Tot sembla a punt d’explotar, d’estavellar-se o de ser engolit al voltant d’en David. El cos se li activa per esquivar el perill, el record, la Marion. No sent res: només un buit. Se li ennuvola el cap, respira massa ràpid, intenta empassar saliva en una boca resseca i aspre. Les llàgrimes li brollen sense control. No és vertigen, és una angoixa que no li acaba de sortir mai. Ha de fugir. Es prem els ulls amb les mans. El Paul el mira, desconcertat.

– Ei et trobes bé?

– Què farem avui nois? –irromp de forma miraculosa el cambrer.

– Mmm, una amanida cesar, dos cadillacs, patates, i una de ceba? –s’avança el Paul i veient com està en David- Ens pots portar un got d’aigua?- fa tot preocupat.

– Aigua? Res! Dues cerveses! –Fa amb la veu entortolligada en David apurant el cul de cervesa que queda al got i mirant de reprendre la respiració.

– Abusa, abusa, que es convida al primer article i prou! Que passa ara t’has emocionat o què? Fas una cara…

– M’he ennuegat.

– En un moment us ho porto —fa el cambrer, repicant els menús damunt la taula per alinear-los abans de marxar cap a la cuina amb la comanda.

En David observa com el cambrer s’esmuny a corre-cuita, fent cabrioles entre les taules i esquivant la gent que entra al local carregada de gana i impaciència. Hi ha alguna cosa en aquell brogit —en la coreografia discreta de la quotidianitat— que el reconforta. Com si, per un instant, el món es mogués sol, sense necessitat de la seva presència, dels seus records.

Resignació, resiliència, resistència. Fa temps que s’ho repeteix com un mantra: per la feina, pels desenganys, per quan no arriba a final de mes… Tot seguit, i només per canviar de tema, es mofa del galdós partit de l’equip de bàsquet d’en Paul. La provocació té l’efecte desitjat: en Paul, vermell i nerviós, inicia un monòleg apassionat en què defensa i alhora renega del seu equip.

Mentrestant, en David torna a buscar, dins la memòria, els trets d’ella. Els ulls de la Marion, el gest que feia amb la comissura dels llavis quan somreia, el cabell pèl roig, el moviment de les mans. I mentre l’estadística de triples, esmaixades i rebots és exposada amb fervor pel seu amic, s’adona —amb un neguit fondo— que la imatge de la Marion es va esvaint. Com un somni que s’apaga en el moment de despertar.

I què vols que t’expliqui, Paul? Que vaig conèixer algú el dia abans? Que me’n vaig enamorar? Que no sé ni com es deia del tot? Ni una puta foto en tinc. Maldo per recordar-la. I si em va enganyar? Tan de bo. Tan de bo m’hagués pres el pèl. Que s’hagués inventat una vida absurda, galdosa, qualsevol cosa. Que no treballés a les Torres Bessones. Que m’odiés des del primer moment. Que li fes fàstic. Que ara entrés per la porta només per riure’s de mi una estona. Però no entra, Paul. No entra mai, ni aquí ni enlloc. Fa tres anys que l’espero. Tres anys sense saber si tot va ser una mentida o la veritat més crua que he viscut; que la Marion va desaparèixer sense rastre sota les runes de les Torres Bessones. Sí, Paul, vaig conèixer algú.

Quan passen tot just cinc minuts de les vuit el Christopher, evitant l’ascensor com li ha recomanat el cardiòleg, va pujant els graons que duen al local dels supervivents de la tercera planta.

És el primer cop, en molt de temps, que no és ell qui arriba primer per encendre la calefacció, arrenglerar les cadires, engegar la cafetera i preparar l’ordre del dia. Avui tot ha quedat en mans de la Laura.

Quan és a l’alçada de la primera planta, se sent lleugerament avergonyit per desitjar que ella encara no hagi arribat, o per esperar trobar-ho tot per fer. Però, al cap i a la fi, ningú no li ha reconegut mai l’esforç que, en silenci, ha dedicat a fer funcionar aquella associació. Dia rere dia. Ningú no sembla adonar-se que és ell qui ho ha sostingut tot aquest temps.

Quan ja ha superat la segona planta, es pregunta si no seria millor apuntar-se al curs de salsa que li va proposar el metge, en lloc de continuar pujant escales com un penitent. A la fi, esbufegant i amb el cor accelerat, arriba a la tercera planta.

I queda glaçat. Set o vuit persones envolten la Laura. Ella és allà, radiant. Magnífica, esplendorosa. Somrient d’orella a orella. I ell, per primera vegada, se sent espectador d’una funció que havia estat seva.

– Hola Christopher! Com estàs? Estem fent temps esperant-te. Per demà hi ha grans notícies, grans. Hauríem de seure tots ja, avui farem feina.

