Tot i la pluja, el dia va començar força bé. Va llevar-se descansat i no s’ho esperava perquè havia acabat la nit amb tres o quatre gintònics de més. Però havia aconseguit adormir-se de seguida i ara ho agraïa. A la dutxa va pensar a fer-se una palla, per allò d’anar amb menys urgències a la seva cita del migdia. No sabia si hi hauria tema o no, esperava que sí, però per si de cas. Finalment, va decidir que no ho necessitava i va estimar-se més fer una cagadeta.
Tot i la pluja, va arribar al despatx a temps d’anar a fer un cafetó. La secretària el va rebre a la porta i, no ho va poder evitar, se li va quedar mirant la regatera un parell més de segons del que seria educat. La dona li va somriure amb un punt de vergonya quan va aixecar la vista. No tenia gaires reunions perquè havia alliberat l’agenda del dia per la seva trobada al restaurant. Tenia pendent una trucada amb el patró a Madrid i aquesta sí que no la podia posposar.
Tot i la pluja constant, encara va arribar prou aviat al restaurant per prendre un vermut i unes olives abans no arribés la seva acompanyant. El reservat era acollidor, com un reservat ha de ser, i discret, com també cal que ho sigui. Els van portar menjar sense haver de demanar, el coneixien i sabien allò que més li agradava. Només li van dur la carta de vins perquè pogués fer veure que en sabia. Demanà el més car; no era com si fos ell qui pagaria el compte. El sommelier trucava educadament a la porta i els donava uns segons abans d’entrar amb una nova ampolla.
Tot i la pluja constant, el viatge fins al piset de la dona va ser relativament senzill. Li va semblar que hi havia més cotxes que de costum i que potser la visibilitat no era la millor. Pensà que potser l’alcohol l’estava afectant més del que voldria; encara que havia pres un parell de cafès abans de sortir del restaurant. La visió que no tenia dificultada era la de les cuixes infinites que sobresortien de la faldilla mig aixecada de la seva parella. Eren una promesa de plaer, un portal on, si tenia sort, no hi plouria. Nevaria.
Tot i la pluja constant i sorollosa, l’equip de música deixava anar una tonada instrumental que va trobar una mica decadent. La dona havia anat a posar-se «més còmoda» i ell s’estava a la sala d’estar espiant els quadres i les fotos que hi havia a les parets. Estava una mica preocupat. A l’ascensor s’havien començat a fer petons, les llengües entortolligant-se amb passió i les mans lliscant amunt i avall dels cossos. Tanmateix, la seva polla semblava haver-se quedat al reservat del restaurant.
Tot i la pluja constant i sorollosa, els grunys de plaer que la dona havia fet durant l’orgasme li havien semblat molt suaus, esmorteïts. No estava del tot segur d’haver aconseguit que la dona culminés. Ell mateix havia aconseguit posar-se prou dur per penetrar-la i havia mogut els malucs com un conill, provat que la correguda arribés abans de quedar tou del tot. Tan bon punt va haver acabat, va sortir de dins seu i va començar a masturbar-la. Li haguera agradat menjar-li el cony, però no es veia amb cor de llepar-li la figa i acabar tastant la seva pròpia llet.
Tot i la pluja constant, sorollosa i inacabable, va aconseguir arribar a casa seva. Necessitava dutxar-se i canviar-se de roba. Les trucades se li acumulaven al mòbil i hauria d’anar passant cap al despatx. Semblava que el cel havia decidit deixar-ho anar tot de cop i potser calia prendre o, almenys fer veure que es prenien, decisions. No era cosa de donar arguments als adversaris polítics. Ni als de dins, ni als de fora del seu partit. Amb els pantalons als turmells, no va poder evitar que el cap li fes de contrapès i va acabar ajagut al llit. Tancà els ulls amb la promesa que només serien cinc minuts per recuperar les forces.
Tot i la pluja constant, sorollosa i inacabable, no deixava de sentir el mòbil sonar. Li trucaven de totes parts, inclosa la dona que, ara que estava una mica més serè sabia que havia deixat insatisfeta, i el capitost del partit que tampoc feia pinta d’estar molt satisfet. Tothom volia saber on era, on collons era, on requeteputíssima Mare de Déu era. S’havien de prendre decisions i ningú més que ell les podia prendre. No perquè el seu criteri fos l’únic que comptava, sinó perquè s’havia envoltat de llepes i inútils, baliga-balagues sense cap mena de mèrit més enllà d’una lleialtat ferma. Les hores que havia passat fora del radar havien estat un forat que ara necessitaria omplir.
Tot i la pluja constant, sorollosa, inacabable i cruel, hi havia periodistes i d’altres interessats esperant-lo a l’entrada de la feina. Havia aconseguit entrar d’amagatotis i parlar amb els assessors d’imatge, buscant una explicació per la seva desaparició. Els morts començaven a apilonar-se i si no aconseguia un bon pla d’acció, la seva imatge quedaria tan enfangada com els carrers. També caldria anar pensant a qui donar la culpa. Com era possible que ningú l’hagués avisat del que podia passar? Ell no podia fer-se càrrec de tot.
Tot i la pluja constant, sorollosa, inacabable i cruel, ningú estava satisfet amb els plans. De Madrid havien arribat ordres; primer des de la presidència del país i després del seu propi partit. Li demanaven, li exigien explicacions per no haver activat els protocols i les alarmes. Quan va qüestionar el seu equip li van respondre que no sabien res de cap protocol, desconeixien que existís cap mena d’alarma. Els malparits començaven a acumular-se al seu voltant, centenars de malparits, gairebé tants com els cadàvers que alguns ja començaven a adjudicar-li. Ell no tenia cap mena de control sobre el clima. I cap culpa, sobretot, ell no tenia cap culpa si la gent no tenia prou seny per no sortir sota la pluja constant, sorollosa, inacabable, cruel i del tot inoportuna.