Només se sentia el tic-tac del rellotge. El psiquiatre es mirava els fulls que tenia al davant mentre jo me’l mirava a ell. Finalment, el metge trenca el silenci.
—I doncs, Mateu? Com ens trobem avui?
—Igual que el mes passat, doctor.
—Cap canvi amb la medicació? —Torna a mirar-se els papers— Tenim marge per apujar-la una micona.
—El tema és que no m’he pres les medecines.
—Com és això?
—He llegit les contraindicacions i no he volgut córrer cap risc. Tots els prospectes diuen que els símptomes poden augmentar.
El doctor em mira i fa que sí amb el cap abans d’aixecar-se. Va fins a la llibreria i pren un vademècum enorme.
—Em sembla molt correcte que tingui dubtes, però hagués estat millor trucar-me i haguéssim pogut considerar una solució diferent.
—No, no hauríem pogut.
—Mateu, només portem tres sessions, comptant la d’avui. El necessito tranquil i sense aquest estrès que va ser el motiu pel qual va venir a la meva consulta.
—No vaig venir pas per l’estrès. Vaig venir per allò que em causa l’estrès.
—Evidentment. Per això és important la medicació, per allunyar aquests problemes que ens impedeixen esbrinar la causa dels…
—Sé perfectament quina és la causa dels meus problemes. No sabia si aquest seria el lloc adequat per parlar-ne. Més ben dit, no sabria si vostè seria la persona adequada per fer-ho.
Ens quedem en silenci mentre el metge torna el llibrot al seu lloc. Seu i se’m queda mirant.
—Mateu. Ha de tenir clar, que aquest és un espai segur. Res, deixi’m insistir-hi, res d’allò que discutim aquí sortirà d’aquestes quatre parets.
—Aquesta és la qüestió. Que m’he informat sobre la confidencialitat entre metge i pacient. Què sé què podria patir vostè si la trenca —El veig provar d’interrompre’m, però continuo parlant—… Deixi’m acabar. No obstant això, també sé que hi ha opcions per fer-ho i que, encara que vostè rebés les conseqüències, la vida que quedaria destrossada seria la meva.
—Si no és que pensa posar en perill la vida de terceres persones no ha de patir per res. I encara que pensés a fer-ho, jo hauria de sospesar aquest perill i la millor manera de tractar-lo.
—Sí. Però per molta formació que vostè tingui; per molt ètic que sigui el seu comportament, res no em garanteix que els seus prejudicis no el facin trencar la meva confiança.
—Si posa en dubte la meva professionalitat, potser el puc ajudar a trobar algú diferent. És molt important que el vincle de la nostra relació, estigui basat en la confiança.
—No doctor, ja he buscat prou i m’he informat sobre vostè. Necessito ajut i el necessito ja.
—Doncs no se’n parli més. Exposi’m el seu problema.
Sospiro i penso un darrer cop si no seria millor marxar i continuar malvivint com ara. Amb un altre sospir, decideixo saltar.
—Abans, si m’ho permet, permeti’m explicar-li com han estat les meves parelles sexuals.
—És clar. Suposo, doncs, que la seva dificultat deu ser de caràcter sexual?
Callo.
—Segueixi, no l’interrompo més.
—Tinc trenta-sis anys i només he tingut dues parelles sexuals. Una amb quinze anys i una que va acabar fa dos mesos i que va durar menys d’un any. La primera va ser una companya de l’institut i van ser un parell d’encontres que no van sortir del tot reeixits, estic convençut que ella no va tenir cap orgasme.
—Les primeres vegades no sempre surten com ens imaginem.
—La segona tenia vint-i-tres anys, però n’aparentava menys.
El psiquiatre no pot evitar que les celles se li tanquin una mica. De seguida torna a relaxar la cara, així i tot, no puc evitar notar que la por em tenalla el ventre.
—Era una noia prima, de pits molt petits, quasi inexistents. Amb un cos sense gaires corbes i la cara plena de pigues.
—Em penso que sé per on va.
—Sí?
—Com de jovenetes li agraden les dones, Mateu?
—No vaig aconseguir tenir sexe amb ella fins que no va acceptar depilar-se completament el pubis.
Miro les mans del doctor. Ha encreuat els dits i fa que els índexs assenyalin i deixin d’assenyalar; com uns intermitents indicant emergència.
—Li agraden les nenes? Com de petites?
—No m’agraden les nenes, doctor. Sento desig sexual pels cossos de les nenes petites. Potser entre els quatre i els vuit.
—I que fa quan experimenta aquest desig.
—Doncs passar-ho molt malament, doctor. A mi m’han pujat per saber que els nens són sagrats. No vull tenir aquestes pulsions. Em pot ajudar?
—Primer hauríem de saber sí això que diu sentir és real o un pensament intrusiu.