– Ah! Uh, és clar. -diu eixugant-se amb el canell la suor del front.

La gent es va dirigint cap a les cadires diligent, sorprenentment asseguts tots a les primeres files, entre la primera i la segona. En Christopher es queda uns instants palplantat, sense saber si quedar-se al costat de la Laura o fer-se enrere. Ella ja ha pres el control del tot. Sense forçar res. Com si sempre hagués estat seu.

– Vine, Christopher, aquí, al meu costat. Bé, a alguns ja us ho he avançat: demà dimecres els supervivents sortirem en un reportatge del New York Post. Em van fer una entrevista i la publicaran. Crec que és el moviment que necessitem perquè, des de l’alcaldia, ens escoltin. Felicitats a tots. És per a vosaltres tot això. És el primer pas cap al nostre reconeixement i cap als objectius que ens hem marcat.

La mateixa Laura inicia un aplaudiment solitari, que s’encomana a poc a poc, esgarrapant les mans dels altres, primer amb vacil·lació, després amb entusiasme. Les cares desconcertades es transformen en somriures, i ben aviat tot el grup esclata en un concert d’ovacions i felicitacions.

L’aranya que habita en el sostre s’espanta temorosament refugiant-se en una escletxa del guix; o bé s’ha equivocat de pis, o aquest grup —que semblava condemnat a la nostàlgia perpètua— acaba de renéixer.

En arribar a l’apartament, entra a l’habitació saltironant, lleugera, exultant. Feia molt que volia sentir-se així. Aquesta era la seva essència: generosa, útil, admirada. Imprescindible.

Obre la bossa i en treu una carpeta verda que ha comprat expressament. Del calaix de la tauleta de nit, fa revoltar tot de petits objectes inútils i oblidats fins que troba el retolador permanent gruixut, el destapa i l’ensuma, satisfeta. Aquella olor forta, que l’embafa i l’atrau de forma estranyament reconfortant, encara l’engresca més.

Amb traç segur i lletra majúscula, escriu a la portada: ASSOCIACIÓ DE SUPERVIVENTS–NOTÍCIES.
Demà hi col·locaria el primer retall. El primer de molts.

S’hi comença a acostumar. De sobte, corredisses. Dos o tres caps s’aixequen i surten a corre-cuita, esquivant taules, cadires i grups dispersos, fins al despatx de l’editor. Tanquen la porta. Al cap d’uns segons, com si seguís un ritual, comencen a sonar telèfons.

Si la notícia és realment important, al cap d’una estona apareix algú dels de dalt, sortint de l’ascensor. Tornen a tancar la porta. No passen ni cinc minuts que ja han encomanat la caça a algú: qui ha d’escriure, qui ha de sortir corrents. El fotògraf, com sempre, arriba tard i esbufegant, preguntant a mitja veu de què va, avui, tot plegat.

Al principi, en David s’ho mirava amb els ulls ben oberts, fascinat. Aixecava el cap, dissimulant, esperant que algú el cridés, que un dit ferm l’assenyalés cap a la sortida: Acompanya’ls!

Però els dits no s’alcen mai. I la feina d’arxiu i d’encàrrecs personals li comencen a pesar. A fer-se feixuga. Insofrible. Resignació, resiliència, resistència.

L’edifici on treballaven tenia els dies comptats des que, al desembre del 2001 —pocs mesos després dels atemptats—, els responsables del diari havien anunciat, en to heroic, la construcció d’un nou gratacel a la zona est de la Vuitena Avinguda. L’enèsim intent de cop d’efecte per pujar la moral de la ciutat.

Això significava posar fi a gairebé cent anys de residència del diari al carrer 43. Allà on s’havia escrit, editat i imprès durant dècades, fins que la impremta va ser traslladada a Queens.

Des de l’arxiu, en David havia vist fotos que el fascinaven. Instantànies de 1939: furgonetes negres, lluents, amb fars rodons i llantes blanques, sortint totes alhora com formigues per repartir el diari, provocant un caos monumental abominable i adorable de trànsit al cor de Manhattan, amb botzines afòniques que ressonaven sense sentit.

També hi havia fotografies dels anys setanta: periodistes amb ulleres de pasta gruixuda, enganxats als telèfons de baquelita, o posant per la foto al costat d’un tèlex, com si aquell invent no es pogués superar mai. I imatges de la impremta al soterrani, amb aquelles grans bobines de paper blanc a punt per xuclar tinta i convertir-se en titulars.

Li semblava impossible que tot allò hagués de desaparèixer. Que aquell edifici —aquell temple d’històries viscudes i contades— acabés convertit en un altre centre comercial o un avorrit edifici d’oficines inversores de borsa.