La Nina se’n recorda del primer cop que va escoltar aquella veueta. Era a classe de manualitats i mirava una vegada i una altra de refer el cendrer de fang que la professora els havia encomanat de crear pel dia del pare. Però la Nina havia posat massa aigua a la pasta i el resultat era un manyoc terrible i anegat, ella mirava un cop i un altre de refer aquell desastre però només veia de cua d’ull com la resta de companys anaven tot cofois a deixar damunt del prestatge per a assecar petites cassoletes destinades a emmagatzemar burilles. Aleshores quan el desassossec ja se l’ha cruspia sencera, en aquell moment va ser quan va parlar per primer cop la veu interior, de forma clara, amb una veu igual a la seva li va dir; Bah, manualitats, qui vol destacar en això quan tens el talent amagat en altres coses?

Va fer el camí cap a casa xerrant animosament amb el seu alter ego, estava molt engrescada i el pensament funest per no tenir el regal pel seu pare estava reclòs en el fons de la seva motxilla dins una bossa de plàstic amb l’amalgama terrossa. La Nina va seure a taula per dinar i, mentre remenava les mongetes, va dir als pares que volia fet un extra escolar, per, citant textualment el que li havia indicat la veu interior, poder mostrar el seu enginy al món.

Els pares una mica estorats, però a la vegada emocionats per l’ambició de la nena, li demanen per quin camp es vol decantar.

– Música, tresor? Piano, violoncel, cant? O bé per la vessant esportiva, futbol, bàsquet, atletisme, esquí? – el pare es va animant- O potser hípica, vela…? Començant a aquesta edat estaries a temps d’anar a unes olimpíades o tocar en el concert de Cap d’Any o les dues coses!

– Doncs no sé com t’ho faràs si per la teveú fan el concert i per la dos els salts d’esquí. -Fa la mare posant-se aigua al got.

– És un dir Maria, no cal prendre-s’ho al peu de la lletra. – fa el pare mentre rebrega el tovalló damunt la taula- Va Nina digues per on comencem?

La Nina va iniciar-se amb el piano amb aquella ànsia de voler anar amb la lliçó apresa des del primer dia, amb el cap escalfat per la veueta i amb la fal·lera del seu pare de sentir Txaikovski per Nadal. Van anar a comprar un piano de cua, a desgrat de la mare que afirmava que amb un casio d’Andorra ja passarien, i el van instal·lar al bell mig del menjador, entre el televisor i el sofà. Però això del do re mi i anar fent escales un cop i un altre no li va semblar bé ni a la Nina ni a la veueta. Aviam Nina, si fores un geni en això des del primer dia que ho ja ho faries bé. Hauríem de provar una altra cosa. I malgrat l’aflicció del pare ho van deixar estar, damunt el piano la mare hi va col·locar dues falgueres i un aloe vera que regava amb periodicitat irregular.

I van provar el basquetbol, amb una samarreta de tirants dels Lakers comprada a l’Amazon i unes bambes caríssimes amb uns coixinets especials per esmorteir els salts. El primer, i únic dia, que hi va anar li van fer botar la pilota de punta a punta del camp, una vegada i una altra. La veu estava indignada Però que s’han pensat? Fer botar aquesta pilota amunt i avall? Aviam Nina provem-ho altre cop, el colze flexionat, flexionat! Els dits oberts! No estàs feta per això tampoc! Canviem!

I així van anar desfilant en tot el que va ser el final de la infantesa, pubertat fins arribar als vint i tants, per tota mena de hobbies i extraescolars, des d’arts marcials, esquí, idiomes exòtics, escacs, pintura, clubs de lectura, de matemàtiques, cursos de cuina, de ball… tota mena de fabriques per forjar superhumans on pares aboquen les seves frustracions en els seus fills. El pare que d’amagat de la família havia demanat diversos crèdits per pagar tot el dispendi, va decidir finalment renunciar a que la seva filla fos nena prodigi, quan li van embargar el cotxe. Però no va ser així per la veu interior de la Nina, que seguia fent de les seves.

Ho hem de trobar, segur que hi ha quelcom. I així una tarda mentre la Nina passeja el gos mentre comença a fosquejar queda astorada davant l’aparador d’una llibreria, allà exposat amb lletres enormes i brillants, i una infinitat de dibuixos amb tota mena de gent i gadgets, un llibre de tapes gruixudes la crida; és el Guiness World Records. 

Cada vespre se’l mira un i un altre cop, i va opinant amb la veu, descartant es millors marques i èxits, el de les ungles més llargues, el de la col·lecció més gran de gomes d’esborrar, el rècord de menjar calçots, hamburgueses o donuts, el home més forçut, la dona més ràpida, qui té més tatuatges, qui va fer el dominó més llarg, la taula més llarga del món, piràmides infinites de cartes, qui va trobar el bolet més gros, la pastanaga o el carbassó… res.

Hem de buscar un talent que encara no existeixi –li diu la veu- Només és qüestió de trobar el teu! Però la Nina ja en té un tip i llença el llibre al fons de l’habitació i s’estira tota llarga al llit, i així hi passa tota la nit, i no es lleva quan sona el despertador, ni per esmorzar ni per dinar. I segueix estirada quan la mare li porta el sopar al llit i li pren la temperatura. I s’ajeu durant dies i mesos mentre la veu la va confortant; crec que hem trobat un filó. I passen més mesos i es fa un any. Segueix així Nina, tu pots. La mare li talla les ungles i el cabell i la renta cada setmana després de regar les falgueres. Nina ets un mirall per molts. Fins que un dia en que la Nina fa exactament cinc anys i dues setmanes que no fa absolutament res de res, truquen a la porta uns homes que semblen dos testimonis de Jehova però que mostren una placa, que no és de policia. El pare que els acompanya commogut fins a la cambra de la seva filla, deixa que els dos personatges li fan fotos i dos pessics a la Nina, per comprovar que és viva, i afirmen i els asseguren que formarà part de l’edició especial de records mundials que sortirà per Nadal. La mare els convida al menjador a cafè i quan ja l’han escurat deixen les tasses buides damunt el piano.

La veu s’acomiada de la Nina entre sanglots i per primer cop se li entretallen les paraules. I de sobte enmig del no fer res es fa el silenci.