– Però David què estàs insinuant? Que aquesta noia amaga alguna cosa? -L’editora es pessiga nerviosament la punta del nas mentre deixa anar un esbufec.

– Alguna cosa? Però si no quadra res! Però res Sam! Aquesta dona no sé d’on ha sortit però és com un holograma, la reencarnació del bé, una imatge perfecta dels supervivents. La que ho ha perdut tot, la que més ha patit, la líder espiritual! No pot ser Sam, no pot ser, has de llegir-ho, si us plau.

– David, saps que si la pífies, la pots fer molt grossa, oi?

I tant que ho sabia el David això. Li havien encolomat el reportatge del sisè aniversari de l’11-S quan ja s’havia dit tot de l’11-S. En els sis anys anteriors, els mitjans havien entrevistat a les vídues i als vidus, als orfes, als bombers, als conductors de les ambulàncies, a l’alcalde, al governador, als supervivents que havien escapat in extremis, als treballadors que aquell dia no van anar a treballar, als que van perdre els vols, a turistes que havien visitat la ciutat abans i després, als que regentaven bars de la zona, als que venien diaris en els quioscs propers, als venedors ambulants, a rodamons habituals de la zona, als cobradors de metro, a tothom. Confessions, drames, conspiracions; el tema de l’atemptat seguia en la retina dels novaiorquesos i  en la de tot el món, però era impossible donar un alè nou a l’assumpte.

Ell que es delia per el periodisme d’investigació, aquell de trepitjar carrers, entrevistar desconeguts, contrastar, anar amunt i avall, tibar del fil, res.

Quan demanar que anés cap al despatx de l’editora, n’estava ben segur que n’hi encomanarien un, com a mínim que el deixessin anar per la seva banda, tenia un parell d’assumptes polítics que li feien mala espina, finalment! Un reportatge amb cara i ulls. Així la missió de fer la crònica de l’11-S li va semblar una encolomada sensacional.

Per això va fer uns evidents morros a la directora, la Sam Barret, quan amb el seu somriure li va encomanar la feina. Ara era la Sam la que feia cara de pomes agres, només en poc més d’un mes, s’havien intercanviat els papers, ara ella se’l mirava amb un posat seriós i preocupat.

– David, per si no te’n has adonat estàs tractant el tema dels supervivents, l’intocable tema dels supervivents. Saps de qui parlem? Són aquells que van salvar el cul com van poder per fugir d’aquell infern! Molts tenen seqüeles psicològiques i físiques per a tota la vida! David, m’estàs dient que aquesta noia s’ho està inventant tot? Però, per què? N’és la Presidenta de l’Associació, David! Te’n adones? Hi trobes una explicació a tot plegat?

– I jo què sé! És l’únic que no sé; el perquè! És impossible parlar amb ella, ho he intentat mil cops, he provat de trucar-la a casa, li he deixat missatges al contestador, he deixat encàrrec a l’associació de supervivents, només em queda presentar-me a casa seva! Però creu-me Sam, la història d’aquesta noia fa pudor, molta pudor. Per favor Sam, llegeix el que t’he preparat, podràs contrastar-ho amb les mateixes persones que he parlat jo, no són pas fonts anònimes, es poden corroborar, ens han autoritzat poder donar els seus noms, a més als arxius de les empreses on se suposa que hi treballava, confirmen tot el que t’exposo; no hi ha ni una nòmina al seu nom, ni contracte, res. No surt a cap orla ni matrícula de les Universitats, ningú la coneix Sam.

