Fa algunes setmanes que vaig recuperar la sèrie «The West Wing of the White House», que mai vaig acabar de veure quan tocava. És una sèrie fundacional de la cultura política actual a tot el món. Al seu dia, es va comparar Obama amb Bartlett, i va ocasionar una eclosió d’interès per la política, i en concret pels discursos i per la comunicació.

A la sèrie, sovint, hi veiem com els personatges van construint els discursos del president i com hi van incorporant  lectures més o menys simbòliques. Aquest aspecte de les lectures i interpretacions dels discursos presidencials va tenir un pes important durant els mesos previs al referèndum unilateral d’independència a Catalunya el 2017.

Les xarxes socials van bullir amb els textos del Molt Honorable President Carles Puigdemont, del rei d’Espanya i encara més intentant treure l’entrellat de la situació i posició de quadres, fotografies, banderes i fins i tot de les portes al fons del pla a la televisió.

Però no vull parlar del Procés fallit, ni d’Espanya i encara menys de Catalunya. Us vull comentar un aspecte que, per una banda, crec que ha passat desapercebut, però que al mateix temps ha conformat l’estat actual de part de la cultura política, en especial de l’esquerra.

A la sèrie hi ha dos personatges en especial que mantenen una actitud peculiar davant la resta: Josh Lyman i Toby Ziegler, ambdós jueus que compleixen l’arquetip del jueu americà: modern, integrat en la societat, afiliats al moviment reformista o gairebé assimilats. Ambdós, en especial Lyman, tracten sovint a la població d’imbècil, analfabeta, prescindible i fins i tot algun cop com un destorb. Gairebé tots els personatges, excepte els del president i el seu cap de gabinet, creuen que cal salvar a la població d’ella mateixa. Tots formen part del Partit Demòcrata.

Quan sortim de la ficció i venim a la realitat, si us fixeu en les reaccions a qualsevol resultat electoral desfavorable a l’esquerra, en especial l’espanyola que és la que conec, gairebé sempre s’esdevé la mateixa reacció: la població no sap votar, és analfabeta, inútil i cal revisar el concepte de sufragi universal.

Potser no d’entrada, ja que tots els partits de l’esquerra, des de les esquerres autonòmiques fins als neocomunistes de l’entorn Podemos i els estalinistes de la CUP, s’adrecen a l’electorat de forma no gaire paternalista. Fins i tot la PSOE, si encara podem considerar la PSOE com un partit d’esquerra, no és massa paternalista d’entrada, però només en àmbits urbans. En les comptades ocasions en que la política d’esquerra s’adreça al món rural, apaga y vámonos.

El problema arriba quan les coses no van bé. Llavors la capacitat de valoració desapareix, i entra la rabieta i l’externalització de culpes i responsabilitats. Les eleccions es perden perquè l’altre candidat tenia més capacitat mediàtica; o perquè els votants rurals, que han donat la victòria a «La Dreta», no són capaços de pensar més enllà del seu tractor —de forma salvatgement despectiva—; o perquè els electors no són capaços de veure la realitat; o qualsevol història, excepte acceptar que els hagin escoltat i decidit, com a persones adultes que son, una opció diferent.

Totes les excuses són vàlides, excepte acceptar la realitat: l’esquerra no té discurs. En els darrers anys només ha esgrimit la por, cridant ben fort que venen els fatxes. Ja hem parlat de la devaluació de la paraula i concepte «fatxa» en altres ocasions. I com a tal devaluació, i com al conte del llop, activar les alarmes per res, al final provoca que en el moment de perill real, ningú en faci cas.

L’esquerra espanyola ho ha fiat tot al «que venen els fatxes» des de ben al principi dels anys 2000. «Si tu no vas, ells tornen». Aquests «ells» al 2008 eren els de la dreta convergent. Molts marquen l’entrada de VOX al Parlament d’Andalusia, al 2018, com la data clau. Però molts obvien que Ciutadans va ser considerat com un partit d’ultradreta, i Ciutadans té presència al Parlament de Catalunya des de 2006.

Avui tot va d’evitar que «l’ultradreta entri als governs». Als parlaments ja fa temps que hi és i, mentrestant, l’esquerra reclama cordons sanitaris que son profundament antidemocràtics, per allò que sabotegen l’expressió de la voluntat popular i de la sobirania, que resideix en el poble.

Com Lymann y Ziegler en la ficció, els politòlegs i estrategues de l’esquerra mundial s’han situat, conceptualment, al cim de la muntanya, des d’on veuen la resta de mortals a baix, lluny. I com que ens veuen a baix, ens veuen petits i pensen que ells, que estan a dalt, són superiors i que els hauríem de permetre fer, sense preguntar, tot el que ells desitgen –perquè com ho pensen ells, ha de ser bo per a tots. El problema és que no estan a cap muntanya, sinó dalt d’un tamboret plegable, fràgil, de basar. I la realitat és que quan baixin del tamboret descobriran que tots tenim més o menys la mateixa alçada.