Tenia els peus recollits sota les cames, amb la manta a punt de caure del sofà. La pantalla del portàtil brillava en la foscor, era de matinada i la Nico feia estona que hauria d’haver anat al llit. Però necessitava acabar de dissenyar la disfressa perfecta de bruixa que no es posaria. No es disfressava mai; ni per Carnestoltes, ni Halloween; mai. Tanmateix, tota la recerca era la part que la satisfeia, pensar en la roba, els colors, el tall. Mirava qualsevol sèrie de dibuixos animats on sortissin bruixes que trobés a qualsevol plataforma, protagonitzada per qualsevol mena de raça: humans, elfs, monstres, sirenes, fades; si feien màgia i vestien diferent, la Nico veuria tots els episodis una vegada i una altra.
Quan la bruixa va aparèixer al racó més fosc de l’habitació, allà on la llum de l’ordinador gairebé no arribava, la Nico va tenir, exactament tres pensaments i els va tenir tots alhora.
«Hauria d’estar…de quina raça…somiant»
Llavors va recordar que estava en pijama i que no era, ni tan sols, un pijama bonic. Ni net. Amb tota claredat, la veu de la seva mare li va assaltar el cervell escolant-se entre les resolucions als tres pensaments que encara sostenia a la part de la memòria més instantània.
«…dormint…No saps quants cops t’he dit…deu ser la bruixa…que et dutxis…No estic…»
Recordant les paraules de la terapeuta, va tancar els ulls i va comptar fins a deu mentre es picava les cuixes amb el palmell de les mans. La Nico havia afegit el picament de mans a les cuixes perquè comptar fins a deu amb els ulls tancats l’estressava molt i necessitava fer algun moviment que la relaxés mentre ho feia. Va repassar els pensaments que havia tingut feia un instant, deu segons donaven per a un estudi ben seriós d’aquests. Començà eliminant la intrusió de la mare. Sí, li havia dit mil cops durant tota la seva vida plegades que es dutxés abans de posar-se el pijama i que no se sabia mai quan podia trucar algú a la porta de casa i que calía estar sempre mínimament presentable. Li sabia greu no fer-li cas, però estadísticament, no era un consell gaire bo. Era el primer cop en més de dos mesos que ningú la molestava de matinada. El darrer cop havia estat el marit de la veïna de dalt que, borratxo, havia provat d’obrir la porta i havia aconseguit despertar mitja escala, inclosa la seva dona, que se’l va endur cap a casa seva. Un cop assumit que, un cop més, no havia fet cas a la mare, va passar al primer dels pensaments:
«Hauria d’estar dormint»
Sí. La Nico era del tot conscient que hauria d’estar dormint. Demà era dimecres i, els dimecres, li tocava anar a treballar. Si no havia dormit prou la nit abans, feia la feina de mal humor i els seus companys l’havien de suportar. Però si s’havia de llevar un dimecres, volia dir que el dia anterior havia estat dimarts i els dimarts eren un dia que no li agradava gens. Era el dia que anava al gimnàs. Hi havia moltes promeses a sa mare que no havia aconseguit complir, però les referents a anar dos cops per setmana al gimnàs, no faltar mai a les sessions amb la terapeuta i trucar-li cada vespre, eren paraules d’honor que no podia deixar de respectar. Però anar al gimnàs era un desgast enorme: les converses forçades, les salutacions amb gent desconeguda, la música a volums brutals, les llums blanques i brillants. Així que sí, hauria d’estar dormint, però havia estat dia de gimnàs i necessitava omplir el cap amb disfresses de bruixa, música phonk, moviments absurds de mans i ulls per aconseguir buidar-lo de les noses de la vida normal.
«De quina raça deu ser la bruixa»
No era humana. No era elfa. No era monstre. No era sirena. No era fada. Ans, la Nico estava del tot convençuda que era una bruixa. Primer de tot, perquè havia aparegut per art de màgia. Ni havia entrat per la porta, ni havia entrat per la finestra. Podria haver-se teleportat, però encara no estaven prou en el futur perquè aquesta fos una probabilitat que es pogués prendre seriosament. Segon, el nombre de braços i cames estava completament fora de control. Hi havia molt poca llum, però amb els ulls tancats, la memòria li cremava la part de dins de les parpelles. Recordava clarament una brillantor tènue que embolcallava la figura que, si havia de ser honesta, li feia pensar en dos pops, un a sobre de l’altre amb una mena de pilota feta de pilotes més petites per cap. Podria ser un monstre lovecraftià, però no era de cap dels llibres sobre el tema que la Nico pogués recordar. Definitivament una bruixa.
«No estic somiant»
El simple fet d’estar comptant, amb les mans donant cops a la falda, pensant que no estava somiant li deixaven clara a la perfecció la situació: no estava somiant. Podia estar al·lucinant. Havia pres uns antipsicòtics quan era adolescent que li havien fet sentir i olorar coses que no estaven presents, així que no podia descartar-ho, però no havia canviat de medicació en els darrers dos anys i ja estava més que acostumada als ocasionals efectes secundaris: la picor als braços, la sequedat de boca, les ganes de quedar-se mirant la pantalla apagada del portàtil fins que el zumzeig de les oïdes se li tornés a fer menys aparatós.
—…i deu!
La Nico va obrir els ulls i va veure que la bruixa seguia al racó fosc. Va prendre el mòbil per fer servir la llanterna, però no s’havia recordat de posar-lo a carregar i s’havia quedat sense bateria.
—Et faria res encendre el llum? —demanà la Nico— Tens l’interruptor a la paret del teu costat.
La bruixa va aixecar un braç de la pila que tenia i va connectar el llum del sostre. La Nico no havia anat gaire errada. La bruixa semblava, ben bé, dos pops, un sobre de l’altre amb una mena de pilota feta de pilotes més petites per cap. Algunes d’aquestes pilotes més petites semblaven ser ulls, perquè tot i anar girant, sempre acabaven enfocades cap a la Nico, que va escollir un del seguit d’ulls que creia distingir i va centrar-hi l’atenció.
—Quina mena de bruixa ets?
—No soc una bruixa —La veu de la no-bruixa sonava com si vingués de dins d’una cova, eco i tot—. De fet, no sé què és una bruixa. No tenim un coneixement absolut de la vostra cultura. Soc un viatger d’un planeta molt llunyà.
—Ooooooooh! —La Nico no va aconseguir amagar la decepció a la seva veu— Ets un extraterrestre. Mira, una bruixa és una persona que té poders màgics.
—Eeeeeeeeeeh! —L’extraterrestre no va aconseguir amagar la il·lusió a la seva veu— La màgia existeix en aquest planeta?