El cotxe entra a l’aparcament a tota velocitat arrossegant darrera seu un núvol de pols del camí recargolat i sec per culpa de l’agost i s’atura de cop entre mig de la delimitació de dues places. El conductor, que és ni més ni menys que Don Pablo, el jutge estrella del moment, pitja el botó de parada del vehicle i agafant d’una revolada la cartera, es descorda el cinturó, surt del cotxe i quan encara la Remei, la seva esposa, no ha tancat la porta, bloqueja el vehicle amb el comandament i camina vigorosament per damunt el terra empedrat de l’aparcament cap el restaurant, la panxa fa un parell d’hores que li fa rau rau malgrat ha picat un parell de vegades de la nevera durant la tarda.

Ella mira d’atrapar-lo mentre s’embolica el mocador al coll, es posa la bossa de mà sota l’aixella i a la vegada mira de no caure quan se li enfonsen els talons dins els còdols del terra de l’aparcament del restaurant.

El cambrer, que es diu Albert i té memoritzats tots els cotxes dels bons clients, ja els ha vist quan enfilaven des de la carretera i travessaven els garrofers entre la pols, li ha obert la porta abans d’entrar.

– Bona nit senyor Pablo, li he reservat la taula de sempre, si em vol acompanyar…

El cambrer i don Pablo ja enfilen cap a la taula mentre la resta de comensals tenen el cap enfonsat dins les cartes, caminen sense esperar la Remei que ha esprintat i ha aconseguit atrapar-los al mig de la sala, tot seguit s’ha posat tota tibada i s’ha mirat amb displicència a tot el menjador.

El restaurant és d’aquells que pretenen l’estrella i que no estalvien detalls per aconseguir-la; taula amb set coberts Dàlia i ganivet de Laguiole, quatre copes de Riedel i estovalles que pengen fins a terra. La decoració del restaurant l’ha perpetrat recentment un dels interioristes més de renom a Barcelona que va insistir en revestir totes i cadascuna de les parets de l’antiga masia de miralls, aquesta obra creada per satisfer el propi ego dels clients com el del restaurador no acaba de funcionar per que en Robert, el cuiner, és un home poruc; antisocial. Se sent tant a gust amb les bombolles de les cassoles que odia el tracte amb els humans, tan superflu, tan imprevisible i així no surt mai de la cuina i deixa tota la responsabilitat de l’atenció als clients a l’Albert, el cambrer que fa també les funcions de cap de sala. Així ningú el coneix i corre la brama que en Robert és un personatge misteriós o inventat, que té una malformació al cap o que és manc i cuina amb els peus com aquells pintors de les targes de Nadal. Ha aconseguit crear al volant de la seva figura un àuria que li aporta cada cop més clients i seguidors per si un dia es deixa veure.

Don Pablo es desplega el tovalló a la falda, la Remei fa el mateix després d’intentar penjar infructuosament la bossa de la mà a la cadira de disseny, entre tant el cambrer ha anat i tornat i els desplega la carta.

-Avui a banda dels plats de sempre tenim foie de la casa, tataki de tonyina i lloritos portats avui mateix de la llotja de Palamós… i els hi deixo aquí al costat la carta de vins…

Mentre el cambrer exposa les especialitats de la casa unes taules del voltant es fan un cop de colze i les altres una puntada de peu. És el jutge! Diuen els murmuris sota els eixugamans i assenyalen indissimuladament a cops de cella, de cap o de polze a la Remei i el Pablo.

El cambrer torna a la taula i els porta dos gots de xarrup amb crema de vichyssoise i encenalls de tòfona d’estiu, gentilesa de la casa, que els comensals es miren desganats. Es treu la llibreta de la butxaca i comença a escriure.

-El de sempre Don Pablo?

-Sí clar, molt molt feta la carn.

-El de sempre senyora Remei?

-Bé potser de segon em demanaria unes costelletes jo…

-Per sopar? – Fa en Pablo mirant per damunt de les ulleres.

-No, no tens raó, millor el lluç al vapor, fa de millor pair…

-Excel·lent…. el vi?

-Un Riojilla òbviament… -Diu don Pablo tot cofoi.

I amb dos, sense esperar que el cambrer hagi dit l’arquetípic comentari del que vagi de gust, s’aboquen als mòbil on des de perfils inversemblants del twitter tafanegen, retuitegen i likegen.

