«…so you think you can tell
Heaven from Hell?»
Roger Waters, Pink Floyd
La cançó va començar a sonar insistentment al seu entorn, mentre preparava el funeral. El seu marit va demanar-la mentre encara agonitzava al llit de l’hospital. Quasi no es va atrevir a dir-li que era una mica de mal gust posar una cançó així, però en Ton li va dir que tant se li’n fotia. «Soc jo qui la palma i tinc tot el dret a decidir amb quina banda sonora marxo». El problema era que hi havia testimonis: el Nando, que havia estat el seu padrí de casament; la Mariona que havia estat amiga seva des de molt abans que cap dels tres voldria reconèixer i la infermera, la Vanessa, que havia caigut en les xarxes de l’encantador del Ton i s’havia compromès a presentar-se a la cerimònia vestida d’uniforme. Mai era una experiència gratificant preparar el funeral d’un ésser estimat, però haver-ho de fer amb l’ajut del pròximament finat era penós en extrem. En Tomàs no podia evitar que se li escapés algun sanglot mentre discutien a qui havien d’avisar i a qui millor no. Van discutir la cerimònia a l’entrada de l’hospital, en Ton, fumant en pijama, amb el goter de la medicació en una bastida metàl·lica amb rodes i ell amb la roba que feia dos dies que no es canviava. No aconseguia deixar el costat del llit del seu estimat. Volia passar tant de temps com li fos possible al seu costat. Un senyor va aturar-se davant d’ells i va demanar si li podien donar foc. Mentre en Ton feia aparèixer la flama de l’encenedor, un cotxe va passar amb les finestres abaixades i el Wish you were here a tot drap, menystenint el fet que estava davant d’un hospital. En Ton va riure i mentre guardava l’encenedor i s’acomiadava amb un gest del company de fumaroles, va seguir cantant la lletra de la cançó: «…We’re just two lost souls swimming in a fishbowl…».
En Ton va morir estrenyent-li amb una força sorprenent la mà. Finalment el seu cor havia dit prou. El càncer i la lluita contra el mateix l’havien deixat fet una ombra petita de l’heroi que havia estat en vida. En Tomàs va plorar abraçat al cadàver del seu estimat fins que se’l van endur. Mentre recollia les coses de l’armariet, la pila enorme de coses que s’havien acumulat en els agònics mesos que havien passat en aquell purgatori, va tornar a plorar. També quan l’autobús va aturar-se a la parada de davant de l’hospital i se’l va endur a ell.
La cerimònia va ser preciosa. Es notava la mà d’en Ton a tot arreu. En Tomàs i alguns altres escollits, van llegir textos i cartes que havia deixat enrere. La Vanessa va llegir un poema mantenint la seva paraula de fer-ho vestida amb el seu uniforme d’infermera. Hi va haver llàgrimes, hi va haver riures, el que ningú s’esperava era un incendi. Quan la cerimònia era a les acaballes i només quedava veure desaparèixer el taüt rere les cortines que el durien al crematori, va començar a sonar la cançó escollida pel Ton. La llarguíssima intro de Wish you were here s’eternitzava i el director de la funerària mirava incòmode al noi que portava el tema dels àudios que no feia més que arronsar les espatlles. Llavors la veu del cantant es va arrencar: «So, so you think you can tell…» i el director va prémer un botó i la taula sencera que suportava la caixa va començar a lliscar per terra. La manteta preferida d’en Ton, la que feia servir quan jeien al sofà veient la TV, estava sobre el taüt. Ningú va adonar-se’n quan la manta es va enganxar al peu del ciri electrònic que hi havia de camí. Ningú va veure com el cable s’entortolligava qui sap com amb les rodes de la taula. Però tothom va veure i sentir l’espurna que va encendre tot plegat. Les flames es van menjar en un instant la manta. Les flors de les corones van aguantar una mica més, però no va ser fins que el tècnic de so va aparèixer amb un extintor que la situació va recuperar una mica la dignitat. A ningú se li escapà la ironia d’haver de ruixar amb escuma antiincendis un taüt en ruta al crematori.
