En Víctor ja n’havia tingut prou.
No, de debò. En Víctor ja n’havia tingut prou.
Ara venia la part complicada: decidir com acabar.
Llençar-se pel balcó era una manera, però no la considerava. Li feien pànic les alçades i per molt que volgués morir, la ment humana està feta per resistir-se a les situacions de perill imminent. L’altra raó seria la possibilitat de sobreviure, amb tota probabilitat amb seqüeles terribles, a la caiguda. De fet, recordava haver llegit que hi havia una escena a la sèrie The Wire, on un personatge saltava des d’un cinquè pis i aconseguia escapar. Ho havia investigat i resulta que la sèrie, basada en fets reals, havia decidit que fos un cinquè perquè fer-ho des d’un sisè com proclamava haver fet l’autèntic protagonista de l’escapada, no s’ho hauria cregut ningú.
Podia anar al metro o a les vies del tren i saltar davant d’un comboi. Però això li representava un problema important. Empatitzava moltíssim amb la persona que hagués de patir la culpabilitat d’haver posat fi a la vida d’un altre ésser humà. Una cosa era fer-te responsable d’acabar la teva vida i altra més greu i immoral, era obligar una altra persona a fer-se’n càrrec. I de bell nou, les conseqüències de no aconseguir-ho eren horroroses: mutilacions, pèrdua de membres, dolor; molt de dolor. No, aquesta opció era una via morta.
El tema de les drogues l’atreia. Si podia obtenir-ne prou, és clar. No estava diagnosticat de res que l’ajudés a acumular prou medicaments per provar de fugir dormint. Així que potser millor amb una sobredosi d’altres «medecines». I aquesta era la dificultat, no en tenia ni idea d’on comprar drogues il·legals. Potser coneixia els barris i el tipus de locals on fora possible de comprar-ne, però ni sabia com iniciar la conversa amb un desconegut, ni sabria distingir si el tal desconegut era, en realitat, un policia de la secreta provant d’enxampar criminals. I estava el tema del vòmit. En Víctor odiava vomitar i, novament la televisió li havia ensenyat gràcies a Breaking Bad, com és d’horrible començar a vomitar en mig del teu estupor i acabar morint asfixiat. No, les drogues; legals o il·legals, també estaven fora del seu abast.
Tècnicament, l’alcohol també era una droga, però una que es podia aconseguir en qualsevol supermercat i en quantitats industrials. Tanmateix, aquella pel·lícula del Johnny Depp on el seu personatge decideix beure fins a matar-se durava molta estona i trigava setmanes a morir. No podia estar setmanes bevent sense control i que ningú intervingués i l’aturés d’alguna manera. I, altra volta, la possibilitat de morir amb els pulmons anegats del seu propi vòmit era ben real. A més, el de Living Las vegas era el Nicholas Cage, no?
L’opció tallar-se les venes dins d’una banyera d’aigua calenta l’atreia perquè tot el que havia llegit eren bondats. Segons semblava, el comiat era gradual i que acabaves marxant en mig de somnis al·lucinatoris normalment agradables fins que la teva consciència s’apagava i et mories. Però, evidentment, al seu pis només tenia plat de dutxa, i petit per a més inri, i la caldera no tenia gaire clar que era allò d’esclafar l’aigua. L’altra qüestió era la sang. Un cop es va tallar pelant una poma i va despertar dues hores més tard, ajagut a terra amb un drap humit al clatell i una tireta del Pocoyo que sa mare li havia posat al dit. No seria capaç de clavar-se el ganivet prou profundament per sagnar.
En Víctor ja n’havia tingut prou i ara encara n’havia tingut massa.
Llavors va recordar que no era un infeliç d’aquells que vivien en dictadures woke que no permetien als seus ciutadans expressar les seves idees i desenvolupar el seu potencial per poder arribar a complir els seus desitjos. Va recordar que ell era americà i de Texas, a més a més. De sobre de l’armari on la seva mare guardava les coses velles del pare, va baixar la caixa de fusta de cirerer on descansava la pistola que l’avi havia portat de record quan la guerra: una Luger que, segons les batalletes del iaio, havia arrencat de la mà d’un tinent de la Wehrmacht previ pas de fotre-li un tret al cap. Ara només necessitava aconseguir bales. Sortí al carrer, amb il·lusió per primer cop en setmanes, a la recerca d’alguna botiga on pogués obtenir munició. Va descobrir que al Walmart li feien esperar per tindre les bales que necessitava i el noi que el va atendre li va demanar, li va exigir que amagués la pistola i que ell no la pensava tocar. Decidí anar-se’n a una botiga especialitzada on el poguessin ajudar. Va trobar una armeria/botiga de roba/llibreria on un amable botiguer, va examinar la pistola. Li explicà que la pistola era fake, una rèplica que no es podia fer servir perquè li mancaven els mecanismes interns. Collons amb l’avi, estava més full of shit del que mai s’hagués pensat. En veure’l amb posat trist i a punt de marxar, l’amo de la botiga d’armes/pantalons/pamflets li va dir que el millor que podia fer era comprar-se una arma nova i més moderna i va prendre un fusell de darrere el taulell. Li va detallar que l’AR15 era un fusell semiautomàtic, increïblement simple de fer servir, amb capacitat per carregadors d’alta capacitat que estava molt de moda entre els aficionats com a primera arma. Un cop anés introduint-se en el mundillo ja voldria coses més específiques.
En Víctor ja n’havia tingut prou. Les explicacions de l’home de la botiga d’AR15s/armilles antibales/propaganda supremacista, li havia obert els ulls.
Havia descobert com volia marxar. Acompanyat. Va omplir la paperassa, va acomiadar-se del seu nou amic fins que passessin els tres dies que havia d’esperar per obtenir la seva arma i va tornar a casa. Tenia tres dies per planificar com, on i amb qui faria el seu comiat d’aquest món que no tenia res per oferir-li. De camí, va llençar la pistola de joguina del seu avi a una paperera.