“Laura Vila Williams, nadó de 18 mesos, 15 quilos de pes, 80 centímetres d’alçada. La nena presenta un estat de salut bo; l’exploració dels ulls, dents, l’auscultació del cor i els pulmons ha resultat correcta. Pel que fa al cribratge de l’aparell psicomotor, és apropiat per la seva edat el llenguatge, la manipulació i la sociabilitat. No obstant cal parar atenció a les habilitats motores ja que presenta un xic de sobrepès que hauria de tractar-se el més aviat possible per tal d’afavorir la mobilitat i que finalment comenci a fer les seves primeres passes.”
“Bah, no hi ha nena que als deu anys no camini” es tranquil·litza la tata mentre torna a embolicar a la nena amb bolquers i bodis.
“Es prega que avui a l’hora de gimnàstica la Laura Vila no faci l’activitat degut a que no ha passat massa bona nit, molt agraïts.”
“Avui la Laura no pot fer gimnàstica per que té mal de panxa, molt agraïts.”
“Avui la Laura no farà la classe de gimnàstica ja que té dècimes de febre, molt agraïts.”
La Laura entrega satisfeta la nota al professor de gimnàstica que arrufa el nas sobre el xiulet.
– Potser ens caldria un informe més seriós que no pas unes notes setmanals per tal de no fer mai la classe, penso, ho parlo amb direcció.
“Consejo General de Colegios Oficiales de médicos de España.
Certificado médico oficial del Colegio de Barcelona.
Doctor Jorge Sacristán Herraz en medicina y cirugía, colegiado en Barcelona con el número 2345 y con el ejercicio profesional en la misma ciudad.
CERTIFICO que, tras realizarle pruebas psicofísicas, Laura Vila Williams de nueve años, padece dolencias en las articulaciones por lo que no es apta para la práctica de ningún ejercicio.
Y para que así conste donde convenga y a instancia de sus tutores, expido el presente certificado en Barcelona a 5 de marzo de 1983”
– Vaja, doncs el millor serà que passi aquestes hores fent lectura a la biblioteca- diu la directora- almenys en traurà alguna cosa de profit.
“Informe de qualificacions de l’avaluació parcial 1. Curs acadèmic 1985-1986.
Matemàtiques excel·lent
Llengua castellana i literatura excel·lent
Llengua anglesa excel·lent
Llengua catalana i literatura excel·lent
Ciències naturals excel·lent
Ciències socials excel·lent
Plàstica excel·lent
Música excel·lent
Educació física n/a
La Laura mostra una actitud molt responsable i admirable a totes les matèries, convindria però que fes més tasques en grup i millorés la sociabilitat i integració. Així us emplaço novament per celebrar una entrevista, malgrat no he tingut resposta durant el curs, aniria bé per parlar d’ella.”
Així que llegeix les notes, la tata li fa una manyega a la galta, i dos petons, “felicitats bufona!”
“Ets fastigós ho ets i ho saps. A banda d’un desgraciat. Sincerament no sabem què hi fas en aquesta escola, no fa per tu ni per la teva família. Arreplegats. Estem fent una aposta per veure qui demà et trenca aquest nas de xato teu.”
En Marc plega curosament la nota que algú li ha deixat al calaix, està tot suat, de cap a peus. Es gira una mica, tothom està enriolat.
– Va ves a dir-li a la mestra o al pare o a la mare a veure que hi poden fer. – Li diu la Laura.
No només li fa al Marc, s’ha convertit en una experta per localitzar les ànimes més desfavorides i fer-les cremar a la pila de les marginacions. O estàs amb ella o contra ella. Com aquella noia que va cometre l’error de canviar d’escola a vuitè, o el tal·lós que no sabia memoritzar el teorema de Tales. La Laura ha fet un canvi, ningú més que ella sap què ha passat, però les bones notes continuen en el seu expedient per tant no cal preocupar-se de res, és la nena perfecte.
“I don´t care if it hurts
I want to have control
I want a perfect body
I want a perfect soul
I want you to notice
when i´m not around
you´re so fucking special
I wish i was special
no m’importa si em fa mal
vull tenir el control
vull tenir un cos perfecte
vull tenir una ànima perfecte
vull que et donis compte quan no estic al teu costat
tu ets tan collunudament especial
jo vull ser especial”
“L’alumna Laura Vila ha aconseguit una nota de 9,6 en la fase general de les Proves de selectivitat, que li ha permès obtenir la Menció Especial que atorga la Generalitat a l’alumnat que treu un excel·lent en la fase general”
Tria una diplomatura d’empresarials que no li ve de gust però que fan en una universitat de nou exclusiva, privada, a prop de casa a la zona alta, upper diagonal.
“CARTA D’ACCÉS A VOL
IBERIA
VILA WILLIAMS, ORIOL
BARCELONA
LOS ANGELES
IB4589 B 5JUL 19H05
EMBARCAMENT MÀXIM 18H30 19B”
Ara toca fer-se la indolent davant la noticia que acaba d’esbombar l’Oriol, el seu germà bessó anuncia que ha tirat pel dret, que ha tramitat ell tots els papers per començar la carrera als Estats Units. I punt. Res a dir, res a fer. L’Oriol sempre va per lliure, és un cas perdut, és la cantarella de l’Amanda, sembla mentida que sigueu bessons Laura.
“Els seus afligits familiars us comuniquen la tan sentida pèrdua de
PEDRO MIRÓ MASSANET
Que ha mort cristianament a Barcelona, el dia 8 de setembre de 1992, als 25 anys.