La Sam feia temps que jugava amb el David. No només laboralment, fent anar el jove periodista amunt i avall, ara com xicot de les comandes i els entrepans, ara com a suplent de la secció esportiva els caps de setmana, ara cap als breus, ara a les esqueles i fins hi tot als horòscops –Ja veuràs, David, creu en mi, l’ascens està a punt-. La Sam havia tontejat descaradament amb el David, des de bon principi, quan era becari, havia exercit el seu poder per tal de traginar-se’l i lluir-lo com la nova captura a les llargues nits de Nova York. El David, coneixedor de la situació, s’havia deixat fer, sabedor que valia més portar contenta la seva cap que tenir-la com una dona despitada, i a més la Sam li agradava sense ser la dona de la seva vida, però estaven bé junts, i quan ella era capaç de treure’s la cuirassa, era una superdona fascinant.

Quan la Sam als vint-i-tres anys va trepitjar la redacció del New York Times amb la llicenciatura de periodista sota el braç i amb unes pràctiques esplèndides al Bristol Herald Courier de Virgínia, ho va fer a més amb una safata de galetes casolanes de panses i trossets de xocolata. Va obrir la porta deixant anar un bon dia fent una entrada triomfant a la saleta del cafè i presentant-se a tothom amb una encaixada de mans massa efusiva. Era el dia més feliç de la seva vida i estava disposada a fer un gran camí i aglutinar grans amistats i si calia capitanejar un gran equip. Els nous companys la van observar i contestar amb displicència, ella es va veure un xic frustrada enfundada en el seu nou vestit jaqueta cru. Però tossuda i entusiasmada, hi va tornar a l’endemà aquest cop amb un pastís de pastanaga i va mirar d’intentar una conversa sobre el canvi climàtic amb dues companyes del departament, sobre tot alabant la figura d’Al Gore en el nou paper dels Estats Units com a líders mundials en l’ecologia. Elles però li van respondre que eren convençudes republicanes i la van deixar sola amb les engrunes del pastís i el cafè mig fred.

Així que la Sam, li va tocar fer de formiga, anar treballant sola, amb una feina puntual i excelsa amb cops de colze precisos i sense rancúnia i fent-se guanyar la confiança del cap. Un dia horroritzada va comprovar quelcom i va córrer tremolosa cap al despatx; allò que estava publicant el diari no estava contrastat, és més era completament fals, però no van estar massa al cas, li van agrair el gest li van assegurar que farien quelcom, però no va passar res. Res fins que va venir el daltabaix amb el cas d’en Jayson, i ells van pescar la Sam i la van col·locar allà on era ara.

– Però David, et demano un especial per l’11-S i em portes una història rocambolesca. Jo això no ho puc publicar per la data! Semblarà frívol…

– Un especial! Em vares encomanar un especial! Ara se’n diu un especial, al copy –paste que any darrera any publiqueu?

– David, espera, és un tema controvertit, cal fer-ne anàlisi. Jo no sé si això es pot publicar sincerament…

– Ah! Molt maco! El David porta cafès, el David porta entrepans de tonyina, en David fa l’embalum. I quan el David treballa com un burro amb un tema totalment explotat del que ja no se’n pot dir res de nou, i aquest mateix David, quan li porta una bomba, documentada, amb noms, entrevistes, dades i fets, li dius que no ho pots publicar!

– David! No és una cosa personal! És el que m’estàs explicant, no qui ho explica! A més pensa que encara estem tots ressacosos per l’affaire d’en Jayson, ell va tocar ciments molt grossos en el diari, va fer-nos mal allà on no es pot fer mal; a la nostra credibilitat.

En Jayson Blair altrament dit el daltabaix. En Jayson Blair, periodista estrella havia deixat el New York Times, feia pocs anys, en una dimissió més que forçada. En Blair havia aconseguit escalar hàbilment per les seccions i despatxos del diari; era jove, valent, audaç. Era diferent a tots aquells que havien escrit fins aquell moment articles; tenia talent, explicava històries inèdites, declaracions colpidores, escenaris impactants. Era allà on era la notícia, fresca i punyent. Va saber encisar al Consell, als executius del diari afamats de competitivitat i productivitat i que veien en el Jayson el miratge perfecte, una mina d’or. Va saber enlluernar als lectors, amb una personalitat elèctrica que comptava amb la col·laboració i recolzament de tot l’equip, era el reporter somiat. Les vendes pujaven i el New York Times era un referent de nou en el periodisme.

