A l’esplanada de la zona zero, novament el dia onze de setembre cau en dimarts. La jornada però no es presenta radiant com sis anys enrere, és cendrosa i humida, feixuga. El cel està carregat de núvols intensos que auguren un patac d’aigua d’un moment a l’altre.
Com cada any d’ençà el dos mil onze a l’esplanada de les Torres Bessones no faltaran els minuts de silenci. Ni les fotografies dels desapareguts, ni les flors, ni les llàgrimes. Un cop més, en l’aniversari dels fets, la ciutat esporgaria de nou els sentiments i miraria enrere temorosa, encara hipnòtica, observant el resultat del horror. Cada any quan el full de l’agost en el calendari dona la volta, apareixen de nou la por i el desassossec i de reüll dia a dia, de puntetes, sigil·losament, fins arribar a l’onze, a la data, els carrers s’omplen de policia, de silenci, de controls, de temença, de records. En el dia onze de setembre des de feia sis anys, la ciutat torna a mirar a sota el llit per assegurar-se que el monstre no hi és.
La Laura s’ha llevat d’hora, molt d’hora, a dos quarts de sis del matí, ha passat la nit en vetlla sense dormir, consultant a cada moment de reüll l’hora que en verd marca el despertador. Un cop llevada, encara en pijama, ha tallat amb les tisores de la manicura les etiquetes de la camisa i del vestit nou de tall masculí i ha deixat curosament la roba damunt del llit. S’ha dutxat, s’ha eixugat el cos i posat una crema excessivament untuosa al cos. Els seus dits han recorregut tots els plecs de la seva pell, pujant pels turmells, seguint els genolls, la panxa, l’escot; cerimònia executada de forma meticulosa i silenciosa, penitent. La Laura mai s’ha sentit satisfeta amb el seu cos, massa grassa, massa baixeta, rabassuda, tap de bassa, rodanxona, xaparra, ventrelluda…Des de l’EGB que s’esbomben aquestes paraules dins el seu cap. Potser avui toca ser admirada.
Després s’ha assecat curosament el cabell, donant forma al serrell amb un raspall rodó. Un cop vestida i maquillada, ha desat el pintallavis a la butxaca esquerra de l’americana, pels retocs d’última hora, malgrat intueix que amb els nervis i la tensió no se’n recordarà pas de fer-ho. Es mentalitza per no gratar-se els ulls durant el matí, per evitar que se li esborroni tot el rímel a les parpelles.
Repassa que a la bossa hi sigui la càmera de fotografiar, el moneder, el telèfon, el dossier de premsa, un bolígraf, el bloc de notes, l’ipod, un paquet de tovalloletes i els kleenex. Un cop feta la comprovació s’asseu a un costat de llit i espera en silenci dins la penombra. S’escolta la seva pròpia respiració massa accelerada i intenta calmar-se, tot sortiria bé, es repeteix interiorment, avui ha de sortir tot bé. Mai s’ha sentit tan preparada per alguna cosa, per fi té una missió. Al cap de vint minuts que és asseguda, quan ja son quasi un quart de vuit del matí, en Jack, el conserge, truca a la seva porta.
– Bon dia senyoreta Williams, aquí té el que em va demanar ahir.
La Laura el fa passar per tal que descarregui tot el feix de paper damunt de la taula de centre. En Jack fa una olor a net imposada, d’aquelles de pell fregada amb neguit i cura, necessitada d’esborrar empremtes i suors incòmodes no aptes pels residents de l’edifici.
– Li porto els cinc diaris; el New York Times –el conserge anava llegint el nom dels diaris a mesura que els anava apilant- el USA Today, el Wall Street Journal, New York Post, i el New York Daily News. –havent acabat es tomba per mirar la Laura- Està molt guapa senyoreta Williams avui, fa molt goig.
– Gràcies Jack. Avui és un gran dia.
– Ja ho pot dir. S’ha de sentir satisfeta del que fa, pel càrrec que té. La seva família està molt orgullosa de vostè, oi?
– Molt Jack, molt orgullosa – Fa la Laura amb un somriure d’orella a orella i amb el ventre entumit.
– Que Déu la beneeixi senyoreta Williams; la gent dels supervivents, la gent de Nova York, tothom, li deu tant a vostè! I mai no té un no per a ningú, és tot generositat! Els ha tornat l’esperança! –Enmig d’un somriure paternal en Jack gira cua- He de tornar cap a la recepció, que tingui un bon dia. Miraré si la veig per la televisió.
– Gràcies Jack. Recorda demà portar-me el mateix recull de diaris si us plau. Bon dia.
– Ho tinc ben present, no pateixi, bon dia – Fa en Jack reculant i acompanyant suaument la porta fins tancar-se.
