Mentre la seva mare li tenyia el cabell, en Rukeli mirava per la finestra. Veia els nens dels veïns jugant al carrer amb uns pals, fent veure que eren pirates o guerrers, des d’on era no ho podia distingir.

—Ai fill —Va dir la dona—, no entenc per quina raó vols descolorir aquests cabells foscos tan macos.

—Ja ho saps, mare. M’obliguen a boxejar com un ari, doncs penso semblar-ne un.

—Semblarà que t’avergonyeixes dels teus orígens.

—Ans al contrari, mare. Per molt que m’hagin robat el títol de Campió d’Alemanya, mai podran robar-me l’orgull de ser el primer campió Gitano de la història de la boxa germànica.

—I no et durà més problemes, fill?

—Més problemes? —en Rukeli va deixar anar una rialla ben poc divertida— Han manllevat el meu títol, m’han deixat clar que la meva carrera no va enlloc i és evident que després d’expulsar als jueus de qualsevol competició, ara ens toca als Sinti.

La dona va eixugar-se les mans a la tovallola que penjava del respatller de la cadira on seia el seu fill.

—Tinc por —va dir—. Mai hauria pensat que les coses acabarien sent com ara.

En Rukeli va posar una mà sobre la de la seva mare mentre seguia mirant els nens jugant per la finestra.

L’ajudant de l’entrenador masegava sense pietat els músculs de les cames del boxador.

—Johann, vols dir que no en fas un gra massa?

—Saps que significa el meu sobrenom, oi?

—És clar que sí. Rukeli vol dir arbre en el vostre idioma.

—I que vol dir arbre en el vostre idioma —va remarcar el vostre deixant aire pel nas.

—Què vols dir?

—Explica’m que és un arbre pels qui no sou de raça gitana.

—Ja saps que és un arbre. Collons Johann, deixa de fer broma i parla’m seriosament. Saps que estàs fent?

En Rukeli va fer un gest al massatgista perquè s’aturés i va seure al banc.

—El meu estil de boxa, disculpa, el meu estil efeminat de dansar al quadrilàter —va fer un gest per evitar que el seu entrenador l’interrompés—… d’acord, el meu estil poc respectuós amb la manera de ser ària és com un arbre que balla i oscil·la amb el vent, aprofitant el mateix impuls de l’aire per evitar trencar-se.

Va aixecar-se i va començar a moure’s al voltant del seu entrenador, igual que ho faria en un combat, saltant endavant i endarrere, tombant el cos a banda i banda, com si esquivés cops de puny. De cop, va aturar-se i va alçar els braços en una postura típica de boxa tradicional. Va quedar-se quiet, com l’estàtua d’un déu grec, immòbil durant força estona.

—Els qui manen ara mateix, els deixebles de l’odi que ho volen tot homogeni i sense cap element que els pugui tacar el bonic tapís de les seves creences, em volen com una altra mena d’arbre, volen un tronc gruixut i ferm, que ni es bellugui quan el vent bufa fort. Un arbre que només pot ser abatut a cops de destral o si li cau un llamp a sobre.

Va deixar caure els braços i va mirar fixament als ulls del seu entrenador d’anys.

—Un arbre és un arbre, tant és si li dius Rukeli o de qualsevol altra manera. Hi ha infinites formes en la natura: arbres alts i prims, baixos i gruixuts, enormes arbres que semblen muntanyes, arbres petitons que donen la fruita més dolça —Va obrir i tancar els punys—. El problema d’aquesta gent és que volen només un tipus d’arbre. El seu odi als gitanos, als jueus a qualsevol que no sigui ari, prové de la por que tenen de no ser tan purs i forts com ells creuen que han de ser.

—I vols dir que amb el teu acte d’avui els faràs sentir millor? —va dir l’entrenador amb ironia.

—Realment la metàfora de l’arbre i el meu nom no ha estat la millor manera d’explicar-ho potser. Volen veure’m caure i quan el llenyataire s’acosta amb la destral, tant se val si ets un arbre alt o baix, jove o vell, prim o gruixut. Cauràs. Jo em dic Rukeli però sóc una persona i puc decidir sobre com vull caure.

El campió sense corona va fer un gest a l’ajudant que va acostar-se amb els paquets de farina. Entre ell i l’entrenador, van començar a emblanquinar la pell morena del púgil.

Tothom a la sala de pesatge va adonar-se de la burla que en Rukeli estava llençant a tot el Reich. Presentar-se amb la pell blanca i els cabells rossos, abandonant qualsevol indici de la seva ètnia era un acudit, un intent d’ofendre el cor mateix de què significava ser Ari. I funcionava. Entre els espectadors i els membres del comitè de boxa, les cares mostraven obertament l’enuig i la ràbia. Alguns el van qüestionar i en Rukeli els va fer callar dient-los el que ells mateixos havien deixat clar quan el van desposseir del seu títol de Campió, que un gitano no mereix pujar al ring amb un ari de raça pura. Així que disfressat amb farina i tint de cabell, en Rukeli faria un combat a la manera germànica, com un arbre tossut i gros que no vol doblegar-se amb el vent.

Va perdre. Per primer cop a la seva carrera, va baixar del quadrilàter cobert de sang i amb ferides a la cara. El seu estil personal de lluita que li permetia esquivar i evitar la majoria dels cops era inútil si restava immòbil en mig del ring. Però la derrota d’aquell dia va ser pels Nazis i el III Reich perquè va ser un ari qui va passar entre les cordes, ensangonat, amb el pit empastifat de grumolls de sang i farina.

En Rukeli va morir al camp de concentració de Neuengamme, assassinat per un kapo després d’anys de persecució on el van obligar a separar-se de la seva dóna no gitana i de la seva filla, després d’esterilitzar-lo i obligar-lo a lluitar pel Reich a la segona guerra mundial i obligar-lo a entrenar soldats nazis mentre es moria de gana al camp de concentració.

Però, encara que Alemanya va necessitar setanta anys per adonar-se’n, en Rukeli va ser el primer Campió gitano de la història de la boxa del país.