Li agrada quedar-se sola a casa, així pot anar donant voltes i fer el ronso dins el llit fins que s’han fet vora l’una del migdia. Aleshores la Laura, vencent finalment la mandra infinita s’ha desempallegat dels llençols i ha anat al bany on ha fet un pipi alleugeridor. Avui al pis no hi ha ningú, ni tan sols la tata i per tant no té cap plat especial preparat. La tata lliura els festius, i avui onze de setembre la minyona-mare-cuinera-infermera no podrà estar per ella.

Li agrada quedar-se sola a casa mentre tothom té la fal·lera els festius en simular que fuig de la rutina, se’ls imagina enllaunats en un vehicle de dimensions reduïdes anant de forma obedient i en massa cap a una platja, i després tornant fent caravana amb el cotxe ple de sorra. A la ciutat avui, onze de setembre, només queden quatre matats barbuts i cridaners darrera un megàfon i una pancarta, cridant consignes sobre drets, pensions o independència, a ella tan se li enfot.

Li agrada quedar-se sola a casa per que pot remenar tots els calaixos, pot beure directament de l’ampolla de llet, com no suporta la seva mare, com sempre lamenta la tata i pot deixar-la damunt del marbre. Pot agafar també el paquet de galetes i endur-se’l deixant l’embolcall transparent de plàstic contracturat al costat de la llet. Pot rondar lliure per tota la casa rosegant; pel saló emmoquetat, on quan els pares estaven junts celebraven còctels, on els homes de negoci s’encaixaven fortament les mans, les amigues i  amistançades feien rivalitat de joies i la tata aquell dia portava guants blancs. En aquell saló folrat i empudegat encara de fum d’havà i colònia cara on encara retrona musica de jazz i riallades i gels que dringuen fonent-se en conyacs.

Li agrada quedar-se sola a casa per que pot posar l’equip de música massa fort, així els veïns comencen a donar cops a les parets per protestar, tria el cd i posa la seva cançó preferida del grup U2 mentra es contorneja imitant el gestos del cantant, amb el punys premuts i enganxats als llavis, aixecant la barbeta per remarcar millor les esses, mentre acluca els ulls i bandeja el cap.

“I will not forsake, the colors that you bring
But the nights you filled with fireworks
They left you with nothing
I am still enchanted by the light you brought to me
I listen through your ears, and through your eyes I can see

And you are such a fool
To worry like you do
I know it’s tough, and you can never get enough
Of what you don’t really need now … my oh my”

“No abandonaré els colors que has portat
Ni les nits que vas omplir de focs artificials
Et deixaren sense res
Encara estic embruixat per la llum que em vas portar sobre mi
Encara escolto per les teves orelles, i es a traves dels teus ulls que hi veig

I ets tant tonta
Per preocupar-te com ho fas
Jo sé que és dur, i que mai en tens prou
Del que realment no necessites, meva o meva…”

Quan acaba la cançó la Laura apaga la cadena musical, un xic decebuda avui de que ningú hagi vingut a protestar i torna a voltejar per la sala, té ganes de trinxar-ho tot; El moble blanc lacat amb les ampolles i gots esmerletats de colors, les butaques orelludes d’estil clàssic… Agafaria un martell o millor una destral i ho aniria deixant tot a miques; la tauleta de centre, el televisor al bell mig de la paret, les desenes d’objectes de decoració diminuts, des d’estàtues de Guinea fins a terrisses de Conca, o llibres regalats pel banc de torn o fotografies de la família; saltarien a miques els vidres els retrats dels estius a Tamariu sota el sol de qualsevol juliol, la del casament de la cosina on surten tots ben junts, la de la comunió de la Laura i l’Oriol, la de les mones de Pasqua amb els padrins…  totes amb una felicitat gebrada. I sobretot, sobretot esberlaria la petita escultura. En quin moment la seva mare es va convertir en una meuca?