Tothom volia saber que en faria de les cendres. Fins i tot la Vanessa, que s’havia inserit en el cercle d’amistats d’en Ton amb massa vehemència, havia dit la seva; però en Tomàs no els va explicar com havia quedat amb el seu marit. En Ton i en Tomàs s’havien conegut en un concert del Último de la fila. Havien anat en un grup heterogeni amb un percentatge més elevat d’homos que d’heteros i havien acabat la nit sols i enamorats. Passejaren hores i hores, agafats de la mà, aturant-se a fer-se petons cada poques passes. Van veure sortir el sol prop del port, allà d’on surten els vaixells que duen milers de persones a les Balears. Per a esmorzar van menjar xurros i van decidir esperar que obrissin les Golondrines per fer la volta al port. Així que un matí de diumenge, en Tomàs va ficar les cendres d’en Ton en un parell de bosses de plàstic i va anar a fer una passejada amb el vaixell. Plovia, cosa que li va anar de meravella a en Tomàs. Menys gent, sobretot a la part descoberta del vaixell, li va permetre anar buidant les bosses de cendres al mar sense que ningú se n’adonés. Durant tota la maniobra se sentia un nen petit plorant i una mare desesperada provant de fer-lo adormir. Un passatger va apropar-se amb el mòbil a la mà amb una música molt suau, que semblava feta amb pianos de joguina i que de seguida va reconèixer. La cançó semblava perseguir-lo darrerament. Estripà el cul de la darrera bossa i les cendres d’en Ton van anar marxant, desapareixent a l’estela que deixava la golondrina al seu pas.
La major part dels seus clients havia estat molt comprensiva. Qui més qui menys, tenia alguna memòria d’algú estimat que havia passat per tot el festival que pot arribar a ser un càncer. Així que, amb l’excepció d’un parell a qui havia tornat els quartos i havia engegat a la merda, havia aconseguit un temps extra per fer els encàrrecs. Però passarien mesos fins a posar-se al dia, així que va començar a passar més hores al taller que a casa. Abans d’iniciar les noves joies, decidí buidar els armaris de coses que ja no necessitava, sobretot vials retorçats de vidre amb escòria tòxica, producte de fondre alguns metalls amb colorants. No volia posar malalt, ni enverinar ningú a la planta de reciclatge on duia els materials així que va ficar-ho tot dins un capoll d’argila i el posà al forn unes hores. Li va sortir una mena d’esfera de ceràmica d’aspecte polit i brillant. Li va semblar tan bonic, que va muntar-la en una peça de fusta i la va deixar a la vista, davant d’on treballava. Tenia el costum de tenir la ràdio posada o alguna llista de reproducció al mòbil. Sonava un pòdcast especialitzat en true crime quan provà d’encendre el bufador per donar forma a unes peces de metall quan el programa va desaparèixer per donar pas a la cançó que el perseguia des de la mort d’en Ton: «…ashes for trees? Hot air for a cool…». La flama del bufador va saltar, com si tingués vida pròpia fins a un drap brut i ple d’òxid i esmalts i en Tomàs va haver de deixar anar el que tenia a les mans per provar d’apagar la flama a cops de davantal.
No tenia el costum de banyar-se, una dutxa al matí i prou. Però de vegades omplia la banyera amb l’aigua una mica més calenta del que podia suportar i se submergia fins a deixar només el nas i el front fora. Li calmava els espasmes i li afluixava les tensions després d’algun dels episodis d’en Ton. Com al taller, sempre escoltava la ràdio, algun pòdcast; tanmateix, normalment es escollia música clàssica o pop del més lleuger. Posava un parell d’espelmes a cada cantonada de la banyera i, a voltes, encenia una mica d’encens. Aquella ocasió, nu amb l’aixeta encara oberta, estava encenent les espelmes amb un petit bufador de cuina, mentre a la ràdio sonava el final de la Danse Macabre de Camille Saint-Saëns i en Tomàs va recordar la conversa sobre el mal gust de posar determinada cançó en un funeral. La vareta d’encens va cremar, no de la manera suau i lenta, va esclatar en flames. A la ràdio va deixar de sentir-se Saint-Saëns i va tornar, sense que ningú la demanés, Wish you were here, a un volum brutal. En Tomàs va donar una manotada a l’encens per fer-lo caure a l’aigua i apagar-lo; llavors les espelmes van començar a cremar com si estiguessin fetes de petroli. El soroll era insuportable i decidí apagar la ràdio abans de barallar-se amb les espelmes. Es va tombar, va relliscar i es va donar un cop al clatell.
No sabia quantes hores portava inconscient, però tenia molt de fred i era fosc. Sonava la cançó, ara amb distorsió i dubtà si era l’aparell que fallava o ell havia quedat tocat del cop. L’aigua anava caient sobre les seves espatlles des de la banyera. Va agenollar-se i va estirar el braç fins a tancar l’aixeta. A l’aigua suraven grumolls de cera de les desaparegudes espelmes. Amb molt de compte, va aixecar-se i va anar cap als altaveus portàtils. Els va prendre i els va llençar contra la paret del rebedor. Van continuar sonant, encara més distorsionats, però repetint els versos que ara, en Tomàs, detestava: «…so you think you can tell…». Comença a trepitjar-los, descalç i conscient que s’estava ferint la planta dels peus. Però no li importava gens. Només importava fer callar la maleïda cançó. Bé, fer callar al Ton, perquè tenia clar que el seu difunt estimat, provava de dir-li quelcom amb els jocs de flames i versos.
«…What have we found? The same old fears
Wish you were here.»
Roger Waters, Pink Floyd