El cartell estava en un lloc molt visible: la porta de l’ascensor. Sovint s’hi posaven anuncis que es volia que tota l’escala llegís. De vegades era que algun veí començava obres. A voltes que algú s’havia deixat la porta del carrer oberta i que quina inseguretat. El darrer que hi havia aparegut només deia…
Ei, número ocult.
Escriu-me 🙂
Res més. Ni on escriure, ni a qui anava destinat el missatge. Només aquestes paraules que podien voler dir qualsevol cosa.
BAIXOS 1ª
—Qui vols que sigui?
—Doncs no en tinc ni idea, Pere.
—La exhibicionista del segon.
—Quina exhibicionista?
—La filla de la Merche. Redéu, Maria sembla que baixis de l’hort.
—La Sara? Però si és una nena.
—Tu has vist com va vestida. Tinc mocadors que tapen més.
—Pere, té quinze anys. Com vols que vagi vestida? Com una monja?
—Ui, sí, una monja. Com la Rosalia, no?
—Mira, deixa’m estar amb la Rosalia i explica que collons vols dir amb què la Sara és qui ha penjat la nota.
—Però si és evident. La nota és un anunci, està avisant que està disponible.
—Disponible per a què, hòstia?
—Per fer un «servei» — En Pere fa les cometes amb els dits—. Ja saps.
—Estàs insinuant que és una puta?
—Jo no ho he dit això. Ho has dit tu, eh? Ho has dit tu.
—Ves a la merda, rei.
BAIXOS 2ª
—Ja tornen barallar-se aquest parell.
—No sé com l’aguanta la Maria.
—Ja, Paco, però has sentit el què deia de la nena de la Merche?
—No ho he acabat d’entendre.
—Diu que la nota de la porta de l’ascensor l’ha posada ella.
—Ah, pensava que et referies al tema de ser puta.
—Però no deies que no ho havies sentit?
—No. Jo t’he dit que no ho havia entès. Com pot ser que la nena busqui clients sense deixar clar qui és?
—…
—No estic dient que cregui que la nana sigui una prostituta, eh?
—Encara sort.
—De fet, ni tan sols crec que sigui ella la que ha posat la nota.
—I això?
—Que té la filla de la Merche? Disset anys? Divuit?
—En té quinze!
—Millor m’ho poses. Aquesta generació ha crescut amb un mòbil i les xarxes socials a la mà. A penes llegeixen llibres en paper i diaris ni saben el que són. Tu creus que aniria deixant notes en un post-it penjades a la porta?
—Sí. Vist així.
—Molt millor enviar un missatge privat pel Telegram amb temporitzador. Un cop llegit, passa el temps marcat i desapareix sense deixar rastre. Molt més segur i sense deixar proves…
—…
—Perquè em mires així, Clara?
ENTRESOL 1ª
—No entenc perquè has hagut de tornar a posar la nota a la porta.
—I jo no entenc perquè l’has hagut d’arrencar tu, gamarús.
—Perquè fa lleig i sembla un anunci de contactes.
—Un anunci de contactes? Que vius al segle XX encara, Antonio?
—Doncs mira, potser sí que sóc una mica carca, però no veig perquè has hagut de tornar-lo a penjar.
—M’ha semblat romàntic.
—Ja, com en una d’aquestes merdes coreanes que t’obsessionen.
—Sant tornem-hi. Que passa amb les telenovel·les coreanes. No son ni millors ni pitjors que les merdes de tiros i hòsties que mires tu, no?
—No comparis. Almenys jo puc distingir els nois de les noies a les meves merdes.
—Que en pots arribar a ser de carca, Antonio.
—Doncs mira, sóc l’home amb qui et vas casar i ja era així quan festejàvem, recordes Jaume?
—Segueixo sense veure que collons hi té a veure amb la nota.
ENTRESOL 2ª
—Meuuuu.
—Buf, buf, buf.
—meuu, meu, shhhhhh.
—BUF, BUF, BUF!
—SHHHHHHHHH!
PRIMER 1ª
—Però qui la deu haver penjat aquella nota.
—Deu ser alguna broma de la canalla.
—Vols dir? Quina canalla? La noia del segon o el nen del tercer?
—Doncs mira, ara que ho dius. El nen del tercer no crec que tingui mòbil, només té cinc anys. Deu haver estat la quinceañera.
—Quinceañera?
—Sí la Sara té quinze anys.
—Però perquè has fet servir quinceañera i a més amb sarcasme.
—Sarcasme? Jo? Com gosses?
—Veus, ja ho has tornat a fer.
—Ai, perdona. Doncs perquè són d’allà.
—D’allà on? De Veneçuela?
—Allà ho celebren això de la quinceañera, no?
—Sí, a molts llocs d’Amèrica.
—Doncs ja està.
—Tornem a parlar de com ens venen a robar els llocs de treball? És aquí d’on ha sortit això de quinceañera.
—Deixa-ho estar. Saps que no ens posem d’acord amb la política.
—És que no entenc d’on ha sortit tot aquest odi.
