Sense parar de parlar en David s’aixeca de la cadira. No entén el silenci enigmàtic que aguanta la Sam i prossegueix la xarrera per omplir-lo, potser està pensant.
– Entenc que pel dia onze potser no és el més oportú, però la portada d’uns dies posteriors, suposo que la tens reservada! Que et sembla per un diumenge? –En David busca un calendari dirigint la mirada cap a l’escriptori de la Sam- en quin dia cau? …He pensat que podem ampliar la notícia amb opinions de psicòlegs de la New York University, podríem mirar si hi han hagut altres casos similars; gent que hagi representat antigament grups o associacions figurant haver-ne estat víctima, Vietnam potser, o…no ho sé de cara a donar més cos a l’article en diversos dies, segur que… Sam m’estàs escoltant?
– David hem de parlar –la Sam l’interromp secament, ajunta els dos dits anulars, tocava entrar en la conversa- He analitzat la documentació que em vas portar i he parlat amb companys per tal de sospesar la situació – La Sam uneix els dos dits cor- És una decisió difícil, si per alguna cosa es torça ets pots trobar amb una mà darrera i una altra davant, i això no ho podem permetre, tots et farem costat. –s’apleguen els dits índex i polze- Pensa que estem destapant una mentida però alhora que cap periodista ni mitjà de comunicació i tampoc el govern, ha comprovat res fins ara. Sortiran assessors i informes; tothom es voldrà escapolir, i ja ho veuràs, et voldran esquitxar, ignorar, et diran que vols difamar, et voldran desprestigiar. Vaja, que ens hi hem d’involucrar tots i totes, som una gran família! Demostrarem que ets un bon periodista amb futur dins el diari. – El tou dels dits xics ha quedat penjat i separat com per l’efecte invers d’un imant.
“No ho podem permetre? Gran família?” Què s’empatolla aquesta ara?– Pensa en David desconcertat seient de nou a la cadira –De què va ara?
La Sam intueix que en David s’està començant a incomodar amb la conversa i decideix deixar anar tota la dissertació de cop, separant les mans i aixecant-se bruscament de la cadira.
– És per això, que en Michael s’ha ofert a fer-te de mecenes i juntament amb mi donar-te suport amb l’article de forma pública i signar-lo tots tres. D’aquesta forma vull que vegis i vegi tothom, que tots, del primer a l’últim del diari, com un bloc estem amb tu.-Segueix amb la mirada en David que s’ha aixecat d’una revolada- A banda –ha de seguir, ara no es pot aturar- he introduït uns paràgrafs a l’article: és sobre com va tractar el tema el New York Post, no van comprovar res, i em sembla oportú retreure’ls-hi, ells es van passar molt amb l’assumpte Jayson Blair, ens van tractar d’ignorants, de manipuladors… Ja saps que hi ha una guerra oberta entre els dos diaris, i he cregut oportú aprofitar la situació. Des de l’elegància és clar, nosaltres, no, nosaltres no som com “ells”… Tinc com ha quedat finalment l’article aquí…
I no gosant mirar-lo, s’enfonsa dins la pantalla de l’ordinador fent que cerca un arxiu dins una carpeta dins un directori. No el pot mirar a la cara. Ja li ha dit tot; t’hem pres l’article, l’hem manipulat; no hi pots fer res. No li ha dit, perdona’m, no havia badat la boca per dir això. David és un article increïble, no això tampoc. David he de ser així, em paguen per això, ho vaig prometre, recordes? Et recordes d’aquell dia que em varen nomenar com a directora i tu i jo, fa tant temps, vam anar a casa meva i no vam obrir ni xampany ni res ni vàrem sopar, vam cardar com animals, fa tres anys David, ho recordes? Tu i jo… Ara ens hem com deixat de mirar i no quedem ni ens truquem. Aquesta feina ho és tot per a mi, collons estem parlant del New York Times, no ho entens? No, no ho diu, només calla.
Al cap d’una bona estona en David comença a parlar;
– No vull que parleu del Post, és el meu article, i el tema és la paia aquesta que ha explicat mentides a tort i a dret, s’està fent passar per víctima i no ho és, la notícia no és el Post! –la llengua d’en David remuga ombra i rancúnia.
