En Camillo va sospirar. No era la primera vegada que l’amenaçaven de mort. Però era ben possible que fos la darrera. Algú havia de pagar pel carregament de colombiana que no havia arribat a port. I aquest algú era ell. Si no hagués provat de desviar-lo per tal d’obtenir-ne més benefici, la droga hauria arribat a destí sense problema. Però l’oportunitat l’havia encegat. Només esperava sobreviure el temps suficient per aconseguir subornar i/o amenaçar prou gent al servei de duanes, per fer passar l’enviament i acontentar als seus capos. Ja havia iniciat tràmits per un nou contracte amb els seus homòlegs a Medellín per un segon carregament on ell prescindiria dels seus honoraris per abaratir els costos i negociar el perdó amb en Don Giuseppe i la Famiglia.Tanmateix, la notícia que l’Enzo Ferrara havia estat vist a la ciutat, el tenia aterrit. Des de feia més d’una dècada, en Ferrara havia eliminat a qualsevol objectiu pel qual hagués rebut pagament i, si els rumors que els seus guardaespatlles li feien arribar eren certs, el següent objectiu era ell. Feia dies que estava tancat a casa, finestres i persianes abaixades, sense poder fer res per por de sortir i donar oportunitat a l’assassí de fer la seva feina. Els colombians havien forçat la seva mà en exigir una trobada presencial per acabar de concretar els punts més complicats del contracte. Així doncs, ara vestia una armilla de kevlar sota l’americana i anava en mig d’un núvol de guardaespatlles cap al cotxe. Era ara o mai, va pensar, l’únic moment que estaria a tir. Havia col·locat vigilants a cada punt amb línia de visió a l’entrada de l’aparcament, però sabia que en Ferrara era ben capaç de desfer-se d’un dropo abans de clavar-li un tret. Així que mig ajupit, mig a la carrera, va sortir per l’entrada de l’edifici per travessar els cinc metres fins a la porta oberta del cotxe. El primer tret el va notar al pit, un cop sec, molt menys violent del que mai hagués imaginat. El segon i el tercer van anar a parar al front i a la templa dreta. Es va deixar caure, sabent-se mort, sense entendre com podia continuar conscient amb el cap esberlat per dues bales. Llavors va adonar-se que ho veia tot de color blau. A empentes, va aconseguir fer sortir de sobre seu la muntanya de guardaespatlles i es va passar la mà pel front; tenia la cara i la pitrera cobertes de pintura. Completament acollonit, va adonar-se que encara era viu i no tenia la més remota idea del motiu.El cadenat penjava destrossat. No havien fet servir una serra, ni un martell. Les restes de sutge i fum al voltant del pany, indicaven l’ús d’explosius. Això no era la feina d’un parell de drogates. Algú amb accés a materials sensibles o molt hàbil amb coses d’estar per casa, havia rebentat el metall amb Termita. Això havia permès als lladres, obrir la porta amb un soroll mínim doncs la Termita no explota, simplement crema a temperatures increïblement altes, prou per fondre l’acer. A l’altra banda, en pilotes, lligatsi emmordassats, estavenel parell devigilantsnocturns, sorprenentment vius. En alliberar-los, no van poder explicar absolutament res de res, els havien abatut amb una pistola amb dards tranquil·litzants i havien despertat feia unes hores, tal com Déu els havia dut al món, lligats i entortolligats l’un amb l’altre. En Peppone va sospirar i va obrir la porta interior del magatzem, allà on hi havia les taules de pòquer i la caixa forta on guardava els bitllets grossos. Efectivament, la porta era esbotzada i en passar dins, va veure la caixa oberta. Dins hi havia guardat els guanys del darrer cap de setmana, no n’estava segur, però almenys hi devia haver tres-cents o tres-cents cinquanta mil euros. Només de pensar el que Don Giuseppe li faria, va començar a tremolar. Ajupint-se, va mirar dins i la sorpresa el va fer caure de cul. L’interior de la caixa estava intacte, va treure els feixos de bitllets i va fer un càlcul ràpidament, semblava estar tot. Va aixecar-se i va córrer cap a l’altra porta, la que donava a la sala de màquines escurabutxaques. Les va trobar totes obertes, cosa que era més senzilla de fer que obrir la caixa forta, els panys no eren pas tan complicats, però no semblava gens assenyat. Endur-se les recaptacions de les màquines, tot en monedes era una feina feixuga i absurda, podent-se endur els bitllets de la caixa. Es va anar ajupint i, màquina rere màquina, va adonar-se que no en faltava res. Fossin qui fossin els lladres, no havien robat res. Tot i això, no sabia com ho explicaria als seus caps.No estava gens acostumat a rebre queixes. Les noies treballaven molt bé i gairebé mai cap client venia a posar cap reclamació. Ni que fos perquè sabien queles massatgistes d’aquell saló de massatges/bordell pertanyien a Don Giuseppe i aquest no era molt fan de les protestes. Sempre hi havia clients que, innocentment, pensaven que les cases de putes de la ciutat, eren regentades per senyores grans que fartes de fer mamades, havien obert el seu propi negoci, però la major part, sabien qui manava i quin caràcter tenia. Per això, en Giovannino estava tan sorprès. No feia tres hores que havia obert i, tot i no ser l’hora de més trànsit, ja havien entrat a l’establiment uns deu clients, dels quals vuit havien passat pel seu despatx a queixar-se. Bé tres s’havien queixat, els altres cinc s’havien limitat a exposar la seva experiència amb molt de respecte i sense deixar de dir que, encara que no havien acabat el massatge de manera gaire feliç, havia estat una gran estona i marxaven molt relaxats. Estava convençut que els dos que havien marxat sense dir res, tampoc havien culminat, però sabien més que millor no queixar-se. Les cinc noies que estaven de servei, havien rebut pagament per un massatge i s’havien limitat a això, fer un massatge. Quan els clients s’havien tombat panxa enlaire, amb el penis ben dur esperant que les «massatgistes professionals» els fessin massatge, manual o bucal, allà on realment volien rebre’l, s’havien trobat que les noies els havien tapat les ereccions amb una tovallola i amb un somriure havien marxat. Qüestionar-les només va servir per rebre un missatge unitari d’afirmació, però que a la porta de l’establiment deia clarament que allà es feien massatges, ni més, ni menys. En Giovannino estava completament acollonit, sense saber com podia donar la notícia als seus superiors.Don Giuseppe, capo de la FamigliaGuareschi, portava tot el matí rebent notícies completament absurdes: assassins fent servir bales de pintura en lloc de plom, lladres que no s’enduien res, putes que no satisfeien els clients. Començava a pensar que potser havia de buscar ajut quan va rebre la trucada. L’Enzo Ferrara, assassí despietat, li comunicava que havia estat escollit com a representant del Sindicat del Crim per negociar les millores salarials de tots els col·lectius i que, fins a aconseguir els objectius, tots els sectors criminals de la Famiglia es declaraven en vaga. Don Giuseppe va deixar anar una rierada de paraulotes i insults, però va tenir el seny de silenciar el seu telèfon abans. Quan es va haver calmat, amb veu tranquil·la i suau, va concertar una cita amb l’assassí i sí, ell també s’estimava un lloc públic on dur a terme les negociacions.