La gran pega va ser que tot era fals. En Blair va inventar, modificar, copiar, escenificar, manipular tot el que era al seu abast; no havia estat mai als llocs descrits, no s’havia entrevistat amb ningú, fonts anònimes inventades, i explotava l’emotivitat o una suposada empatia per tal de salvaguardar-se les espatlles.

En Jayson Blair no va ser veraç ni fidel als fets que relatava, en Blair no va ser independent, en Blair no va ser responsable en el seu ofici, i el pitjor de tot, ni ell ni els seus caps varen comprovar les informacions publicades. Els seus temes eren sempre tan bons. Massa bons. Fins que algú va veure que l’enèsim gran escrit fet per ell, aquest cop sobre la mare d’un soldat desaparegut a l’Irak, era la còpia exacte d’un article del modest San Antonio Express-News. Després es va saber que el jove redactor feia temps que jugava amb les drogues i l’alcohol i que s’havia aprofitat de la seva condició d’afroamericà per cobrir quotes de feines. Ni tan sols havia acabat la carrera, abandonant-la a l’últim curs.

El prestigiós rotatiu va haver de realitzar una amputació violenta i sagnant; van desplegar quatre pàgines amb un relat d’auto flagel·lació d’errors i enganys. Va rodar el cap del periodista, de l’editor i del director del diari, va purgar les culpes a la pròpia editorial i a entrevistes a televisions i mitjans, van demanar perdó, l’absolució, una amnistia, una gràcia generosa a tothom, un benèvol indult. Van aguantar estoicament els rèdits que en va treure el Post i les burles del Saturday Night Live. I tothom va pregar per tal de que la confiança que tenia el diari de més de 150 anys, fos recuperada ràpidament pels lectors.

I davant tot aquest daltabaix des d’aleshores a tots els reporters de nova fornada que volien ascendir se’ls mirava amb lent d’augment, cent excuses, mil traves. La Sam Barret, ascendida amb un pes brutal, encarregada un i un altre cop de fer els impossibles per ser fidels a la realitat i al mateix temps el diari número u en vendes.

I apareixia en David, amb prop de tres anys donant voltes pel diari, que d’un reportatge suat l’havia transformat en un fidel exercici d’autèntic periodisme. I que a mesura que hi anava gratant i la veritat surava, s’anava excitant. Consultar fonts, verificar dades, creuar informacions. S’anava preguntant com ningú ho havia fet fins ara. Resultava tan increïble que absolutament tothom, inclosa la Sam, s’hagués cregut la història d’aquesta noia sense comprovar res! Sabedor de que era una oportunitat d’or, de per fi deixar el rol de noi de les comandes, havia preparat un excel·lent dossier amb totes les fonts documentades, entrevistes transcrites, fotocòpies dels llistats de personal de les empreses, dels llibres de facultat de les facultats on suposadament havia estudiat. Tot. Una feina impecable que el millor periodista voldria haver signat. Ella ho entenia que rebia la seva tebiesa com un gerro d’aigua freda.

– Jo no soc el Jayson Blair! Et porto una feina contrastada! Estàs essent molt injusta amb mi. No Sam, no neguis amb el cap, saps que tinc raó! Tens por de la reacció del Consell? Dels lectors? De què Sam? I què faràs? No publicar-ho? Amagaràs la veritat a la ciutat? Tens por? Seguirem tots aplaudint el discurs d’aquesta noia?

– David, deixa almenys que ho pensi! Saps que podem fer molt mal; als supervivents, a la gent de la ciutat, la veritat de vegades s’ha de sospesar. Hi ha gent que creu en aquesta noia, n’és la presidenta! Mare de Déu! Ara semblarà que no hi un pam de net enlloc, quantes històries semblarà que siguin inventades? Sortiran negacionistes de sota les pedres. Posaren en dubte tot el que estàs afirmant o tot el que vam publicar en el seu dia. De nou tornarem a remoure les ferides del diari, tot allò està enterrat! Cal ara tornar a publicar que hi ha noticies falses publicades? – va fer la Sam sacsejant el cap.