EPD”
Que el Pedro fos mort era una de les coses que havia fet que la Laura transmutés. L’havien trobat sec feia dos mesos a la seva habitació quan la minyona el va anar a llevar un diumenge a les quatre de la tarda perquè baixés a dinar. El seu cos era fred de feia hores; la família no l’havia sentit arribar de matinada, ni com se li va alentir el cor fins aturar-se, ni com va agonitzar mentre s’ofegava amb el seu propi vòmit. L’autòpsia havia dictaminat que es tractava d’un edema pulmonar i cerebral per sobredosi de drogues, els parents parlaven d’un atac de cor sobtat per causes d’estrès; tan jove i amb tant sentit de la responsabilitat, tan atrafegat. Ara el vetllaven a Sancho de Ávila, en una de les vint-i-quatre sales de vetlla entre condols, kleenex i corones de flors. L’havien vestit de negre i maquillat en excés amb el cabell pentinat clenxinat de costat amb la ratlla a la dreta, com mai l’havia portat a la vida.
El seu confident, Miguel fill, ja s’hi havia passat a mig matí, a l’hora dels camells i les antigues novies compartides, que van anar alternant riotes i plors exagerats entre el silenci de la resta de morts.
El seu germà Miguel i el seu camarada Pedro; els amics inseparables, dues ànimes bessones. Llucifer i Satanàs. A l’escola ja compartien l’entrepà, els mocs, les baralles del pati, van copiar junts exàmens, van cremar el despatx del director del institut, van compartir novies, van estudiar junts el batxillerat en un centre amb inquietuds espirituals entre numeraris i capellans, van tenir el mateix cotxe de cilindrada desorbitada, van fer-se les primeres ratlles costat per costat.
Van violar plegats a la Laura a l’apartament de la platja.
Ara en feia vuit anys.
Vuit anys, un mes i 2 dies. Tres hores, vint-i-tres minuts.
Vint-i-quatre.
La Laura amb la mare i el pare van a presentar els respectes per la tarda de la vetlla; ella els ho va demanar expressament, amb la cara compungida i dramàtica com tan bé sabia representar des de feia temps. L’escenografia de la família Vila feliç amb la nena davant la societat barcelonina, convenia al pare i a la mare. Els progenitors dels dos toxicòmans acostumaven a trobar-se en els dinars dels dijous al Saló Daurat del Círculo Ecuestre, i mentre els marits intentaven tancar negocis elles parlaven preceptivament dels fills, de Manolos i Louboutin, i puntualment d’exposicions d’art. Amb delit per l’escultura per part de l’Amanda i per la pintura per part de la mare del Pedro.
A aquella hora també és l’hora escollida per la burgesia barcelonesa per mostrar el condol i exhibir les millors gales negres. De tant en tant apareix un familiar llunyà del difunt que va convidant als assistents a contemplar la mort, en una d’aquestes ocasions la Laura aprofita l’avinentesa per accelerar el pas encantada, i s’atansa al taüt. El fèretre té forma arrodonida, amb un aplacat sintètic similar als dels cotxes que volen imitar la fusta. Per dins està entapissat del clàssic setí granat, com si embolcallés al difunt. Observa un forat de dues frontisses per tancar amb clau el fèretre, aquesta observació la reconforta íntimament. No en sortiràs. Se’l queda mirant uns minuts; té el semblant rígid i sec, desitja potinejar-li la cara, tibar-li els cabells, furgar-li l’ull dret. El Pedro ara era completament inservible, inofensiu.
Desgraciat, li xiuxiueja melosament acostant-se al vidre amb un somriure. Una noia amb el cabell crespat i de sensibilitat exagerada copsa l’escena com si fos d’una delicadesa torbadora, emocionant-se i tornant a somicar de forma ostentosa per ser consolada de nou.
Quan els pares comencen a fer el gest de marxar s’afanya per anar a escriure una dedicatòria en el llibre de condol; Sempre seràs al meu cor i a la meva ment. La seva signatura giravolta dues vegades més del normal abans de deixar el bolígraf damunt la taula.
Les mares s’abracen en acomiadar-se; ha estat com un fill per a mi, diu de forma exageradament dramàtica l’Amanda. Els pares fan una encaixada de mans molt més homenívola, pensa-t’ho i truca’m, es despedeix el Miguel pare. Demà et dic alguna cosa sens falta, contesta el pare del Pedro. A mesura que s’allunyen va quedant enrere el negre, la funerària, la mort, la pèrdua.
Els punxeguts talons de l’Amanda ressonen damunt el marbre al travessar el vestíbul comú de les sales de vetlla. La Laura se la mira de reüll.
– I ara, ja ho podrem explicar? –fa la Laura ja dins el cotxe mentre el pare posa la marxa enrere en el canvi.
– El què? –fa l’Amanda fulminant-la amb la mirada.
– Allò de Tamariu.
– No crec que hi hagi res a explicar.
– Doncs em pensava que ara ja ho podríem dir.
– Aquesta nena cada dia està més sonada. Ningú n’ha de fotre res d’allò i menys ara.
Finalment el morro del cotxe s’ha esbiaixat prou per poder sortir de l’aparcament i enfilar carrer avall.
– Us he dit mil cops que mentre faig les maniobres no us poseu a discutir –remuga el pare suant les aixelles de la camisa de mudar.