquells qui manen i, ja li dic que l’ordre ve de bastant més amunt que un simple subsecretari —En Dubois va dir això assenyalant-se el pit amb un polze—, se’n volen desfer i qui millor que algú amb experiència en aprofitar desferres. Algú com vostè o algun dels seus col·legues que ens esperen a la reunió?

—Això no explica que vulgui que el suborni.

—És costumari d’engreixar una mica la mà de qui ofereix el negoci. Però en aquest cas encara més. Estem parlant de molts dinerets, monsieur André.

—I perquè vol que sigui jo? Si els altres ja ho han provat, per què jo? Vol que li millori l’oferta que ells hagin fet?

—No soc tan cobdiciós. M’agrada pensar que tot i aquestes petites relliscades, soc un home de certa integritat moral —En Dubois va somriure mentre l’aplacava amb un gest de la mà—. Soc perfectament conscient de la incongruència. Tanmateix, vull ser jo qui decideixi quan, on i per quina quantitat deixo de banda aquesta integritat.

—Què li han ofert?

—Entenc que estem negociant?

—Em queda cap més opció?

—Sempre podria marxar i deixar enrere aquesta oportunitat. Algú dels altres l’aprofitarà.

Un pensament li va creuar el cervell deixant-lo astorat. No volia… No podia permetre que cap dels altres tragués profit de les seves inseguretats. Si calia pagar «extres», els pagaria.

—Digui’m de quina quantitat parlem i m’ho pensaré.

—No. Només vull el compromís que ho farà. Decidirem la quantitat llavors.

—Continuo sense entendre per què jo.

—Ja li he dit. És vostè l’únic que no m’ha tractat des del primer moment com un corrupte. I com deia el poeta: «En aquest món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l’estètica» —En Dubois va allargar la mà estesa—. Què me’n diu? Tenim un tracte?

Tan sols va deixar passar uns segons abans d’estendre la seva mà. Van encaixar amb força.

—El tenim.

El sopar que va seguir a la reunió on en Dubois va exposar el problema i la solució al tema de la Tour d’Eiffel va ser digne de la gent rica i glamurosa que acostumava a fer servir aquest hotel com a punt de trobada. Van discutir i fer veure que discutien el preu a pagar per la compra, però sense gaire intensitat: sabien que el preu no era el que calia negociar. Els altres compradors van acabar cedint i deixant el negoci lliure, en adonar-se que per algun motiu, en Dubois semblava convençut d’atorgar-li a ell la compra. Devien suposar que havia ofert més que no pas ells com a «extra» per l’intermediació. No va poder evitar un somriure mentre tornava a creuar la Place du Concorde, ara ja, propietari de la muntanya de ferralla més cara de la història.

Els dies van anar passant i en Dubois continuava sense donar senyals de vida. Havia esperat veure l’anunci del traspàs de propietat de la torre publicat als diaris, amb el seu nom ben visible. Però, igual que amb en Dubois, només trobava silenci des de les pàgines del diari. Una pregunta li cruixia el pit: havia estat enganyat? Va decidir sortir de dubtes. Al ministeri van informar-lo que el subsecretari Dubois estava de vacances, a l’estranger, i que ja feia ben bé dues setmanes que hi era. Li van preguntar si es trobava bé en veure com les espatlles li queien i la sang li marxava de la cara. No, no es trobava bé.

Tancat al seu despatx, pensava plans d’acció que abandonava immediatament. Res, absolutament res, era factible sense fer-lo quedar com l’idiota que sabia que era. La policia se’n riuria si provava de denunciar-ho i encara riurien més els seus col·legues. Fos qui fos en Dubois, havia sabut jugar amb ell i ara no li quedava més que callar. Callar i acceptar que era un imbécile sense cervell i que no tornaria a veure ni els 70000 francs, ni el tal monsieur Dubois.

[Història basada en fets reals. L’any 1925, un criminal anomenat Victor Lustig va vendre la Torre Eiffel a un tal André Poisson. Segurament la cosa hauria passat completament desapercebuda si no fos que ho va tornar a fer. El segon cop sí que el van denunciar i va escapar a Amèrica. La idea d’aquest relat ve donada per un fil a bluesky de na Wurtzel]