Li agrada quedar-se sola a casa i aturar-se davant d’ella i sense mirar-la, girar-la amb la punta dels dits per tal de que quedi d’esquena. És la seva manera de fer-li escarni. Odia aquella figura del gran escultor, l’absurd tòtem de la mare que afanyosa, cada vespre, retoca i restitueix per a que torni a lluir esplendorosament en el menjador. Quan la mare encegada, abstreta la contempla i fa aquell somriure sorneguer ella la llençaria a terra per que s’esmicolés en mil bocins. Aquella escultura era la causa, la culpable de tot i no pot evitar sentir-ne una repugnància desorbitada i latent. Té una dedicatòria gravada “per l’Amanda”. Fa molt temps, la Laura quan tenia tretze anys, amb un ganivet la va burxar per sota posant la seva inicial: L, deixant el senyal per sempre més. Senyals. La seva vida era una reunió desorganitzada de senyals de reaccions imprevisibles. Ella va demostrar que  també sabia assenyalar perpètuament els sentiments. D’aquesta forma, amb la L, simbòlicament la Laura dominava l’objecte no s’hi podia fer res. Així l’estàtua, com ella, també tenia una senyal. Inesborrable. Un rastre que les deformava a ambdues per a tota la vida.

Li agradava marxar de casa els dies de festa, a l’Amanda. A vegades li passa quan es desvetlla a mitja nit que li cal ressituar-se i recordar que no és al seu pis de Sant Gervasi si no en un pis vell de quaranta metres del barri Gòtic, amb la boca pastosa, un vertigen a l’estómac i al cap amb ressò de gintònic, però quan nota el frec dels genolls aspres del seu artista a les seves cames, fa memòria de la nit, que s’ha estiregassat entre bars i rialles, i només intueix en forma d’instants tèrbols com ha anat a parar un cop més als llençols bruts de guix i sorra del seu amant. La llum entra discretament per la finestra esgarrapant els vidres. L’Amanda somriu pensant que és impossible saber si fa mal temps o sol amb aquell tel gruixut de brutícia adherit a la finestra, li agrada aquesta vesant salvatge de la seva vida. Es torna a sentir jove, poderosa, desitjada.

Li agradava marxar de casa els dies de festa, a l’Amanda, no té pressa per llevar-se van anar a dormir tard i té l’alè del seu escultor al clatell. Somriu plenament pensant amb les cares d’enveja, sí, d’enveja pura dels escurçons i harpies de la nit passada a l’exposició.

Ella s’havia passejat, amb la seva peça de caça lligada curta, amb el seu escultor bohèmic davant tota la cort de la vella Gauche Divine a l’exposició fotogràfica, creada en memòria i record de les farres que el mateix grup havien perpetrat als locals més in de la ciutat. Ella hi havia anat recent follada; un punt espurnejada pels gots presos mitja hora abans de licor barat de poma segrestat de la nevera d’ell, amb els ulls brillants per ambdues coses. Pudien tots dos a sexe, ho notava ella i esperava que ho fes la resta de gent que els envoltava. I elles ben ensulfatades de Versace i Loewe ensumant-se i petonejant-se les galtes i competint en divorcis i liftings. Els comentaris mal dissimulats i xiuxiuejats al  voltant de l’Amanda igual que feia trenta anys; la maleïda anglesa que se’ls emporta tots. Allà van moltes passes per endavant, se li nota la llibertat, aquí encara tenim el síndrome de la mestressa de casa. De segur que és rossa natural? Una puteta col·leccionista de famosets; ara l’arquitecte, ara l’escriptor, l’editor, al final caurà el que tingui més calés ja ho veuràs…

Fa trenta anys, l’Amanda en veure que no acabava de lligar res en ferm amb cara ulls i cartera, i després de deixar-se entabanar per un parell de pelacanyes i amb dos avisos de desnonament del pis de lloguer de la Barceloneta, va decidir començar a anar a freqüentar el Boccaccio els dijous, que era el dia que abundava més l’anomenat “públic del Liceu”, i va deixar la barra per anar més cap al fons del local, amb menys glamour  però amb més calés i targetes visa amb saldo. I allà estava aquell advocat rodanxó, el senyor Miguel.

Li agradava marxar de casa els dies de festa, a l’Amanda, sempre li ha agradat, fa trenta anys i ahir per la nit, quan després de l’exposició el seu artista l’havia agafat per sorpresa posant-li la llengua fins el fons de la gola i murmurejant no és això el que sempre has volgut? I la mirada petrificada que li van dedicar les amigues de del bridge, entre l’horror i l’enveja. La mateixa mirada que li va fer, ara ja fa trenta anys, la mare del Miguel, la seva futura sogra, quan l’havia presentat a la família un diumenge de maig al migdia. Ella portava aquella minifaldilla i el cabell ros agosarat i prohibit, com el de la Marisol, del un rayo de luz, tan pura, tan virginal. La senyora Dolors li va dirigir aquella mateixa mirada, la mateixa llambregada d’ulls de les amigues del bridge de la passada nit, a on cau el meu fillet, el meu Miguel?

