«El que sigui o barbàrie» és una frase, a voltes emprada en vis còmica, que vol denotar certa estima per La Civilització. Llavors és quan em pregunto a mi mateix, escolta Jo, quan parlem de civilització, a què ens referim? A la Civilització Occidental? Al concepte «civilització»? …?

Genseric’s Vandals in Italy, 1882. Private Collection. Artist : Anonymous. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)

La Civilització començà fa mils d’anys cap allà a Pèrsia. Algú va descobrir que el que tenia pinta d’herbota no només es podia menjar, sinó que a sobre es podia emmagatzemar i que no calia anar corrent amunt i avall perseguint animalons o collint el que fos que creixés per aquells paratges.

Amb l’abundància de menjar la gent començà a apinyar-se i tot d’una, uns quants milers de persones vivien en un mateix lloc. Naixia el concepte de ciutat. Les ciutats del Creixent Fèrtil són allò el que anomenem «el bressol de la civilització». Nínive, Babilònia, Ur… ciutats autònomes en un principi, però que van anar agrupant-se –o essent agrupades– entorn d’una figura de poder que, amb el temps, va esdevenir rei i/o emperador.

Arquitectura monumental –un xic més elaborada que, per exemple, les construccions també monumentals del neolític– en forma de ziggurat, escriptura, codis de llei i aventures èpiques amb personatges semidivins… Havia de ser molt maco, viure a Ur fa cinc o sis mil anys.

Temps després, aquest esquema s’ha reproduït arreu, cap a l’est i cap a l’oest de la mesopotàmia. I allà on ha arrelat, sempre i en tot cas, s’ha donat el mateix fet: aquells qui formen part del sistema civilitzatori es consideren humans, però aquells que queden per fora, es consideren bàrbars: incivilitzats, poc evolucionats culturalment i intel·lectual. Poc més que animals, en resum.

I noteu que dic «del sistema», és a dir, de la civilització concreta que toqués per temps i zona. Ja siguin la mesopotàmica, la romana, la xinesa, la grega, l’àrab o, darrerament, l’occidental.

Políticament implica moltes coses: al subhumà se’l pot esclavitzar, se li pot robar tot, cremar la casa, etc. sense cap mena de càrrec de consciència. Si s’havien domesticat les vaques, per què no domesticar animalons amb polzes oposables, molt més eficients?

Malauradament, el que havia d’haver desaparegut fa un parell de milers d’anys –com a màxim en fa uns 300, amb això de La Il·lustració, el racionalisme i tota la mandanga del Segle de les llums– segueix vigent. Més que mai.

Fins fa no gaire, als africans se’ls considerava poc més que bèsties de càrrega. I avui mateix, a aquells que no pensen o actuen com nosaltres els hi diem «bàrbars». Amb l’excusa de no pensar com nosaltres, o de no tenir les mateixes prioritats –en tant a oci, fites vitals o el que sigui– els etiquetem com «no iguals».

Diem que «no són com nosaltres» però en el fons –molt en el fons, al fons del cervell reptilià–, els neguem la humanitat. Qui és el bàrbar, llavors? El que no és com nosaltres? O aquell que manté vares de mesurar diferents, una per a ell i els seus, i una de més exigent per als qui considera diferents?

Aquests criteris de diferenciació sempre són del tot absurds i arbitraris, i van des de la possessió d’una ànima especial, una puresa de sang o de raça o una pretesa superioritat intel·lectual.

No creieu que civilització hauria de ser reconèixer a l’altre com un igual, vingui d’on vingui, mengi el que mengi o parli com parli? No cal que l’acollim a casa, encara menys vull dir que fem intercanvis gastronòmics –o almenys no només això.

Tampoc m’agrada parlar de «tolerància» –de fet, no creieu que el concepte de tolerància té un punt racista? «Et tolero», és a dir, «t’aguanto, però no t’accepto». Reconèixer l’altre com allò què és: un humà que fa coses diferents de les que faig jo. Que té necessitats diferents de les meves. I tenir molt clar que per a ell, «l’altre» sóc jo.