La Laura aplega tots els diaris i torna a seure al costat del llit. Els va prement fortament. Molt orgullosa. La seva família, tothom li deu tant, els ha tornat l’esperança… les paraules d’en Jack radien il·lusió pel seu cap. Tanca els ulls, inspira profundament pel nas, i en treu tot l’aire. Obre els ulls i es posa a llegir els titulars de tota la premsa que li havia dut el conserge.
Es mira i repassa expressa i profundament el New York Times; com a tema central publica un especial que recopila tots els actes commemoratius que durant la jornada es realitzaran a Zuccotti Parc; la desfilada dels cossos de seguretat, la interpretació de l’himne nacional per part d’un cor de nens, l’ Homenatge a la llum cerimònia que comença a partir de la posta de sol i en la que es celebren oficis a diferents capelles catòliques i budistes de la ciutat, i el parlament de les autoritats, el seu acte. També hi ha un reportatge d’una exposició al New York Historical Society de mil cinc-centes fotografies i instantànies fetes per amateurs i professionals en aquell funest dia. Segueix fent una ràpida ullada als articles d’actualitat on destaca l’oportuna condemna de vint-i-quatre anys a un ciutadà nord-americà d’origen pakistanès acusat de pertànyer a banda terrorista Al-Qaida i les incòmodes friccions entre l’alcalde Bloomberg i els familiars de les víctimes. Res més. Absolutament res més.
La resta de titulars i articles de la resta de diaris, més o menys el mateix; agenda, impressions, testimonis, records, les obres a la zona, una guia d’activitats per rememorar la diada… un cercle finit i reiteratiu de notícies. Res més.
Repetitiu; com cada notícia sobre el canvi d’horari i els seus efectes sobre els habitants i animals, com cada nadó que neix l’u de gener, com cada especial a la premsa sobre el dia d’acció de gràcies, com cada tornada a l’escola, operació sortida de vehicles de vacances o sobre les onades de calor o de fred polar. Com cada any amb el dia de la candelera amb la marmota sortint del cau i buscant la seva maleïda ombra, com cada Sant Valentí, com la depressió post-vacacional de setembre…que fàcil fer un diari, que simple, que inútil.
Però avui serà un gran dia, el seu gran dia, a l’endemà probablement ella ocuparà algunes línies d’aquella mateixa premsa. Potser amb alguna fotografia seva i tot. Reconfortada amb aquell pensament, finalment es posa dempeus, agafa la bossa i surt de l’apartament tancant la porta amb parsimònia, encara tenia temps; no és fins a les 8:46 am que ha d’estar a la primera filera, té el seient reservat. Quan la primera campanada soni en el silenci, quan s’esmenti el nom en ordre alfabètic de les 2.750 víctimes que van morir aquell dia a les Torres Bessones, el nom d’en Peter també ressonaria en el silenci. Ella estarà asseguda al costat de l’Alcalde i del Governador i de tota la resta d’autoritats de la ciutat de Nova York. En el centre del món.
A vegades se’n recorda quan es lleva, a vegades no, però sap que el seu somni el sovinteja. Com si de vegades l’enyorés, fa memòria cada matí per si l’ha tornat a tenir o no. Els últims pensaments entremig de la vigília cap a la son el desfilen cap a la quimera. Altre cop l’aigua negra, neguitosa, rodejant-lo, com hi ha anat a parar? No, avui tampoc es veu res en l’horitzó. Sent el cop, i es gira; el mateix cop de cada son. És l’ombra que ja ha arribat i s’acosta, i es belluga creant un remolí. De nou esgarrapa les onades, potser avui més fort, més ràpid i se li escapen novament dels dits. Ell corre, fins que veu que té la foscor del mar a tocar dels talons que l’atrapa i cau, d’una altura no massa ben definida, sense ell oferir massa oposició, com si algú li donés una empenta esperada, aleshores un cop de vent li fa tancar els ulls. Cau. Primer de planxa, cap per avall, com si es llancés de forma maldestre a un piscina, després el pes del cap fa que comenci a giravoltar, i per uns instants sembla un dels clavadors mexicans, precís, impecable, nítidament perfecte. Però aviat empeny el pitjor moment, quan el cos alenteix les voltes fins que s’atura i ell queda cap enlaire, mirant el cel d’un blau intens i sentint a l’esquena angoixat com l’alè del terra el xucla, i aleshores es desperta, deixant anar la cama dreta movent-se estúpidament per damunt del matalàs. Una nit i una altra, el mateix somni, la mateixa sensació.
