Quan repeteixes moltes vegades una paraula, acaba per no voler dir res. Per exemple, avui en dia es fa servir «nazi» per qualsevol cosa. «Nazi» ha passat de ser un diminutiu de Nacional-Socialista, un partit polític i una ideologia, que als anys trenta del segle XX, va recuperar el concepte germànic del Lebensnraum. Aquest concepte entenia que la raça ària-alemanya era la superior, que aquesta raça necessitava un espai vital per a la seva supervivència, i que per això, tota la població no germànica d’Europa central i de l’est havia de ser exterminada. L’spazio vitale del feixisme italià en va ser anàleg, però sense el component genocida. La versió italiana, seguint el colonialisme tradicional, veia la raça italiana com a «custòdia» de les races inferiors subjugades.
Aquest concepte únic de lebensraum va definir totes les polítiques racials posteriors. Però a més d’implantar aquesta política per al seu pla de dominació mundial, el Partit Nacional Socialista d’Alemanya va determinar que «la infecció que dissol la societat humana, el jueu», junt amb el poble Romaní, havia de desaparèixer del planeta.
A aquests efectes, i sota el mandat directe d’Adolf Hitler i Hermann Göring, les mentalitats educades i eficients de Heinrich Himmler i Reynard Heydrich van preparar «la solució final al problema jueu»: l’extermini total i sistemàtic, a una escala i amb una eficiència industrials, de qualsevol persona jueva. A més, cal afegir-hi la població romaní i sinti que es pogués localitzar. Això va incloure l’assassinat directe, i també altres pràctiques com esterilitzacions forçades, treballs forçats fins a la mort i experimentació científica amb humans, de la qual Josef Mengele n’és el màxim exponent.
Fins a un 50% de la població romaní i sinti va ser exterminada. El percentatge no va ser superior perquè, a diferència dels jueus, els roma-sinti eren realment nòmades i no tenien una organització social que permetés als nazis trobar-los fàcilment. Els nazis van exterminar dos terços de la població jueva a Europa.
Després d’aquest recordatori de què van ser, i són, en realitat els nazis, i de les seves polítiques i intencions, passem a veure quin és l’ús que es fa avui dia de la paraula, que ha quedat totalment banalitzada: serveix per definir qualsevol persona mínimament intransigent en qualsevol tema.
Tenim les «feminazis», que designa aquelles dones feministes de l’ala dura; i tenim al seu contrari, els «faminazis», un desafortunat terme que defineix als «defensor intransigent de la família». Tenim al «Cabronazi», un element presumptament humorístic, i als «nazis de l’humor».
En l’aspecte més polític, i dins l’univers del procés independentista de Catalunya, hom recordarà que un important sector unionista anomenava «lazis» a aquells independentistes que feien servir el llaç groc. El llaç groc és un símbol emprat universalment per a reclamar la llibertat de presos, hostatges i segrestats —en podeu trobar un exemple a un dels primers capítols de la sèrie Homeland—; i com també recordarà el lector, els mateixos unionistes van fer un símil bastant lamentable, pel qual «no portar el llaç» era el mateix que portar l’estrella de David que els nazis obligaven a portar als jueus. Heu llegit bé. És d’una absurditat galàctica.
Amb els diferents cicles electorals i la pujada de la ultradreta, uns i altres, per tot arreu, s’han insultat anomenant-se «nazis». I el que és pitjor, fins i tot hi ha qui, creient ridiculitzar als de l’altra banda, s’autoanomenen «nazis» a ells mateixos, parodiant del punt de vista de «la ultradreta».
També tenim els «nazis» de la llengua, que són aquells que en reclamen l’exactitud i pulcra escriptura. O els companys de feina que ens demanen que els enviem la feina feta com correspon, i no amb mancances: és a dir, aquells que s’autonomenen els «nazis de la perfecció laboral».
I ja per anar acabant, amb la guerra a Ucraïna, la paraula va rebre volada per part de tothom. Els uns per «desnazificar», els altres acusant uns combatents de ser nazis, i als altres perquè acusen els primers de ser els nazis de veritat. I el súmum de la rendició de la facultat intelectual, és a dir d’allò que ens fa humans, ha arribat amb aquells que acusen als jueus de ser els nous nazis.
Tot això, que no és nou, arriba després d’anys d’un mal us continuat de la paraula «fatxa» i altres derivats del feixisme. El feixisme és una altra ideologia autoritària i violenta sorgida al segle XIX, que és, segons el DIEC, un «moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.»
Ja fa anys que per «fatxa» hom pretén referir-se a «qualsevol que no pensi o opini el mateix que jo en qualsevol tema». El valor real del feixisme, i dels fatxes, s’ha devaluat tant, que s’ha hagut de cercar un altre «valor refugi», que ha acabat sent el nacionalsocialisme i el seu diminutiu: nazi. I aquí estem.
Cada cop que dieu «fatxa», el concepte perd una mica més de sentit. Jo mateix ho he fet de forma sarcàstica, i no tinc gaire clar si ho he fet bé o no. Però, d’altra banda, no tinc aquests dubtes amb la paraula «nazi». No tinc res en contra de ridiculitzar l’Alemanya nazi, ni en embrutar el record de persones com Adolf Hitler. Cal riure d’aquella gent? Sí. Les pel·lícules Jojo rabbit o Inglorious Bastards en són exemples boníssims. Així i tot, cal trobar una forma de fer-ho amb garantia de no banalitzar ni devaluar la paraula. Com? És complicat.
Però busquem solucions: un mot que es pot emprar per a definir la majoria dels exemples d’intransigència més o menys absurda que he fet servir abans és «imbècil». També podria servir «gilipolles». I si sou d’aquells que escarniu a qui no insulta en català, tenim «talòs», «carallot», «desgraciat», «gamarús», «tros d’ase», «tòtil», o encara millor l’ebrenc «capdegós» —o «cap de xoto en barba»—, que us defineix sobradament.
Per tot això us demano, lectors, que tingueu aquestes paraules en consideració. Que feu autoexamen, i que penseu molt abans de fer ús de «fatxa», i que penseu molt més encara abans d’emprar «nazi» per assenyalar o ridiculitzar a algú que, senzillament, no comparteixi els vostres punts de vista. Està en joc la pervivència del record de què va ser realment el nazisme, la banalització de tot el que va suposar, i la identificació dels seus hereus reals.
Perquè lamentablement, i per causa d’aquesta devaluació i banalització, molts «antinazis» no saben distingir un nazi de veritat, encara que porti una bandera nazi cosida al pit, i a sobre del cap hi tingui uns llums de neó amb la paraula «nazi» i una fletxa assenyalant-lo.