– Sam, escolta…

– Saps quantes teories de la conspiració hi ha escampades sobre l’11-S? Hi ha molt sonat!

– Però ella és una d’aquests sonats! El nostre diari mai va entrevistar directament aquesta noia, Sam. Tan sols la vàrem esmentar-la en un reportatge global sobre els supervivents. No hi veig problema en aquest punt Sam, creu-me.

– Ho has comprovat?

– És clar! –va fer en David removent-se de la cadira.

– Qui l’ha entrevistat? –La Sam de sobte va canviar el gest- l’han entrevistat ells? Ho han fet ells? –va fer assenyalant amb el polze cap a la dreta.

Una brillantor als ulls li va aparèixer de forma sobtada. De sobte la boca de la Sam estava assedegada.

– Ells? Qui són ells? –va fer en David aclucant nerviosament els ulls.

– Ja saps qui són ells. Portes tres anys sentint parlar en aquest diari “d’ells”; – La Sam va aixecar les mans cap el sostre- els del Post! L’han entrevistat els del Post?

– No ho sé! –la Sam va arrufar les celles.

– David, et conec, estic segura que ho saps…

– Bé, sí, sí que ho van fer, però no crec que sigui important això, aquesta noia enganya a tort i a dret, la notícia no és el Post, és ella.

En David veia com en el seu article anaven entrant vies d’aigua previsibles i temudes. Ara de què anava? Què hi pintava el Post aquí al mig? La Sam ho usuària com una arma llancívola contra la competència, i el problema era que hi haurien danys col·laterals que eren propers a ell. De sobte va fer un gest cap enrere amb el cos i va adquirir un posat més rotund.

– Saps que em dol més Sam? Que això t’ho porta en Michael o la Tania i ara estaríeu fent una festa a la redacció “un cop més el New York Times a la recerca de la veritat absoluta!!”, però estàs fotuda perquè t’ho ha portat el calçasses del David! Mira me’n vaig a casa, tinc son.

En David es va aixecar i va fer quatre grans passes per sortir del despatx.

– David! –el va cridar ella abans que desapareixes per la porta.

– Què?! –es va girar ell mig malcarat.

– Que bona feina, David. Et prometo que demà et diré que en fem. Bona nit.

Ell va marxar sense respondre i auto-censurant-se un descomunal cop de porta al sortir del despatx.

La Sam estava bocabadada. Esperava del noi un compendi de resums de distintes visions de l’11-S per part de supervivents i familiars de les víctimes tot plegat per emplenar i complir amb el sisè aniversari dels fets, i sense esperar-s’ho s’havia trobat amb un periodista, se’n adonava ara que feia temps que no en tenia cap al davant. Rodejada com estava de reporters que havien oblidat la seva condició i exercien de celebritys a sopars, presentacions, desfilades de moda, entrevistes dictades als polítics… I que atenent a pressions de lobbys o partidismes es saltaven el Off the record, o pels mateixos motius ocultaven notícies en benefici propi. Sangoneres pedants i il·lustres articulistes que havien cedit a becaris de morralla la tasca de la investigació, la qual a resultes dels salaris era una cerca que anava poc més enllà de recerques al Google i un mediocre copiar i enganxar, però que amb la signatura de l’estrella agafava estatus d’obra d’art. I ella havia de lluitar amb tot allò. Per tot això la feina del David l’havia impressionat com feia temps no ho feia cap.

