No li havien agradat mai les rajoles de la cuina. Estaven velles i eren lletges, molt lletges. I n’hi havia d’esquerdades. La decisió de canviar el terra havia estat ben senzilla, només havia calgut fer números i els números eren ben clars: tenia diners per comprar les rajoles, però no pas perquè se les posessin. Aprofitant el cap de setmana, demanà un parell de dies de festa, dilluns i dimarts, i el mateix divendres va començar a picar el terra. No duia una hora que va aturar-se, sorprès, en trobar el que semblava una trapa en mig del terra. Seguí arrencant rajoles fins a alliberar-la completament. En un costat hi havia un forat minúscul, de no més que dos o tres mil·límetres, que entrava en diagonal a la fusta. Va rebuscar entre les culleres i forquilles fins a trobar un bastonet de fusta, d’aquells que venen amb el menjar xinès. El va inserir al forat i va fer palanca. Esperava que el bastonet es trenqués, però la trapa es va aixecar amb una facilitat que li va semblar sobrenatural. Un cop la tapa va quedar vertical, va abocar-se al forat. Esperava trobar-se la cuina de la Júlia, la seva veïna, però només hi havia una foscor densa i pesant. Tremolant, va ficar-hi la mà fins al colze; no va tocar res. El primer que li va passar pel cap va ser que era impossible. A continuació va pensar que tot tenia explicació per, seguidament, recordar que vivia en un tercer i que, efectivament, era impossible que fos una trapa.

—Què dius que què?

—Que he trobat una trapa a la meva cuina.

—A la paret?

—No. A terra.

—A terra?

—Hòsties, Júlia, no repeteixis tot el que dic.

La dona va quedar-se amb la boca oberta, mirant cap al sostre de la seva cuina. Passats uns segons, va mirar-se el seu veí per tornar, tot seguit, a mirar-se el sostre.

—No pot ser. Una trapa al teu terra es veuria al meu sostre, no?

—Sip —En Ton va fer que sí amb el cap, mentre pensa que més dir sense trobar res—. Sip.

—Però a on va el forat?

—No ho sé. Hi he ficat el braç i prou.

—No has mirat de fer servir una lot o una espelma?

—No —El noi es donà un cop al front amb el palmell—. He flipat tant que he vingut a veure’t sense pensar-hi.

—Coi, Ton, anem-hi ara mateix.

La Júlia va obrir un calaix al costat de la nevera i en va treure una llanterna. Abans de marxar, va comprovar que s’encenia i va prendre per si de cas, unes espelmes. Van retornar al pis de dalt i van anar, directament, a la cuina.

—Mare meva. Com pot ser?

En Ton no va dir res. Es va quedar mirant la foscor que semblava emanar del quadrat del terra. La noia va il·luminar el forat amb la llanterna, però la llum no traspassava més que els primers centímetres. No es veia absolutament res.

—No és possible —Digué la noia.

—No, no ho és.

—Fins a on deu arribar?

—Ni idea. Potser no va enlloc i només és un petit forat.

—Espera —La noia va rebuscar-se a les butxaques—. Tens mistos?

El noi va apropar-se als fogons i va prendre un encenedor que tenia fulles de cànnabis impreses a les vores. Es va agenollar i va passar-li a la noia que va encendre una de les espelmes. Ajupint-se, va deixar-la caure al forat. La flama va desaparèixer gairebé a l’instant, però es va sentir un sorollet esmorteït quan va tocar terra.

—No sembla gaire profund.

—Sobretot perquè l’espelma hauria d’haver caigut al terra de la teva cuina.

—Això d’aquí no és la meva cuina.

—No fotis.

—Saps què? Això no és problema meu —La Júlia s’aixecà assenyalant cap al forat—. Sigui el què sigui aquesta merda, està al teu pis i només al teu pis.

—Com saps que no hi ha una trapa al terra de la teva cuina.

—No ho sé. Però no penso aixecar les rajoles per comprovar-ho.

Quan en Ton va veure la noia tombar-se per marxar, una sensació de terror li estrenyé el pit. No volia quedar-se sol amb el forat. Si ella marxava, ell també hauria de fer-ho.

—No marxis, sisplau, no sé què fer.

Amb un sospir, la Júlia va tornar cap al forat i abans que el noi s’adonés que passava, li va donar un cop al cap amb la lot. Mentre aixecava les mans per defensar-se, la dona el va empènyer i el va fer caure al forat. Mentre queia els sons i la llum es van anar apaivagant i una sensació de desconnexió el va envair. El cop va ser fort, però no excessivament. A uns centímetres de la seva cara hi havia una petita resplendor que tremolava. Va acostar-hi la mà i va cremar-se amb l’espelma que la Júlia havia llençat. En apartar la mà de la flama, va apagar-la i va trobar-se a les fosques. Va mirar cap amunt, cap a on havia de ser la trapa i veié un quadrat, no de llum, més aviat com si la foscor fos menys densa. Al quadrat hi havia una silueta i en Ton va suposar que devia ser la Júlia. Va cridar que l’ajudés. Però com amb la llum, el so semblava que era incapaç de traspassar més que uns quants centímetres. El quadrat va fer-se més petit, convertint-se en un rectangle que cada cop era més estret. En Ton va adonar-se que la noia devia estar tancant la trapa. Es va aixecar i va saltar, provant d’arribar al forat, però no hi va arribar i la grisor que marcava la sortida va desaparèixer. Va seure, temorós de perdre l’únic punt on encara esperava poder sortir. Sabia que la noia només li devia estar gastant una broma, que de seguida aixecaria la trapa i li llençaria una corda, o una escala. Si s’allunyava podia no ser capaç de trobar el forat. Així que va esperar, assegut, sense cap més esperança que veure aparèixer el quadrat de llum de la trapa. Mentrestant, només hi havia foscor i silenci.

Només foscor i silenci.

Foscor i Silenci.