Fa un gest aixecant l’ampolla de cervesa buida i dos dits. La cambrera fa que sí amb el cap i en Tomeu abaixa la mà.

—Caram la que ens ha muntat el Marc a la reunió, no?

—Home, Pere, fa temps que es veia que passaria —diu posant els ulls en blanc—. Es pensa que fa gràcia i, en realitat, és un masclista de merda.

—La Marta l’ha posat al seu lloc.

—Sí. Però potser hauríem d’haver intervingut nosaltres molt abans.

—Collons, Tomeu, si en Marc és tot boca i res més.

—Correcte. I de vegades surten de la seva boca comentaris ben desagradables i fora de lloc.

La cambrera arriba amb les cerveses i les deixa sobre la taula.

—És més la manera que té de dir les coses que allò que diu.

—Hi ha coses que les diguis com les diguis són molestes.

—De vegades ens passem de puristes, eh? Al final no es podrà dir res.

—Disculpa, però dir al bell mig d’una executiva d’un partit democràtic que, cito textualment: «Potser Hitler hauria d’haver durat un parell d’anys més per acabar de fer neteja amb aquests assassins» referint-se al problema de Palestina, no em sembla el comentari més adequat, ni progressista.

—Completament d’acord. Però et repeteixo que l’han perdut les formes, no el missatge que volia transmetre.

—Què cal exterminar als jueus? Aquest és el missatge? —En Tomeu deixa la cervesa a la taula amb un cop— M’estàs dient que hi estàs d’acord?

—És clar que no hi estic d’acord. Em prens per un nazi o què? —Ara és en Pere qui deixa la birra amb un cop— Però em reconeixeràs que allò que els fills de puta estan fent amb els palestins et deixa pensant… I si Hitler tenia raó?

En Tomeu s’aixeca i diu que va a pixar. De camí està temptat de marxar, però entra al local i va fins al fons, on hi ha els serveis. Mentre l’orina repica contra la ceràmica, nota que tremola. El Pere i ell han estat companys d’executiva i amics més anys dels que recorda. Mai, mai, mai haguera pensat que sentiria aquest menyspreu per algú a qui sempre havia apreciat. Mentre es renta les mans prova de calmar-se fent respiracions i recordant les idees de la Hannah Arendt sobre la maldat i l’estupidesa. Decideix que no ho pot deixar estar. Cal tallar aquests discursos d’odi abans no es normalitzin. Un cop quelcom és normal, esdevé acceptable i és llavors que ja s’ha perdut la batalla.

—Saps què? —diu mentre torna a seure deixant les cerveses que ha pres de la barra— Potser tens raó. I si Hitler tenia raó?

—Tomeu, em sap greu, no ho hauria d’haver dit.

—Dir coses importa ben poc. Tu mateix has dit d’en Marc que és tot boca. El problema ve en pensar-les. Així que endavant, imaginem que Hitler tenia raó: Amb tots els jueus morts, no hi hauria Israel i no s’estaria cometent cap genocidi amb els palestins, oi?

—Tomeu…

—Tampoc hi hauria tanta mariconada a les televisions per què ser gai no només estaria mal vist sinó que seria un delicte. I els gitanos? Prou robatoris de coure, prou haver de pagar perquè no et robin el material a les obres, prou barris sense llei.

—No ho penso res d’això.

—No dic que tu ho pensis, Pere. Només estic donant-li la raó a Hitler.

—Ja t’he dit que em sap greu, podem canviar de tema?

—Home, ara venia quan li donava la raó amb el tema d’esterilitzar subnormals.

—Tu no fas servir mai aquestes expressions, Tomeu, deixa-ho estar, si et plau.

—Quines expressions? Subnormal? Mariconada? Però és que com has dit tu abans, al final no es podrà dir res. En el fons saps que no les penso aquestes coses.

—Mira, em sap greu haver dit el que he dit, però el que estan fent els jueus a Palestina em fot de mala llet i no puc evitar odiar-los.

—Els israelites.

—Com?

