Setembre 1992. Soc estranya

“When you were here before
couldn’t look you in the eye
you’re just like an angel
your skin makes me cry
you float like a feather
in a beautiful world
i wish i was special
you’re so fuckin’ special

Quan eres aqui abans
No et vaig poder mirar als ulls
Ets com un àngel
La teva pell em fa plorar
Flotes com una ploma
En un món preciós
Desitjaria ser tan especial
Tu ets tan especial”

La Laura ronseja dins l’emprovador de dos metres quadrats abans de tornar-se a mudar de nou; la mare l’ha acompanyat per buscar el vestit per anar al casament de la seva cosina segona, la Yvonne, que té previst celebrar el seu enllaç amb l’hereu d’una fenomenal factoria de làctics cap a finals de setembre a unes majestuoses caves de Sant Sadurní d’Anoia.

Els promesos s’han conegut en la presentació d’un innovador producte de la marca; un iogurt desnatat amb gust de maduixa amb la promesa al consumidor d’un escaient efecte laxant. L’equip d’investigació i desenvolupament de l’empresa havia estat treballant-hi vora de dos anys en un absolut secret; aquesta primícia seria clau per distanciar-se finalment de la resta de competidors del ram de la llet.

La cosina va ser l’hostessa contractada per l’esdeveniment per tastar el producte davant dels mitjans de comunicació, amb gran expectació d’autoritats locals i de l’Agència Catalana de Consum, de l’equip directiu i un seleccionat grup d’empleats afins a l’empresa.

El primogènit de la multinacional en veure regalimar un degotall del làctic barbeta avall de la Yvonne en el moment culminant de la posada en escena davant els reporters gràfics i periodistes, va veure que aquella seria la dona de la seva vida. Després de tres mesos de curt festeig, l’anunci del casament es va fer oficial amb l’enviament de les targetes impreses en castellà amb els noms dels progenitors de la núvia a l’esquerra i els del nuvi a la dreta, gravats amb lletra copperplate i amb els cantells daurats.

La Laura és doncs emprovant-se per l’esdeveniment tota mena de vestits des de fa més de deu minuts. Ara està asseguda en un minúscul tamboret suant sota un focus inclement, observant un vestit horrorós de color fúcsia amb flors taronges que no té ni cap ni peus. La boutique a que l’ha portat la mare, és de roba exclusiva prêt-à-porter i està situada a la Diagonal, amb dues portes de vidre amb panys cromats d’or vell a l’entrada i farcida de noies radiants i bronzejades que semblen cobrar per la quantitat de dents que poden exhibir a cada somriure.

L’emprovador té el terra i el sostre emmoquetats de color beix i les parets estan folrades de miralls que projecten l’efecte de milers de laures de forma infinita. La Laura es treu la roba i s’atura abans de calçar-se el vestit per emmirallar-se; mai s’ha agradat; ni en el primer reflex de front, ni en el de costat dret, ni l’esquerra, en cap. Escorcolla quantes laures fruit dels miralls enfrontats emplenen aquell petit espai, veu la Laura obesa, la Laura temorosa, la Laura solitària, la Laura infeliç; totes es belluguen a la vegada, amb les nafres multiplicades per mil. Avui sap que s’està fent una nova cicatriu. La mare repica la porta estroncant els seus pensaments; va tresor de segur que algun o altre t’ha d’estar bé! Surt! Ella es posa el vestit a corre-cuita, tibant fortament mirant que la roba s’acomodi al seu cos, pinçant amb una mà les juntures mentre amb l’altre fa pujar la cremallera. Abans de sortir per darrera de la porta de l’emprovador agafa aire i intenta amagar la panxa, mentre les costures xisclen per no rebentar. Agafa la maneta, la baixa i l’estiba cap a ella fent tres passes endavant i esperant la inevitable proclama de la sa mare.

-Ja ho veus, és que no és que t’escaigui bé o malament. És que ni t’entra! I mira que t’ho adverteixo: Laura t’has de cuidar, ho has de fer per tu. – La senyora Williams agafa aire de forma exagerada i es tomba cap a la dependenta- Vostè se’n recorda quan tenia 18 anys? Jo sí! És l’edat més meravellosa, jo estava radiant, com vostè amb aquest tiparret que fa! Em fa tanta llàstima la meva filla.

La senyora Amanda Williams branda el cap i deixa anar un sospir colpidor i sentit, buidant tota l’aura que havia aspirat.

-Mare si us plau… – xiuxiueja la Laura escapolint-se fent les tres passes a la inversa de nou cap el vestidor.

-Si us plau bonica? Però Laura no te’n adones? T’has de vestir sempre amb roba que sembla un sac de tres forats! Ja no et parlo de seguir els patrons de la moda! És que busco, anhelo trobar alguna cosa que et vagi bé! –i parlant de nou amb la venedora- Vostè no sap quants llocs hem de recórrer per trobar una peça. L’altre dia vam haver d’espetegar al Corte Inglés a la secció de talles especials, ja m’entén d’aquelles talles que van més enllà de la 48…, i aquí la té vestida sempre com una iaia. Em fa tanta pena… De debò que no té mides més grans? Quina llàstima! És tan preciós aquest vestit, no t’agrada tresor? Com anirem ara de casament? No ho sé pas com ens ho farem per que hi vagis de forma decent!

La Laura es tanca al vestidor i suplica per fer-se invisible. Ha seguit diversos mètodes per aprimar-se; ha anat amb sa mare a despatxos blancs i distingits d’endocrinòlegs, amb revistes a la saleta amb portades de noies anorèxiques i famoses divorciades, on li havien pautat seguir diferents dietes, baixes en calories, baixes en carbohidrats, baixes en greixos, baixes en autoestima que havien de funcionar. La tata obedient havia cuinat diferents menús i plats renegant per sota el nas, menjar de misèria al seu entendre.

Va anar uns dies, dos en concret, a l’exclusiu gimnàs femení de les amigues de la mare. Va provar un minut tots els aparells, va donar dues voltes al voltant d’un artefacte amb forma de llitera ginecològica, va esbufegar durant tres minuts més en una bicicleta estàtica i va marxar amb les mirades inquisidores de la resta de cossos esculturals adúlters i dels seus respectius monitors clavades al clatell.

Per no haver de rebre el sermó de la mare, durant un temps va simular anar-hi de forma periòdica, agafava la bossa que li havia preparat la minyona; amb les sabatilles, mitjons, tovallola, samarreta, pantalons i necesser, i enfilava el camí cap al gimnàs. A la cantonada s’asseverava que no la veia ningú i entrava a la boca del metro. Pagava un bitllet senzill i s’asseia durant una hora a l’andana, plorant en silenci, sentint com les llàgrimes li regalimaven fredes fins els llavis, restant en silenci absolut intentant notar el brunzit de les vies en aproximar-se un tren o fixant-se en com tentinejaven subtilment el rètols quan un ferrocarril passava sense aturar-se. Fins que arribava l’hora, obria la bossa en remenava tota la roba, anava amb recança cap a les escales mecàniques i tornava a casa.