En David s’ha desvetllat espantat de nou del seu conegut malson. És onze de setembre, merda de dia. Res relacionat amb ell n’ha resultat mai positiu, any darrera any. Dolor, soledat, i ara a sobre no pot fer ni de periodista. No havia aparegut per la redacció des de dimecres, quan va engegar la Sam. No, no havia estat bona idea tractar de meuca a la cap de redacció, ara en fred ho meditava; aquell caràcter que li sortia sense avisar, de nou li havia fet una mala passada. Collons de rivalitat entre diaris! Ara resultava que era més important deixar com una merda la competència que publicar la veritat. Doncs ell no hi participaria, si cal que no es publiqui res. Que no s’hi atrevissin pas. No li podia fer això a en Paul, merda, merda, merda de Laura mentidera dels nassos. La Sam l’havia trucat diversos cops des d’aleshores, però ell havia deixat sonar el telèfon fins deixar morir la trucada. En part pel seu orgull, en part per no saber com actuar. Durant aquests dies havia sospesat aquell rampell, sabia que la raó estava amb ell, però s’havia condemnat en no acatar l’opció que li havia imposat la Sam, eren les regles de la jerarquia del quart poder.
Bada amb la llum del dia que es comença a colar per les escletxes de la persiana de la seva habitació. Què n’havia de fer de la seva vida? Ha d’anar a treballar? A portar cafès? A demanar perdó a la Sam? A fotre el Paul? Segur que se’n muntaria una de ben grossa al Post. I li anirien a tibar de les orelles, o fer-lo fora, sí segur. Paul, collons no podies haver comprovat al menys, el seu nom? Tan cofat que estaves per haver publicat l’article, va sí, al final et pagaré un sopar! En Paul no va comprovar res, però no ho havia fet ningú; ni l’Alcalde, ni els seus assessors, ni ajudants d’assessors, ni el secretari de l’ajudant de l’assessor, ni l’Associació de Supervivents, ni a les universitats on va anar a impartir conferències, ni… uf. Quin caos, com més hi pensava més hi veia una taca d’oli de proporcions immenses.
Ell que era un orgullós imperfecte, un estúpid. Què representa que ha de fer? Doblega el coixí per sota el seu cap i es remou lamentant no saber com actuar en aquell moment. Sempre ho havia tingut molt clar el que s’havia de fer. I a sobre ara li apareixia la veu del seu pare als pensaments “Els periodistes fill, tots es venen per interessos, tots tenen un benefici, una preferència que passa per davant de la notícia, de la veracitat… imparcialitat, veracitat, autenticitat… ai no em facis riure”
Amb la cara que va fer el pare, quan als tretze anys en David li va etzibar que volia ser periodista. Amb la ràbia que els tenia el pare a tots els del gremi; tot venia de com havien tractat els diaris l’assumpte Gotti, l’assumpte de màfies que els va tocar de prop, mai no els va perdonar, allò li va doldre molt al pare, va fer que els posés tots en el mateix sac; “Periodista? Doncs seràs un venut més, fill”. Això el va doldre molt, tots dos sabien que no podien tocar el tema, per que si no s’enrocaven en una discussió que disgustava la mare. Va voler demostrar-li des del primer dia que això no seria així; quan venia a veure els pares deixava les excel·lents notes de la universitat damunt de la tauleta del rebedor, la mare l’abraçava, el pare mai li deia res; quan el pare arribava a casa les claus repicaven damunt la taula de fusta, s’escoltava la fressa de l’abric en el penjador però el paper quedava ignorat i desatès, fins que el David el recollia i el desava. Al cap d’un temps ja no en va deixar més de notes.
I va estudiar periodisme perquè volia empènyer i trobar l’autèntic de les coses, i va tocar la guitarra perquè adorava a Knopfler, i era del Barça perquè estimava al soccer, el futbol europeu. Com un adolescent en letargia encara tenia penjats a l’habitació de l’apartament dos pòsters; un dels Dire Straits i un de l’equip de Cruyff com a entrenador, el guanyador de la primera Copa d’Europa pel Fútbol Club Barcelona. Això feia que les noies que passaven pel seu pis el miressin sorpreses i amb expressió de mofa, i fessin comentaris sucosos dels cartells entre llençols.
I què ha de fer doncs avui? Sumar-se a la festa del Times i fotre el Paul o no deixar publicar aquesta història? Quina honestedat és més potent? L’amistat o bé la veritat? Ara el vertigen és a la panxa, enfonsant-li les entranyes en un sac de nervis. Sense possibilitat de terme mig.
Finalment i després de rumiar-hi molt, com si hagués tingut una revelació, es lleva, es dutxa i s’enfunda dins uns texans, decidit a fer el que ha de fer. Abans de seguir vestint-se aguaita el temps per la finestra. Dia glauc, cobert de gris, completament identificat amb l’ànim que porta a sobre. S’ imposar imprimir-se pressa per afrontar el dia. Tria una samarreta de màniga llarga fosca i un impermeable vell blavós amb algun esquinç. Tanca la porta amb un cop sec i massa fort, que de segur ha provocat el malestar del veí sorrut del pis del costat. Engoleix un donut i un cafè llarg en dos minuts al bar de sota de l’edifici, i comença a caminar sabedor d’on el porten les seves cames; cap a la Zona Zero.