—Però que dius? Jo no odio a ningú. Té dit mai alguna cosa lletja dels maricons de l’entresol? Eh?
—Xesca, em penso que marxaré uns dies a l’apartament.
—Sí, marxa. És el millor que fas, marxar i deixar-me sola.
—Potser aquest cop no torno.
—Potser no necessito que ho facis.
PRIMER 2ª
—No em pengi, sisplau. (…) I ho entenc perfectament, però li garanteixo que ho tindrà dimarts vinent sens falta. (…) Dilluns, dilluns, ho tindrà dilluns. (…) I tant que sé com de generós és. (…) No es penedirà. Li prometo que quedarà completament satisfet.
SEGUNDO 1ª
—Jo no he penjat res, mama!
—Pues ya son dos los vecinos que preguntaron si vos lo colgaste.
—I? Vol dir això que és culpa meva?
—Hija, no será la primera vez que tenés problemas por el uso que le das al celular.
—Mira, jo passo! No sé ni què putes vol dir la punyetera nota.
—Esa boca, Sara.
—És que és veritat. Si és un número ocult, com sé que qui m’escrigui és la mateixa persona que jo penso. I que m’escrigui a on? Suposo que deu tenir el meu telèfon si he rebut alguna mena de missatge. Però si tinc missatges, perquè li he de demanar que me n’envii més, ja té on fer-ho, no?
—No entendí ni una palabra.
—Digo, que…
—No hija, tu catalán lo entiendo a la perfección. Es la tecno jerga que acabás de chamullar lo que me deja muerta. Preparo el mate y, ya sentadas, me cuentas, ¿dale?
SEGON 2ª
—Nota penjada? On?
—A la porta de l’ascensor, Gerard.
—No l’he vista.
—Doncs tot l’edifici en parla.
—De què?
—De la nota.
—Ah! I què hi diu?
—No sé què d’un número ocult i un missatge.
—Quin missatge?
—És el que ningú sap?
—I el número?
—Està ocult.
—Tampoc el sap ningú?
—I qui ha penjat la nota?
—No ho sap ningú.
—Doncs quin misteri, no?
—Sí. Qui la deu haver penjat?
—Ni idea. On dius que estava penjada la nota?
—A la porta de l’ascensor.
—Doncs no l’he vista pas.
ÀTIC
—Ha estat algú de fora.
—Els veneçolans del segon?
—No, home, algú de fora l’edifici.
—I perquè ho faria això algú?
—Per confondre’ns. Segur que és una campanya publicitària i ara passaran a vendre alguna merda.
—Però a la nota no hi diu res de comprar.
—No et pots fiar dels publicistes, Maria-Montserrat.
—Però els publicistes han vingut fins a casa a penjar un post-it amb un missatge que no s’entén per vendre’ns què?
—Segurament línies de telèfon i d’internet. D’aquí el número ocult. Si vols saber o tenir el número t’has d’apuntar a la seva companyia.
—Ja, però nosaltres ja tenim telèfon i internet.
—Però ells t’oferiran millors condicions i preus. Són així els publicistes.
—Bé, a mi no m’importaria pagar menys. I ara hi ha ofertes que regalen subscripcions i tot.
—Veus? Encara no han arribat i ja han aconseguit confondre’t.
—No, si confús ja fa estona que ho estic.
El cartell estava en un lloc molt visible: la porta de l’ascensor. Sovint s’hi posaven anuncis que es volia que tota l’escala llegís. De vegades era que algun veí començava obres. A voltes que algú s’havia deixat la porta del carrer oberta i que quina inseguretat. El darrer que hi havia aparegut només deia…
Ei, número ocult.
Escriu-me 🙂
Res més. Ni on escriure, ni a qui anava destinat el missatge. Només aquestes paraules que podien voler dir qualsevol cosa. Va canviar de punt de vista i va posar en el monitor principal el lavabo del PRIMER 2ª, on la noia que hi vivia es maquillava vestida només amb un tanga minúscul i uns sostens de setí. Sabia perquè s’estava arreglant i va deixar anar una riallada. Hi havia veïns que sospitaven de la noia del segon, però no sabien que la persona que es dedicava a la prostitució era aquesta dona. No duia mai clients a casa, però sovint la veia al dormitori plorant mentre treia bitllets de cinquanta i de vint d’una bossa de mà. Després la veia desmaquillar-se amb ràbia, com si la cara que li tornava la mirada des del mirall estigués molt més bruta del que estava. Va posar en el monitor auxiliar la gravació de la trucada i va escoltar-la somicar a la persona a l’altra banda del telèfon que li pagaria, que no patís. Ara devia estar-se preparant per sortir a fer-se uns quants clients.
La satisfacció li omplia el pit. No es pensava que penjar la críptica nota li aportaria tan de material interessant. Havia despertat en els seus espècimens uns instints ben poderosos. Ara tindria hores i hores de converses per analitzar. Hores i hores de vídeo per gaudir. L’edifici era seu i els seus ocupants també