– David, he llegit el que va publicar el Post en el seu dia, l’entrevista amb aquesta noia i el que la va fer no va constatar res, només l’esmentarem tampoc serà un acarnissament! La resta del teu article es deixarà intacte, cal però que tu hi estiguis d’acord amb…
– Per què m’ho fas això Sam? –la talla en David enfurismat- Estàs disfressant una excusa que no s’aguanta per enlloc, no entenc el perquè, tan poc t’importo? Tan t’importes a tu mateixa? Estàs manipulant el meu reportatge! M’esteu fotent l’article! Deixa estar el Post! Això no és un conflicte, és periodisme. No, no hi estic d’acord! M’estàs usant, què, què…
La Sam es volia controlar, s’ha de controlar, se sabia controlar, era un moment decisiu i no pot mostrar feblesa, és la directora del diari més important del món. Agafa aire, es tomba cap a ell i li reposa la mà a l’espatlla.
– David, t’estem demostrant que formes part de l’equip, que som un equip. Què més vols? T’estic oferint quelcom que no he ofert mai a ningú! Som amics –fa una pausa atropellada de pensaments de copes, confidències, sexe, riures, on és tot allò per què dimonis es va acabar? Ella va deixar de contestar-li el telèfon i va anul·lar aquell dia, i aquell sopar, i per la redacció més valia que fessin com si no es coneguessin, i…- més que amics, David, som més que amics. Això et permetrà un lloc fixe a la plantilla, et darà l’oportunitat que tu…
En David es queda mirant fixament la mà de la Sam, fins que ella violentada l’enretira de sobre seu.
– Et penses que soc ruc, oi? –Diu donant dues passes darrere- Ara ho veig, és clar, tot és una guerra de medis, a veure qui ven més, a veure qui és el millor, el més llest… sembleu nens petits sense poder evitar ser l’últim que dona el cop. A veure qui diu l’última paraula. Fins quan durarà això? En comptes de tractar notícies us dediqueu a desprestigiar-vos mútuament. I el consell! Es clar, com es miraria el reportatge el consell si el firma un pobre imbècil, un tipus que no està ni en nòmina i els grans taurons de redacció sense haver pescat res en tot això! Així funcionen les coses Sam? Així funciones? Saps el més bo de tot? És que no et puc ni presentar la dimissió ni la renuncia; soc el becari de torn, l’última merda de la redacció, soc el teu mico de companyia, la garlanda de la cap de redacció. Saps que? Ves a veure si el que ara et folles t’ajuda Sam, per que jo ja n’estic fart ja.
Furiós agafa d’una revolada la gravadora i surt del despatx amb un fort cop de porta, fent que tot el personal de la planta aixequi el cap de la taula per saber que passa. La Sam obre la porta al cap de mig minut i treu el cap:
– És quelcom familiar, personal. No passa res. L’ajudarem. – diu buscant entre les taules els ulls que l’eviten.
Torna a entrar al despatx, tanca la porta i es repenja d’esquena a la taula. Control, control, control. Agafa aire profundament diversos cops, procura alentir la respiració, baixar les pulsacions del seu cor, alça la mà dreta a l’alçada de la seva cara i se la mira fixament fins que els seus dits deixen de tremolar. Es redreça el cabell, seu a la seva cadira, ja està recomposta, ha tornat, obre i tanca els ulls i confirma que ha acabat aquesta contingència. Belluga el ratolí de l’ordinador per despertar-lo de la letargia i consulta en l’arxiu pertinent el personal de becaris del trimestre destinat a redacció, i despenjant el telèfon fa venir al seu despatx a una noia jove amb els cabells recollits i somriure complaent de la redacció.
– Hola bonica, ets la Sue? – Fa aixecant-se i oferint-li la mà dreta estesa delitosa d’una afable i hipòcrita encaixada- Hola Sue, soc la Sam no sé si havíem parlat abans -sap que no-. Tinc un problema i sé que tu m’ho podràs solucionar. Necessito un reportatge sobre l’11-S, sí, per demà passat, ha sortit un contratemps amb el que teníem planejat i he pensat en tu. Falten pocs dies però sé que ho podràs fer. Per cert –afegeix d’una sotragada- que sigui un article clàssic bonica, sense sorpreses, d’aquells que emocionen i agraden a tothom.
“When I’m breaking down
And I can’t be found
And I start to get weak
Cause no one knows
Me underneath these clothes
But I can fly
We can fly oooh
Quan jo estic caient
I no em puc trobar
I començo a defallir
Però ningú sap
Que jo sota aquestes robes
Però jo puc volar
Nosaltres podem volar oooh”