1 de Juny del 2018

Obrim la calaixera i ens colga el polsim de paraules velles.
De quan la promiscuïtat batalla amb el romanticisme i guanya la impotència.
De quan forjar vides paral·leles fa dring d’èxtasi i sordidesa.
De quan un joc fa trencadís i el viure es fa fonedís.
De quan ser ressona a naïf, inconscient, prepotent; d’anar quan tot torna.
De quan l’abandó fa rebot i anhel d’amor sense fissures. Quines criatures.
Ho retrobem ara, i riem amb sorna.
Colguem els 30, soterrem els 20. Llarga vida a l’apocalipsi.

26 de setembre del 2002

(Sola, a l’habitació)

Pel solc de l’ull despunta una llàgrima, del pou d’angoixa que vessa de l’ànima
i recorre la rosada carena que poc temps més resta serena.
I és que vinc de tan lluny, d’un conte irreal que al cor m’ha fet fum
que els ulls de gris m’ha velat i enfosqueix tot el que abats era irisat.

Estant sota aquest tel espès que m’ofega, i enrareix, l’aire que arreu em cobreix
de sobte, un glop d’alè d’un antic cavaller
que em transporta a una regió perduda, on el lament no té cabuda.

Però la plenitud del moment inicia una batalla amb el jo conscient
que abans de començar ja és vençuda, per prevaldre la sensació més buida.

Revifar aquesta espina de l’oblit, amb la seva fiblada m’esquinça el pit.

Si el que cerca aquest cavaller és tan sols satisfer el desig primer
sabent que qualsevol princesa respondria al seu crit, encesa
perquè em fa centre de la seva empresa,
i s’esforça a descobrir allò que mai vaig arribar a dir?

Del meu camí coneixedor, pot vetllar-me lluny, quiet, sense remor
mentre darrere el seu escut, ell roman invisible i desconegut.

Com assaborir la seva vetlla, si pot ser la més dolça o amarga ametlla?

En acabar la festa sota el llençol, qui m’obrirà els ulls i em farà veure el sol
i a cau d’orella em desvetllarà el sentit d’avançar en aquest dia no escrit?
Serà un cavaller que ve i se’n va amb la lluna, volàtil com una duna
que m’espanti els dracs de nit i els dies buits m’ompli de neguit?

Per poder entendre el meu desconcert, per terra, mar i cel obert
pertot buscaré la sorra estesa d’aquest àngel que anà i vingué sense fressa.
Cercant-lo en va fins a la nit en encarar-me a la soledat del llit
quan de nou m’enlairi en vol fins a fer-me caure en el pitjor dol.

Pot ser un joc, pot ser una festa, pot ser la realista més funesta
en cercar una mà estesa tothora i trobi el buit de qui ja és fora.
No vull ni tot ni res. Plorar, riure, somniar, només;
fer del somni la realitat més viva, poder sentir que tot ell em captiva.

Tan sols així, ja ben serena, el meu cos serà la meva ofrena
i podent gaudir la seva sort, recórrer el cos, arrencar-li el crit més fort
viure plegats ‘le petite mort’.

(A Elisenda, reina legítima de nostre corT)