Aquell article estava escrit amb turment, amb ràbia però amb una execució immaculada i precisa. La Sam ho tenia clar, per escriure bé has d’estar emprenyat o dolgut, en fi, que t’ha de tocar l’ànima l’assumpte. Havia perdut algú en David l’onze de setembre? Quina cosa més estranya, ell mai li havia parlat de res sobre això, aquell any deuria ser molt jove en David, un estudiant, què amagava dins seu de tot allò?

Ella havia estrenat el seu càrrec després del affaire Blair, i en ella es van dipositar moltes esperances i responsabilitats, el seu paper així estava dissenyat per ser el de la bruixa de la redacció, desconfiar de companys i d’articles presentats, actuar com una censora només deixant sortir la veritat. Tornar al diari l’esperit asèptic i professional i despendre’l dels lligams emotius i recarregats que havia imprès l’estil Blair; tot això a la Sam no li havia proporcionat massa amistats i si força enganxades. Sempre havia de caminar amb peus de plom, en un pols difícil per mantenir un equilibri entre la veracitat fonamentada i la rapidesa que imprimien els mitjans amb els nous formats. Actualment la gent no esperava comprar el diari a l’endemà per conèixer les últimes noticies, es connectava a internet; de forma constant, a casa, a la feina, pel carrer amb els telèfons, amb els portàtils. Però no ho oblidis Sam; veracitat, contrastació, independència, responsabilitat, tot a ser possible abans que ningú altre, per no perdre la competitivitat, la referència, la influència del New York Times a tot el món. Era una batalla nova, inclement i sagnant, una batalla important; el control del poder de l’opinió pública. Qui era el millor postor?

Va deixar caure l’informe damunt de la taula, carai amb el David! I ara què? Primera decisió; allò no podria sortir publicat pel dia onze de setembre, però unes setmanes més tard seria un article molt escaient. No obstant, què li semblaria a la opinió pública i al mateix consell del diari, que un becari porta cafès, algú que ningú coneixia signés un article tant contundent?

Hi havia una escletxa que podia resultar triomfal. Es va llençar a teclejar l’ordinador. El New York Post havia entrevistat a la noia? I no havien comprovat res? S’havien empassat la faula d’aquest personatge sense contrastar els fets? El consell es delia per destrossar en Murdoch. Ningú del Post va verificar res? I ho van publicar? Sí, ja ho havia trobat; una entrevista amb tots els ets i uts, amb fotografia i tot, pobre noi aquest tal Paul, periodista del Post, se la va empassar sencera la història.

Si tot plegat era cert i les fabulacions de la noia no tenien ni cap ni peus, si l’article d’en David tenia fonament, aquest cop li tocava suar al rival, recollir el mocador que amb el merder del Blair s’havia llençat. Calia tornar l’estocada, ben bé que la venjança és un plat fred i que obriria la gana al consell del diari. Ara donaria les instruccions pertinents per tal de que aquell article del Post s’afegís al dossier d’en David. Millor no dir-li res a ell, havia intuït que estranyament no volia entrar en aquest apunt, calia ser cautelosos i evitar filtracions.

El tema li feia venir salivera, només calia que disparés l’article la persona adequada. Va fullejar l’expedient, la Laura havia estat molt activa en el seu càrrec, entrevistes a la revista Time, al Post, actes públics, conferències a universitats de la ciutat…Déu meu si fins hi tot havia fet  trobades amb polítics i amb l’Alcalde darrerament!

– L’Alcalde. – va murmurar la Sam en veu alta.

La Sam tenia una patata calenta damunt la taula, però començava a tramar com la podria solucionar. El propi David, sense saber-ho l’havia posat damunt de la pista pel camí de la seva salvació.

“Cause I am a Superwoman
Yes I am
Yes she is
Even when I’m a mess
I still put on a vest
With a S on my chest
Oh yes
I am Superwoman”

“Per que jo sóc Superwoman
Si, ho sóc
Si ella ho és
Fins hi tot quan estic feta un embolic
Em poso un vestit
Amb una S en el pit
Oh si
Jo sóc una Superwoman”