De forma no irònica, l’agulla dels segons corria en el sentit en contra de les agulles del rellotge. A la feina s’avorria. Hi havia dies que no podia trobar un moment lliure per anar a cagar tranquil·la i hi havia dies que no passava res. Aquests dies, la Lola, es quedava mirant el rellotge, vigilant el recorregut de l’agulla dels segons. Ara, aquesta mateixa agulla li deia que l’univers se n’anava pel pedregar. O que els mecanismes interns del rellotge s’havien avariat. Pensà que, molt possiblement, seria la segona opció: l’explicació més senzilla que deia aquell i tal. Tanmateix, desitjava veure l’univers fer una tombarella que ho deixés tot ben enredat.
Es va concentrar en el darrer dels emails que el torracollons del seu cap li havia enviat: un marró de darrera hora amb excels, docs i reunions inútils per decidir que els comptes ja estaven bé com estaven. Però no podia evitar que els ulls se li escapessin a espiar el rellotge. Una d’aquestes ullades la va sorprendre; va veure l’agulla dels segons arribar a l’onze, encara contra direcció i, després d’aturar-se un instant, començar a córrer cap endavant, com els Déus i el departament de Personal sempre havien pretès. Va pensar que potser allò que fallava al rellotge era temporal i va deixar anar una rialleta de la conya estúpida sobre rellotges i temps que el seu cervell li havia vomitat al damunt.
El full de càlcul la va avisar que no havia guardat abans d’intentar tancar i que si n’estava segura. Li va creuar la ment dir que sí i engegar a la merda gairebé dues hores de feina. Ja que l’univers no semblava estar en camí de desestabilitzar-se ell mateix, potser podia fer ella una mica de terrorisme d’oficina. Va guardar l’arxiu i en va obrir el següent. Encara n’havia de revisar uns quants abans de poder anar cap a la reunió dels collons. L’agulla tornava a anar cap al darrere i va decidir que res era més important en aquell precís instant que mirar d’esbrinar quin era el cicle de funcionament/mal-funcionament de l’aparell. Amb el mateix full que acabava d’obrir, va crear una taula i va nomenar dues cel·les com a t.inici i t.final i va formatar les de sota com a estil hora; davant de les quals va posar-ne dues d’anomenades palante ipatràs. Llavors va deixar els ulls clavats al rellotge amb la intenció d’esbrinar en quin moment exacte el rellotge tornava a anar cap al davant i a quin començava a anar a l’inrevés. Quan va tenir les dades, mentalment, va calcular el temps entre les marques, però, maniàtica dels números com era, va crear una fórmula per calcular la diferència en una de les cel·les al costat de la taula que havia dissenyat. Trenta-cinc segons des que l’agulla tocava l’onze, un segon de pausa, trenta-cinc segons fins al sis i un nou segon de pausa. El rellotge semblava segrestat en un bucle de setanta-dos segons.
Aquest cop va dir que no quan el programa li va demanar si volia guardar abans de sortir, no tenia cap sentit conservar les cabòries estúpides en les quals perdia el temps en lloc d’estar acabant la feina. Però el cor li va fer un bot quan el monitor va mostrar el fons de pantalla de l’ordinador. L’empresa no permetia que els treballadors guarnissin els ordinadors amb les seves merdes personals, al final, l’ordinador i el temps que hi passaven no els era propi, sinó dels empresaris. Així que, per afavorir la productivitat, el fons de pantalla era una imatge corporativa del president de la companyia amb la mirada fixa en el treballador. Era una d’aquelles fotos que segueix la mirada de l’observador fins a la fi del món i una mica més enllà. També hi havien posat una app amb un rellotge digital. La Lola no va patir l’ensurt pel careto del seu cap vigilant-la, ja hi era avesada, va ser el rellotge digital fent un compta-enrere. El segons anaven disminuint d’un en un. Va deixar la mirada fixa en l’aplicació i, tal com s’esperava, en arribar a cinquanta-cinc, l’ordinador va fer una pausa i va començar a comptar cap endavant de nou.
Una sensació d’ofec li va clavar les urpes als pulmons deixant-la sense respiració mentre mirava al seu voltant. Tot semblava normal: un company caminava cap a la cafetera a servir-se una mica del beuratge indigne que passava per cafè a l’oficina, una altra posava un full dins de la fotocopiadora per escanejar un document, el següent s’ajupia a recollir els papers que li havien caigut. Anava a relaxar-se quan va donar un cop d’ull al rellotge del PC i va veure que els segons s’acostaven al trenta. I si…
Efectivament, en arribar a trenta tothom i tot va aturar-se. El company que caminava va quedar-se amb el peu aixecat, incapaç d’acabar de fer la següent passa; la fotocopiadora il·luminava l’altra companya amb la llum verda que no seguia el seu camí sinó que brillava com un far sota la mà que aguantava el full al vidre. El darrer estava en una incomodíssima postura, a mig aixecar-se amb el feix de papers a la mà. Passat el segon, tot va tornar a posar-se en moviment, però en marxa enrere.
Havia de ser una broma, tots s’havien conxorxat per fer-la parar boja. Havien trucat el rellotge, demanat als d’informàtica que manipulessin l’app de l’ordinador i creat una coreografia perfecta. La Lola, però, era perfectament conscient que era del tot impossible que l’estirat del Martí, de cop i volta, es tornés un catxondo i decidís fer res divertit. De la Maite s’ho podia esperar i no devia ser complicat aconseguir una llum verda falsa per simular les fotocòpies, però li estranyava molt que hagués participat en la broma amb el seu ex, en Manel, que ara repartia els papers a terra amb moviments una mica estranys.
El que la va convèncer van ser els papers d’en Manel. No hi havia manera que les lleis de la física permetessin que els fulls que tan bé havia arranjat a terra, ara volessin pel seu compte fins a la seva mà mentre caminava marxa enrere amb els ulls robant mirades cap a la Maite, de la qual seguia completament enamorat. Ara li sabia tant de greu haver començat el rumor que en Manel s’entenia amb una de les secretàries de direcció. Potser la Maite ja no l’estimava, però el seu rumor havia acabat de trencar-los com a parella. Mentre pensava això, l’agulla dels segons devia haver arribat a l’onze, perquè després de quedar-se aturats un moment, tots van començar a moure’s cap endavant. Com si tot fos normal i no una mena de broma còsmica.