El pitjor moment no era pas quan la pedra rodolava fora del seu abast. Això li molestà els primers milers de cops. No, el pitjor moment estava en els instants previs a què això succeís. Els Déus eren cruels i en sabien molt de fer mal. Després de milers i milers d’iteracions, en Sísif, encara notava una petita espurna d’esperança cada cop que la pedra s’apropava al cim, amb els músculs en tensió, empenyent, només una mica més. Ho sabia a un nivell visceral que la pedra cauria, però no podia evitar notar créixer la sensació dins seu que aquest cop sí, aquest era l’intent definitiu i ara sí que aconseguiria deixar la pedra al cim. Allà es concentrava tot el seu patiment, allà el càstig era el més cruel. En el fons, quan la pedra queia era un descans; podia baixar la muntanya tranquil·lament, sense haver de fer cap esforç. Era el poc descans que li era possible gaudir.
Cada cop que arribava a la base de la muntanya, li creuava pel cap no posar-se darrere la pedra, no començar a empènyer de bell nou, però sempre hi tornava. No fer-ho hauria estat reconèixer la victòria dels Déus. I l’única cosa que li quedava era la resiliència. Resistir la voluntat dels Déus, enfrontar-s’hi. No donar-los la satisfacció de trencar el seu esperit. Li semblava absurd que complint la voluntat dels Déus, estigués enfrontant-la. Li havien encarregat una tasca impossible i l’única manera de fallar era aturant-se. Així que la pedra queia i ell sospirava, deixava que la brisa fresca del cim li eixugués la suor i emprenia el camí cap avall, on la pedra s’aturava amb un soroll com un tro.
Les primeres dècades, en Sísif, ja havia repassat tots els seus actes, havia revisat totes les seves decisions i havia sospesat cada acció i inacció que l’havia dut fins a la muntanya. Havia desafiat als Déus, havia comès crims contra els seus germans humans i havia mentit, assassinat i robat. Però no havia aconseguit penedir-se. Els Déus podrien haver decidit fulminar-lo molt abans de la ideació de moltes de les seves accions i havien escollit deixar-lo fer: eren tan responsables com ell mateix. I si no volien que algú fos més llest que ells mateixos, potser podrien deixar de barrejar la seva sang amb la dels insignificants homes que els adoraven. Si de cas es penedia de no haver començat molt abans a desafiar-los.
La ceguesa va deixar de molestar-li tan bon punt va pensar que una cosa vista mil cops deixa de ser interessant. Sabia que la muntanya, la vall i, possiblement la roca, eren una meravella. Mentre baixava a recuperar el roc i començar de nou l’ascens, podia sentir un rierol amb la seva eterna cançó de picarols i també l’imaginà d’una bellesa inigualable. I pensà en el seu roc, amb la seva superfície rogallosa, però cada cop més llisa de tants cops que havia rodat pendent avall. Coneixia cada sot, cada esquerda de la roca. Les sentia canviar sota els palmells cada cop que l’empenyia cim amunt. La seva pròpia pell cada cop s’assemblava més a la roca, seca, esquerdada i plena de callositats. Sabia que els Déus el tindrien aquí per sempre més, però que aniria notant el pas del temps, fent cada cop més pesada la roca i fent més pesant l’esforç.
El temps també havia deixat de ser important. Se sentia tan cec al pas del temps com al paisatge; no tenia manera de mesurar-lo. Al principi havia provat de comptar els intents de pujar la pedra, per fer-se a la idea de quantes hores passaven, però sentia que havia d’haver estat pujant i baixant per sempre; ni va poder ser conscient d’haver acomplert el primer miler d’ascensions per què havia perdut el compte molt abans. Havia provat de portar-lo més d’un cop, però sempre passava que en alguna de les seves introspeccions, mentre ponderava sobre la natura dels Déus o la seva pròpia, s’oblidava que el que estava fent era un càstig i, simplement, empenyia la pedra com si fos el primer cop.
Camí del cim, amb l’esquena tensa i els braços patint mentre feia rodolar la roca, va pensar. No tenia espai per res més que els seus pensaments. Estava sol, no sabia quant temps feia; dies?, anys?, dècades? No era important. Només hi havia la pedra, la muntanya i el seu treball. Així que empenyia, pujava, notava el roc relliscar fora del seu abast i baixava tranquil·lament per tornar a començar. I amb el nou començament tornava a pensar i pensar i pensar. Entre els pensaments, a voltes, se li escolava l’angoixa de saber-se condemnat, però també el goig que res del que feia depenia d’ell. Que ell només podia empènyer, pujar, fracassar i tornar a començar. I pensar.
Sempre podia pensar…