[Relat basat en l’article «St. Kilda, la isla de la desesperación» d’en José Luis Martin Mas]
La cabana estava freda. Havia deixat un foc en marxa, però havia perdut la noció del temps amb la collita. Per sort, encara quedaven brases i no li va costar gaire fer renéixer les flames. Mentre esperava que la tetera xiulés, va extreure els quatre vials que havia omplert i els va estudiar a la besllum del foc. Els remolins de boira dins de cada recipient giraven; els nens en el sentit del camí solar, les noies en el sentit contrari. Avui n’havia aconseguit dos de cada i estava especialment content, perquè només li mancaven tres nenes pel primer ritual.
La ciència, com sempre acostumava a passar, buscava raons i causes del tot equivocades. Li havia fet molta gràcia la teoria sobre les inexplicables morts d’infants. Sospitaven d’un bacteri persistent als ganivets emprats per tallar els cordons umbilicals després del part? I s’ho havien pres seriosament! Per què no un universal «Deu haver-hi alguna cosa a l’aigua»? Els científics i la seva patètica necessitat per entendre la Natura en els seus propis termes. La realitat no ve marcada per les normes que li imposem. Ho fa per les regles que ens imposa. Per exemple, el gir dels esperits d’infant que havia capturat. Reia imaginant els científics provant de buscar alguna relació cromosòmica amb la diferència entre els XX de les femelles i els XY dels mascles: els esperits no en tenen de DNA. L’explicació és més senzilla i qualsevol practicant de les arts el sap: els esperits mascle giren en el sentit simple de la vida, del naixement fins a la mort; de l’alba fins a la posta del sol. La femella ho fa al contrari, des de la foscor de l’úter fins a la llum de la seva capacitat per engendrar vida.
Una cosa els hi concedia als científics: buscaven les respostes a allò que no sabien, a allò que trobaven desconcertant. Els capellans, bé, els practicants de qualsevol religió pel cas, eren molt pitjors. No els hi calia buscar respostes perquè el seu déu/deessa/principi creador era alhora l’única pregunta que es feien i l’única resposta que necessitaven. Podien veure miracles i cedir tota la majestuositat, tota la grandesa d’aquests, a elements de fora del mateix món. Fins i tot els seguidors de suposades escoles de màgia o espiritualitat natural eren com cecs provant de descriure un color a un altre cec. L’illa havia estat dels druides durant segles, dels cristians després d’ells i tots havien vist la duresa dels espais que havien provat d’humanitzar i havien decidit que quelcom maligne existia sobre aquell racó, quelcom demoníac i antinatural. No havien sabut veure la veritat, perquè no havien volgut veure-la. Hirta era un gresol, una convergència on tots els estats de l’existència podien conviure i interactuar. Els vius, els morts i tot l’espectre entre uns i altres. Era un nexe on travessar aquest espectre.
Feia més de cinquanta anys que estudiava i investigava sobre l’illa. El darrer dels habitants feia dècades que havia marxat i ara només quedava una micro-base militar que, gradualment, s’anava convertint en una base científica. El poc contacte amb éssers vius el tenia allà, quan un cop cada certs mesos anava a buscar el correu i els paquets amb equipament i a aconseguir sal i sucre. S’alimentava de les minses verdures que aconseguia fer créixer i, com els antics pobladors de l’illa, dels ocells marins que caçava. Molts dels cleit que quedaven a l’illa estaven a punt de caure. En feia servir alguns dels més remots, allà on ni els turistes més agosarats s’acostaven, per amagar el material de la seva recerca i les vitualles. Havia apuntalat per dins un dels més aïllats i el tenia de laboratori i magatzem. Guardava allà les ànimes que recollia, amb les quals estava experimentant per aconseguir un elixir prou potent pel seu ritual. Notava a l’atmosfera que el moment s’acostava i no podia més que agrair al seu predecessor, aquell que havia aconseguit crear la plaga que havia sacrificat tants nadons, per l’oportunitat que ell sí que podria aprofitar.
Quan havia començat a treballar en la captació d’esperits a l’illa, s’havia sentit molt sol. No podia compartir els seus coneixements amb ningú perquè en ningú podia confiar. L’haurien pres per boig, li haurien robat la seva recerca o, pitjor, algú podria haver provat d’alliberar les ànimes. Només una petita part dels morts estava en condicions de comunicar-se i de ben mala manera. La major part d’esperits mai havien après a parlar i els que en sabien, havien viscut feia tants segles que no se’ls entenia. Només algunes de les víctimes, aquelles del parell darrer de segles, compartia amb ell prou idioma per entendre una paraula de cada tres. Però les converses eren molt avorrides. Els morts venen en dues disposicions. Els qui saben que són morts i volen saber per què no han marxat i els qui no ho saben i busquen una explicació per la seva situació. A més, vivint fora del corrent temporal, no tenen capacitat de fer records nous i cada cop és com si no haguessin tingut mai la mateixa conversa. Després d’uns anys, ho va deixar estar i passava entre els esperits sense que li fessin gaire cas.
S’havia quedat adormit i el xiulet de la tetera el despertà. Mentre prenia el te, va veure les estrelles a través del forat de la porta. La cabana tenia el sostre en bones condicions, però una cantonada deixava passar una mica de la llum de la lluna plena. Va sortir a la plana de davant de la seva cabana i va mirar cap al mar. Milions d’anys de pressió i temps, havien creat les agulles, enormes piles de sediment que sorgien de les aigües com un dit que assenyalava el cel. La part superior estava coberta d’ocells que dormien, arrecerats de qualsevol depredador i les ones cantaven mentre xocaven contra els penya-segats, una cançó de bressol sorollosa però agradable. Deixant el mar a l’esquena, va caminar fins a pujar dalt del petit turó on tenia la cabana. Es veia la base militar al fons, amb l’única llum artificial en quilòmetres a la rodona. Llum que a soldats i investigadors els semblaria del tot inútil si poguessin observar l’illa tal com ho feia ell. A l’esquerra hi havia una filera de cabanes il·luminades per la presència d’unes quantes ànimes dels morts que les havien habitat i no havien sabut com marxar en morir. Altres esquitxos de llum apareixien aquí i allà, on construccions que no semblaven més que munts de pedres, amagaven llocs on morts molt antics feia segles que custodiaven tresors enterrats d’altra època. Però el punt més brillant era el cementiri d’infants. L’illa mai havia estat sobre poblada, però aquell meravellós segle en el qual el seu antecessor havia treballat, feia només dos-cents anys, havia portat centenars de naixements. La resiliència ve sovint de la capacitat de reproduir-se prou perquè la generació següent superi en nombre a l’actual i les dones de Sant Kilda van haver de parir molts cops per aconseguir que les arrels de la generació posterior prenguessin. Quinze, vint parts per aconseguir que un fill sobrevisqués. Va deixar els ulls fixats en les petites tombes i làpides, la resplendor de les quals amenaçava a menjar-s’ho tot. Centenars d’ànimes, centenars de presències sense cap memòria, sense cap identitat. Havien estat vius unes hores, uns dies i havien passat a ser esperits sense ni adonar-se’n. Ara suraven i brillaven i poca cosa més. Estaven sols, sense possibilitat d’adonar-se de la multitud que formaven, cecs a res que no fos la seva pròpia existència. Va començar a caminar cap a les llums. De vegades li agradava enfonsar-se en aquell mar d’ànimes, perdre’s en la brillantor i ser un més dels morts que no sabien que no estaven sols.