I aquella imatge del Miguel tot esberat plantant-se davant de sa mare; Esperem mare. Esperem. Us farem àvia. L’Amanda és anglesa, sabeu mare, però viu aquí, sí treballa, sí, una dona de profit. Ara ho haurà de deixar amb el nen, es clar! Serà un nen segur ja ho veureu mare. I aquella senyora amb el jersei de piqué marronós i de punys doblegats, vídua del senyor Vila, i encara amb el Miguel a casa per emancipar als quasi quaranta anys, un conco, apa a organitzar el casament abans no se li noti la panxa. Ni una paraula del nen a mimgú, heu entès? va aconseguir murmurejar la senyora Dolors a contracor. Gatamaula que ja sé de quin peu calces. Un casori de contrastos; de cognoms llargs de mig marquesos i mig generals de l’exèrcit, de nous i vells polítics amb disfressa de pingüí i senyores amb mantellina negre amb blonda de jacquard. D’angleses amb aires de desmaï i cabells ataronjats amb minifaldilla, de senyors amb bombí estirats i d’altres amb ulleres de sol, camises mig esparracades i a mig afaitar, la vídua reclenxinant el nen abans de caminar cap a l’altar, els anglesots aplaudint amb el yes de l’Amanda i la cara del mossèn de iaraonsesvistaixò. Un casori que segons resava el menú imprès tenia de primer un còctel de gambes i de segon un filet de vedella amb salsa de pebre verd, i riojes i postres de pastís blanc i esponjós i xampany molt xampany. I somriures falsejats, petons oblidats i repetits i abraçades buides, com a totes les núpcies, amb cigars havans, cigarretes i mentolats. I corbata i lligacama tallats, mentre la vídua feia que mirava cap a l’altre costat.

I al cap de uns mesos (setmesó per la crònica que en feia la sogra) va néixer el Miguel, Miguelín, l’hereu! Un nen! Estarà contenta senyora Dolors! Ja us ho dèiem mare! I al cap de quatre anys la bessonada, amb l’Oriol i la Laura. No s’assemblen gens aquest parell, ell tan llarg i la nena tan rabassuda! Aquest cop el part, a diferència del primer que va néixer a Barcelona, a una clínica de Londres, ja que la família anglesa considerava que havent-se de fer una cesària tot aniria més rodat. I així ella es podria lligar les trompes en secret sense dir-ho al marit il·lusionat amb una gran família. Sí mare com aquella pel·lícula del José Isbert, que maca, La Gran Família, amb el Llosas quin galán! Però res Miguel, res. Oh Dèu meu! Oh my God! Potser Nostre Senyor no ens en vol donar més de fills que hi farem. Resi sogra, resi. Anirem a Montserrat i posarem un ciri, o a Núria a posar el cap dins l’olla, diuen que va molt bé!

Li agradava marxar de casa els dies de festa, a l’Amanda quan era jove i va aparèixer al Boccacio on la Gauche Divine causava estralls, i havia triat d’entre tot el tast, el maduret rabassut, el paio gris, el conco de la senyora vídua, i li havia fet tres fills. Però ningú ho diria Amanda que has tingut tres fills, amb aquesta cintura, tens encara aquella aurada tremenda i fugaç. Amb un artista Amanda? Que en té d’amics aquest xicot? Va de segur que al capdavall et vas divorciar del Miguel per culpa d’aquest bombó!

Li agradava marxar de casa els dies de festa, i recordar a l’endemà tot el que ha donat la nit. De la passada nit evocava el moment quan a la discoteca Luz de Gas, ella es pendolava embriagada per la música i amb l’enèssim gintònic a les mans, i li va murmurejar a l’orella de l’escultor; Ja he parlat amb la Sala Dalmau, artista meu, què tal una exposició pel novembre?. I com va somriure ell i el brindis al sol que va fer cridant el seu nom i com la va morrejar un altre cop. I tothom els va mirar, i a ella va decidir que se li endonava. No, encara no anem a dormir, la nit és jove Amanda, demà és festa, la diada. Ballem, ballem.