La cuina fumeja, bullen pastes de diverses formes alhora que es desenganxen destrament ostres de la closca, la ceba cedeix en el sofregit i els ganivets afilats trinxen des de ventresques de tota mena d’animals a pastanagues, cabdells d’enciam i patates, moltes patates. Les salses barbollegen en innombrables marmites i són tastades i rectificades de sal. Mentre a la sala els comensals, que ja han tastat el vi sense saber-ne i fent-se els milhomes n’han donat l’aprovació, esperen que surtin els plats, els alls s’escaliven dins el forn amb els tomàquets que esbudellen la pell i couen polpa i llavor.

El Robert comença a cridar els cuiners;

-Els primers de la quatre! Els primers de la cinc! Vinga vinga aquest remenat encara no està? Neteja el plat així, així! Va, va…

El cambrer és prou savi per saber que ha de servir en primer lloc la taula del jutge i així posa curosament damunt la seva taula l’amanida per la senyora Remei i els macarrons Rossini per Don Pablo, tot seguit els altres cambrers reparteixen els plats sota la mirada atenta del restaurador que amb proutes feines treu el cap per les finestres de les portes de la cuina.

A la cuina sembla que hi hagi una pausa però és un miratge, els extractors segueixen xuclant efluvis i vapors. Els cuiners suen i s’eixugen amb el canell el front i es llancen a la preparació de més plats. Entretant a la sala els coberts esgarrinxen els cogombres i les boques s’omplen de sopa, crustacis i bolets varis, les converses es fan petites i tot queda emmudit dins els mossecs golafres. Els cambrers, com voltors encerclen les taules i omplen les copes mig plenes encara per forçar més ampolles de vi.

És en aquell moment que s’escolta un retruny.

-Prrrrrrrrrrrrt.

Una flatulència clamorosa i sonora envaeix tot el menjador. Tothom es retent amb els coberts a mig camí, amb les goles obertes i les salses que regalimen de les forquilles i els talls esgarrinxats i miren cap a la taula d’on ha vingut l’estrèpit; allà don Pablo baixa imperceptiblement la galta esquerra del cul, es sobreposa i continua com si res menjant els macarrons sense aixecar el cap, la Remei per la seva banda, punxa un tros de rave, se’l posa a la boca i compta en silenci els cops que ho mastega per cada galta; vint en total, després s’ho empassa. Els cambrers, que ja començaven a retirar alguns primers i es dirigien embogits cap a la cuina romanen immòbils com estàtues. L’Albert mira cap a la cuina i veu en Robert que no ha escoltat, amb l’estrèpit de la cuina, la detonació i no entén que dimonis passa a la sala. Els murmuris dels comensals són cada cop més evidents i apunten cap al jutge. Tot pot ser un bon despropòsit i crear un conflicte entre els clients. L’Albert sap que ha de fer quelcom.

-He estat jo, disculpin. -Fa el cambrer de la taula mirant a tot el menjador.

-Que no torni a passar -Respon don Pablo visiblement enutjat.

El menjador reprèn l’àpat com si no hagués passat res però l’Albert no se’n sap avenir, a sobre que ha fet el paperot davant de tothom, el jutge el recrimina. Determinat a no donar-hi més voltes, al cap d’uns minuts dona l’avís per que la resta de cambrers recullin els plats de les taules.

A dins la cuina, que sembla inerta a l’exterior, les olors es confonen; l’àcid de les llimes amb el perfum de la sal torrada damunt les orades, la flaire de la pebre que cau sota el rac rac del molinet per sobre la carn, o del romaní que espera dins la paella delitós l’entrecot vora els dos-cents graus. Es flamegen els conyacs dins les cassoles i damunt els molls esquarterats. Les salses perrins i tabasco fan ben alegre un steak tartar i un bacallà s’adreça dins un motllo rodejat d’un llit de patates i pebrot.

El xafarranxo dóna el seus fruits i el Robert torna a donar sortida als plats, novament el personal de sala embogeix i carrega a les mans més plats dels que per la força de la gravetat permeten cap al menjador.

Ara l’Albert un cop servit el segon, ha quedat a una distància prudencial de la taula del jutge i senyora, no vol que hi hagi mals entesos, bé no vol que li encolomin el mort. Potser no ha estat un pet, potser ha estat el retruny d’una cadira o l’arrossegament maldestre d’una sabata o l’esgarrinxada d’un cobert damunt el plat.

