Els éssers que l’havien empoderat havien estat ben poc precisos amb la descripció del que podia fer i d’allò que ells esperaven que fes amb el poder que li havien atorgat. Mentre el tenien lligat a una mena de taula autòpsies que s’adaptava perfectament a la forma del seu cos i que integrava diverses eines d’exploració, incloses algunes que s’havien infiltrat a parts íntimes que ell hauria volgut que mai haguessin estat infiltrades, li havien anat fent veure una mena de PowerPoint. Les diapositives es movien mirés on mirés i amb dibuixos amb molt de detall, però amb poc a veure amb els seus coneixements, semblaven explicar-li coses sobre les seves noves capacitats. Però no podia evitar sentir-se com un gat a qui ensenyen uns diagrames per explicar-li com funciona allò de pixar al sorral. El col·lapse no va trigar gaire, tanta informació per assimilar li va provar una apagada al cervell. Quan es va despertar, estava al seu llit amb una migranya horrorosa.
El primer indicador dels seus nous poders havia estat la seva trempera matinera. El penis li sobresortia de l’estrip que havia fet als calçotets i al pijama. No era una erecció especialment dura, era ben normal, com la que tenia cada dia. D’alguna manera, però, havia aconseguit traspassar la roba completament. El segon indici havia estat el polsim en què havia convertit el paracetamol provant de pessigar-lo per treure’l del blíster. El següent el va treure fent servir els dos dits, deixant l’alumini del blíster lliure; la pastilla va sortir volant, va esquerdar la pica de mans i una rajola de la paret contrària on va rebotar. El tercer el va treure foradant la coberta amb la tisoreta que feia servir per retallar-se els pèls que li sobresortien dels narius i fent caure la pastilla amb suavitat sobre la ceràmica de la cisterna de vàter.
La següent sorpresa va passar mentre es dutxava. Li va creuar la ment la idea que si tenia superforça, potser també podia volar. S’estava ensabonant els cabells, amb els ulls clucs quan va donar-se un cop al cap. En obrir els ulls, va mirar cap avall i va veure que estava com un pam per sobre del telèfon de la dutxa. Va mirar cap amunt i va adonar-se que el cop se l’havia donat amb el sostre. Va aprofitar per netejar una teranyina que hi havia a la cantonada. Quan va provar de controlar el vol, va ser el primer cop que els llums van fer pampallugues. La sorpresa el va fer desconcentrar i mentre pensava a baixar, va caure a tota velocitat, enfonsant els peus al plat de dutxa que es va trencar per la meitat, fent saltar pels aires trossos de ceràmica, ciment i boles de pèl llefiscoses. Un cop sec i pentinat, va decidir continuar fent les proves al soterrani. Va posar una cadira al centre de l’habitació i va anar fent proves levitant uns centímetres cada volta. La bombeta que li feia de guia l’ajudava a concentrar-se. Si les pulsacions de llum eren constants, aconseguia un ascens progressiu i controlat. Si el llum es convertia en una cosa sortida d’una discoteca, acabava amb el cap mig clavat al sostre, respirant pintura i guix mentre queia.
Un dels cops que va foradar el sostre amb el crani, va mirar enfurismat la bombeta que semblava emetre un missatge en morse amb tanta pampalluga i va fer-la esclatar només de posar-hi els ulls. No va veure cap llum, cap raig làser, res que li indiqués com havia esmicolat la bombeta. Potser no havia resistit més les fluctuacions energètiques. Però quelcom dins seu, li xiuxiuejava que no ho deixés estar, que cerqués la font que li havia permès destruir un objecte a distància. Dins del pit va notar una espiral ardent. D’entrada va pensar que era alguna qüestió emocional, feia temps que la ràbia i la pena li bullien dins, però de seguida va notar que si es concentrava l’espiral accelerava i notava una coïssor rere els ulls. Va fixar la seva atenció en l’única il·luminació que quedava al soterrani, un llum de taula d’aquells amb un braç que es podia plegar i va accelerar la galàxia calòrica del seu pit. Aquest cop no va ser la bombeta allò que esclatà. Abans de quedar-se a les fosques, va veure com el llum es desintegrava junt amb una cantonada de la taula, el respatller de la cadira i bona part de la paret del darrere.
Després d’aixecar la vella furgoneta que havia heretat del seu pare i dur-la volant d’un extrem a l’altre de la granja, va decidir que estava preparat. No sabia el perquè, desconeixia el com, però si els àliens l’havien escollit per brandar aquest poder, pensava fer-ho en nom de la Justícia. Li hauria agradat poder creure que Al·là havia estat el responsable, que aquelles figures estranyes que havia captat mentre l’analitzaven en aquella estranya taula, havien estat els Al-malāʾika, els Àngels que el Totpoderós havia creat per guarir als fidels. Però dubtava que la manera de comunicar els Dons Divins fos mitjançà un PowerPoint. Va arreglar-se la barba; havia pensat afaitar-se-la, però havia decidit deixar-se’n una micona. De l’armari va treure la roba que duia al seu casori. No era gran cosa: uns pantalons de tela fosca i una camisa amb quadres. Si tot hagués anat com tocava, els hauria acabat fent servir més sovint, fins a desgastar-los, però res no havia anat com tocava i ara era vidu. Les sabates li feien pressió als dits, acostumat a les sandàlies que sempre duia. Però si havia de fer coses importants, s’estimava més fer-les ben endreçat i net. El mocador el feia patir; dubtava que li aguantés cobrint el cap tan bon punt accelerés en volar. Es va enlairar i va quedar-se suspès a uns cent metres d’alçada. Ara venia la part complicada: decidir on i com impartir Justícia. Feia tres dies que els EUA havien bombardejat instal·lacions on s’enriquia urani, dos abans Israel havia fet el mateix. Li costava decidir qui era pitjor, els americans amb el seu ridícul president o els jueus amb els seus criminals de guerra. A més, no li feia gens de gràcia que l’acabessin confonent amb un representant del seu propi govern i els corruptes que mantenien la República sota la seva sola, mentre assassinaven a qualsevol que s’atrevís a dur-los la contrària. Com la seva estimada, Nazanin. Tenia el Poder, però no tenia idea de quina era la pitjor forma d’Injustícia a la qual s’hauria d’enfrontar en primer lloc. Però una darrere l’altra, totes acabarien caient sota el seu nou Poder.