—Què parles de jueus quan hauries d’estar parlant d’israelites? Pots ser antisemita, pots ser antisionista i pots ser un ignorant que no entén la diferència.

En Pere fa un gest cap a la cambrera perquè porti el compte.

—No tinc ganes de seguir amb aquesta conversa, Tomeu.

—Vaja, em sap greu, t’he fet sentir incòmode? Canviem de tema si vols. Saps una altra penya que odiava als jueus? Tothom d’aquesta part del món al segle XV. Els Reis Catòlics els van expulsar i aquí a la Corona d’Aragó en vam deixar morir una bona pila en vaixells que no deixàvem entrar als nostres ports. Però prou de jueus. Parlem dels conquistadores. Tu sempre dius que el dotze d’octubre no tenim res a celebrar i jo et dic: I si els conquistadores tinguessin raó? Si no haguessin exterminat seixanta o setanta milions d’indígenes després del descobriment d’Amèrica finançat per, sorpresa, els Reis Catòlics, aquestes societats primitives haurien continuat fent sacrificis humans i anant mig en pilotes pel món civilitzat.

—De debò, Tomeu, para ja.

—Tampoc vols parlar de si tenien raó aquests? Parlem dels romans, doncs. La societat més avançada de la història; encara fem servir els seus fonaments al dret i a la justícia, eh? T’envaïen militarment, però et respectaven els costums i et construïen carreteres. I només t’exterminaven si oposaves resistència. I van acabar sent molt tolerants: de cremar cristians i enviar-los al circ perquè se’ls halés un lleó, a ser el fonament de l’actual Església. Van relliscar una mica intentant fer desaparèixer completament els druides i qualsevol minsa presència de cultura celta a Britània. Potser el món seria un món millor si Anníbal i els seus elefants, els haguessin exterminat abans.

La cambrera va arribar i va deixar el platet amb el paper del compte i, veient el posat seriós d’ambdós, va marxar sense esperar que li paguessin. Van estar-se callats una bona estona, cap dels dos mirant a l’altre. Fins que en Tomeu va prémer el genoll del seu amic.

—Una de les meves cites preferides sobre llibres diu així: «Les paraules construeixen ponts cap al desconegut». Saps qui ho va dir?

—No. Però tal com està anant aquesta conversa apostaria per Hitler.

—Correcte. I no puc més que estar d’acord amb ell —En Tomeu treu un bitllet de la cartera i el deixa al plat—. A la pregunta «I si Hitler tenia raó?» només es pot contestar amb una altra pregunta: «En què?». Ningú, per monstruós que sigui el que fa, ningú pot estar equivocat en totes les seves idees. A l’Alemanya Nazi es van fer les primeres polítiques antitabac, es va començar a implementar la pràctica de l’esport a les escoles i, segur que moltíssimes coses més. Però van assassinar sense pietat gent per la seva raça, religió, orientació sexual, política… Van cometre atrocitats en nom d’unes idees que sabem que eren infernalment equivocades; van sotmetre amb mentides i rentats de cervell a tota una nació que va quedar captiva d’un megalomaníac.

En Pere té la mirada a terra i no veu que en Tomeu està amb els ulls tancats, provant de no deixar escapar les llàgrimes.

—Saps perfectament que crec que Israel és culpable d’actes increïblement malvats. Que Terrorisme és com l’exèrcit poderós anomena a l’exèrcit petit que no pot exterminar. Però hauries de saber que ningú mereix ser víctima. I que la violència no és només cometre actes físics contra algú. És pretendre que un comentari com «Hitler hauria d’haver acabat la feina amb els jueus» sigui acceptable. És assumir que les víctimes tenen tot el dret a esdevenir els botxins. És no enfrontar-te a l’odi tan bon punt la primera espurna del mateix apareix.

—Mare meva, Tomeu.

—Pere, ets una bona persona i saps que t’aprecio molt, però no pots anar dient i, molt menys, pensant que algú mereix el genocidi.

—No ho penso.

—Doncs no ho diguis, d’acord?

En Tomeu posa la mà a l’espatlla d’en Pere i marxa amb el platet i el bitllet cap a la barra, a pagar.