Era un home trist. De tarannà i d’aspecte.

La catxassa amb què remenava els diaris i les revistes era encomiable. Fa salivera pensar que algú es pogués prendre la vida amb tanta calma. Només l’alteraven una mica la canalla que li intentava robar les llaminadures o el paquet de cigarretes soltes.

Veia passar els vianants com aquell que veia passar els ocells: amb admiració però sense fer gaire cabal del que fan. La seva vida era sorda: anava del seu pis rònec al quiosc només passant per la bodega, on hi feia el cafè en silenci. Amb unes gotes d’anís, si us plau, Pau.

Era un home trist. De tarannà i d’aspecte.

La bodega també era un món cansat. No era ni tan sols un espai per bevedors, era l’únic lloc on s’hi podia comprar vi (i els queviures del colmado de la família, de nom del país de la mestressa, tot saltant-se les lleis de comerç) en diumenge.

Els bevedors anaven al bar. Més avall. Allà hi havia l’espurna del soroll i la llengua forastera. Al nostre home no li agradava el bar, era un cau de mitja-armilles amb terra a l’Havana. A ell tant de llustre l’atabalava.

Era un home trist. De tarannà i d’aspecte.

El quiosc era una concessió de caritat a l’edifici annex de l’església. I l’hi deixaven estar tot i no haver posat els peus mai dins del temple. El vicari nou anava dient pel barri que aquell quiosc eren mercaders al temple i sentir-ne els murmuris l’inquietava tot el que podia inquietar la seva apatia.

Ximple, pensava. N’he vist tants de joves abrandats de metxa curta que encenen pólvora mullada que no tinc prou dits per comptar-los.

Era un home trist. De tarannà i d’aspecte.

Quan un cotxe d’aquests que corren com bojos es va estampar a la xurreria es va alterar una mica. Fins i tot va trencar la rutina per anar a l’hospital a veure el xurrero. Es va espantar. Estava espantat.

Aleshores va decidir plegar. I ho va fer amb la mateixa alegria amb què ho havia fet tot tota la vida. Un dia no va aixecar la persiana i pocs dies més tard al seu pis hi va anar a viure una parella jove. D’ell no en vam saber res més. Però en passar per davant del quiosc tancat enyoràvem la seva catxassa.