—No és cap pensament intrusiu. No apareix del no-res en el moment més inoportú —No puc evitar alçar la veu—. No em foto calent en moments inesperats. Ho faig quan veig el cos d’una nena petita.
—D’acord. Doncs parlem-ne d’aquest desig. Les nenes han d’estar nues, vestides d’alguna manera en particular?
—No acostumo a tenir ocasió de veure’n de nues. Completament vestides no em provoquen gaire reacció. És amb poca roba que no puc evitar aquests maleïts sentiments.
—Consumeix pornografia?
—Sí.
—I com l’aconsegueix?
—Internet en va ple. Què vol dir?
—No ho sé. Jo no sabria on trobar pornografia infantil.
M’aixeco i poso les mans sobre la taula. Noto que estic a punt de cridar així que tanco els ulls i respiro profundament. Torno a la meva butaca sense obrir els ulls i espero fins que el pit se m’eixampli prou per poder parlar tranquil·lament.
—No he mirat mai, ni buscat mai porno amb nens. No suporto veure patir ningú, especialment un nen. Tampoc no veig vídeos de violacions, ni d’assassinats.
—Disculpi. No volia ofendre’l. Pot explicar-me una mica on veu nenes mig nues?
—Pot explicar-me vostè on no les veu?
Ara és el doctor qui sembla a punt d’enfadar-se, no el deixo contestar.
—No, no parli encara —li dic fent un gest amb la mà, provant de calmar-lo—. Pensi una mica i veurà que no és tan difícil de trobar-ne.
Ens quedem callats. No sé què prova de recordar el doctor, però a mi em passen pel cap els anuncis de botigues i cadenes esportives on tot de nenes en biquini amb farciment als sostenidors per semblar més grans em miren provocativament. O els talls de programes de televisió on nenes maquillades i pentinades competeixen per veure quina és la més sexy, la que millor mou el cul a la passarel·la.
—L’entenc —Acaba per dir-me el psiquiatre—. Parlem de la platja o la piscina?
—També. I els anuncis de roba esportiva. I els programes de TV.
—Però vostè busca aquestes imatges per aconseguir satisfacció sexual?
—No. Aquestes imatges m’exciten i em provoquen. Però em fan sentir brut i malaltís. Mai, mai actuaria sobre els meus desitjos. Vull deixar de sentir-me així.
—Li fa por acabar abusant d’algú?
—Abans em mato —M’aixeco les mànigues—. He estat a punt de fer-ho un parell de cops.
El psiquiatre observa les cicatrius que em recorren els canells longitudinalment i prenent el bolígraf torna a anotar coses al meu expedient.
—I quin ha estat el factor que l’ha fet buscar ajut?
—No li sembla prou motiu sentir atracció sexual per les nenes.
—Sí, però pel que vostè mateix explica, això li ve passant des de sempre. Alguna cosa deu haver canviat.
Noto les llàgrimes començar a brollar. Darrerament, ploro sense avís un parell de cops al dia. Sobretot quan estic sol i tinc espai per no haver de dissimular que soc una merda que camina. Aquest és el primer cop que ho faig davant d’algú.
—Tota la vida he tingut ben pocs amics. No em sento còmode en situacions socials. Però en tinc algun.
—L’escolto —diu mentre escriu a tota màquina.
—El Roc fa anys que és el meu millor amic, l’estimo com el germà que mai he tingut. Sobretot des que mons pares van morir fa uns anys en un accident de cotxe. Ell va ajudar-me a sortir-me’n, fins i tot va organitzar el funeral perquè jo estava enfonsat.
M’aturo a prendre un mocador de la tauleta. Des del primer dia m’ha fet gràcia la caixeta de mocadors de paper que el doctor té al despatx: és enorme, com tres caixes normals. De sobte, un pensament em creua el cervell; la gent deu plorar ben sovint a la seva consulta.
—La Cris és la muller del meu amic Roc. Està embarassada, d’una nena.
El doctor aixeca la cara del paper i es queda mirant-me, els ulls una mica més oberts del normal.
—En Roc m’ha demanat si vull ser el seu padrí. S’imagina que tinc la nena asseguda a la falda mentre ens fan una foto el dia de la mona i nota la meva erecció clavar-se-li entre les cames? S’ho imagina?
Ploro desconsoladament, no provo d’aturar-me. N’estic fart de sentir-me malament. No soc un monstre, no vull ser-ho.
—S’ho imagina doctor? Perquè jo hi penso centenars de cops al dia. I crec que estic disposat a tornar a provar l’única solució que se m’acut —dic mentre torno a ensenyar-li les cicatrius.
—Em pot ajudar? Em pot ajudar, doctor?
Dedicat a a la Kailia Posey: la nena del GIF
