Quan algú comet alguna errada, sigui de context o de generalització, se l’acostuma a corregir amb un «cal parlar amb propietat». I és cert que cal fer-ho. De fet, cal dir sempre allò que es vol dir.

Les paraules són importants. I emprar les paraules adients és vital. Les paraules poden fer molt bé, o molt mal. I emprades de la forma correcta, fins i tot poden crear mons.

En tota història, emprem les paraules que creiem millor per expressar allò que volem expressar. Alguns, fins i tot, acostumen a intentar pensar el que volen dir per poder dir el que pensen.

I sempre hi ha l’avantatjat, el corrector. «T’has equivocat en el nom de tal cosa» o bé «aquest grup no fa aquesta mena de música». Aquest darrer exemple el vaig viure la setmana passada.

Sòcrates només sabia que cal parlar amb propietat.

Algú va dir que no s’havia jutjat mai cap grup de death metal per les lletres de les cançons, jo vaig dir que sí amb un exemple, i algú altre em va dir que aquell grup no feia death metal. I que parlar amb propietat és important.

També vaig veure un altre exemple en una altra conversa. S’explicava que les accions d’una persona havien causat –o facilitat–, que s’esdevingués la revolució soviètica. Llavors el corrector entrava en escena, dient que tampoc n’hi havia per tant. Que també es podia dir que si els pares del revolucionari no s’haguessin allitat, tampoc s’hauria esdevingut la revolució.

A mi, com bon humà, em fot bastant que em corregeixin. En especial amb puntualitzacions de filar prim, o per reclamar l’obvietat quan es vol explicar la particularitat. I val a dir que, també com humà, gaudeixo quan ho faig jo.

Aquests exemples em van portar a pensar que molts cops tendim a corregir fent puntualitzacions que aporten molt poc al fons de la conversa. I a vegades la desvien del fil original. I tot disfressat amb l’etiqueta de «parlar amb propietat».

Gaudim fent la pixadeta a la cama d’altri, i jo el primer, per què negar-ho. Però poques vegades demanem més informació sobre si allò que ha dit l’altre és per alguna raó en concret. Tampoc fem la simple correcció i prou. Hi fiquem la cullera fins al fons, perquè «cal parlar amb propietat».

Per parlar d’un tema està bé saber un parell de coses sobre el tema del qual es parla. I si jo corregeixo al meu interlocutor amb un «cal parlar amb propietat», estic dient –amb propietat– que l’altre no en té ni idea.

I això em porta al meu tema tòtem d’aquest any: l’ànsia de guanyar una argumentació qualsevol, que representa el rebuig de voler aportar idees i, per tant, a construir de forma conjunta.

Ja sigui esgrimint que «es té la raó» o espetegant a l’altre un «cal parlar amb propietat», intentem anul·lar la conversa i erigir-nos en guanyadors. M’interessa poc. Cada tercer dijous de mes em trobo amb uns amics i sopem. Durant el sopar, parlem. Però no dialoguem. I ningú corregeix a ningú altre. Tots diem la nostra, i és cosa de cadascú agafar allò que ha escoltat, incorporar-ho i treure’n profit.

Quin profit en traiem, de «guanyar» una argumentació o un debat? Millora la situació dels que debaten? S’aconsegueix alguna cosa? Algú treu una nova idea que pugui fer aquest món nostre un xic millor?

És necessari corregir les errades. En especial les que canvien el sentit de les idees i porten a malentesos. Però no estaria de més tenir present que si volem puntualitzar, ho podem fer de moltes formes.

Una d’elles és aportant més exemples, sense necessitat del «cal parlar amb propietat». Sobretot perquè en moltes ocasions, això acaba en una conversa de lluços i dues persones que estaven d’acord des del principi, acaben discutint.

Parlar amb propietat implica, també, saber què t’està volent dir l’altre, respectar el seu punt de vista i tenir present la possibilitat que ambdós estigueu parlant exactament del mateix. En aquests casos, per què no acabem les converses amb un simple i reconfortant «estem d’acord»?