-Prrrrrrrrrrrrt.

-Serà possible? -diu la Remei.

-Bé, jo, no…-l’Albert és incapaç de dir res més.

-Aparti’s per l’amor de Déu! -s’exclama don Pablo indignat.

L’Albert s’enretira dues passes cap a un racó del menjador sota la mirada acusatòria de tots els clients que donen per bona i reconfortant la reprimenda del jutge. Mira de nou a la cuina i a don Pablo i intenta descriure amb una llambregada d’ulls la situació al Robert que aixeca els braços com un actor de cinema mut sense entendre res.

Per la seva banda la cuina segueix al seu ritme vibrant, dotzenes d’ous són trencades i batudes, pugen els suflés dins el forn mentre un coulant explota deixant el xocolata desllanguinejant per les parets. Gelats de textures inversemblants són desemmotllats i guarnits amb menta i sorbets de licors i colors s’agullonen amb canyetes de paper. Porcions de formatges s’amunteguen damunt de plats de pissarra impossibles d’agafar. Quan surten les postres a la cuina hi queda un buit, i només les camusses i els esprais llepen els greixos esquitxats als marbres i acers.

L’Albert, que ha intentat infructuosament canviar el servei de la taula del jutge amb un company, serveix les trufes arrebossades de fideus amb un clar tremolor a les mans. Un cop deixats els plats camina cap enrere per separar-se el més aviat possible de la taula, però no hi és a temps.

-Prrrrrrrrrrrrt.

Aquest cop la detonació ha retrunyit per arreu i tothom, cuiners, cambrers, rentadors de plats, becaris mal pagats i hostes miren l’Albert que s’ha enrojolat fins més amunt de les orelles però que és incapaç d’articular paraula. 

-Potser que ja n’hi ha prou! -fa don Pablo- si no es troba bé demani’s la baixa però ens està molestant a tots!

-I ara! I ara! -s’exclama la Remei- Què no hi és el xef? Què no pensa fer res? Hauria d’aparèixer de forma immediata i donar explicacions per haver d’aguantar aquest espectacle tant lamentable. On s’és vist!

El menjador animat per la idea de descobrir quina cara té el propietari del local, se suma a la petició de reclamar la presencia d’en Robert fent giravoltar els tovallons i picant de mans amb una cridòria sincopada.

-VO-LEM-EL-XEF!

-VO-LEM-EL-XEF!

-VO-LEM-EL-XEF!

Quan les dues portes de la cuina s’obren a la vegada amb un cop d’empenta sota la mirada irada del Robert no s’escolta cap fressa més que la cafetera esbufegant vapor.

En Robert és encisador; té la bellesa grega de la proporcionalitat en tot el cos. La cara és contundent a l’hora que femenina i té la mida justa de simetria i grandària dels trets, els ulls són de color blau i té l’indispensable clotet al mentó. Les mans, que per decepció de l’audiència, en té dues com tot déu, són vigoroses però fines. Va ben pentinat i el davantal, lligat a coll i cintura li referma la silueta atlètica.

-Satisfets? Ja he sortit! Ja m’heu vist el rostre, ja sabeu qui soc. Ara ja podreu anar xerrant de com de difícil és creure que totes aquestes menges surtin d’aquestes mans, per que ai las, és molt més fàcil creure que són obra d’algú obcecat i porfidiós, mig esguerrat que tan sols pensa en la cuina. De ben segur que us deliu per regirar sencers els fogons per trobar, qui sap, un nan o algú mig tolit. -A grans passes avança cap a la Remei i en besa la mà- Lamento moltíssim tota incomoditat que tant vostè com el seu marit hagin hagut de suportar aquest vespre, també els demano excuses a la resta -fa aixecant el cap i dirigint-se a la resta de taules.

La Remei, tota sadollada, fa una alenada plaent. Les culleretes es dipositen lentament damunt els plats de les postres, els tovallons eixuguen púdicament els llavis i les mans ara avergonyides sota les taules s’allisen els camals.

-Si em permeten -Fa en Robert enfilant-se a una cadira de forma teatral- per tal de deixar-los amb bon gust de boca, la casa els convida a tothom a uns xupitos.

Retronen els aplaudiments per la sala mentre l’Albert, ja serè emplena de manera matussera per damunt de la barra refulgent del restaurant desenes de gotets diminuts mentre don Pablo es reprimeix una nova ventositat oprimint les dues galtes del cul amb força.