Quan el timbre del teatre ressona per la sala tots posen el mòbil en mode avió, el bloquegen i el deixen damunt la mateixa taula, recullen l’instrument i enfilen cap a l’escenari. El públic, que rebrega els abrics a la falda i arronsa i estira les cames per deixar entrar els que esgoten els últims instants, creu que entren de forma aleatòria però això no és així. L’ordre està estudiat d’una forma perversa.

Els violins més veterans ocupen de forma diligent les primeres fileres de la banda esquerra de l’escenari. Els més joves seuen a darrera, a la tercera i la quarta renglera de cadires. El cas del Demetri no s’entén, perquè fa vora de deu anys que és a l’orquestra i no ha avançat ni un seient. Avui un cop assegut, nota com en aquest teatre la cortina de vellut grana li frega el clatell quan es recolza a la cadira.

Els violoncels i els contrabaixos es col·loquen a les files de la dreta, de la mateixa manera que ho han fet els violins, en perpendicular al públic. En Dídac, al contrari del Demetri, capitaneja el grup dels vuit cellos, sempre amb la Diana asseguda a la seva dreta, submisa, obedient i agraïda.

Quan l’orquestra brama i els espectadors es premen les mans per l’emoció deixant blanca la pell del voltant dels nus dels dits, en aquell moment màgic, la Diana fixa la vista en la fi del pentagrama, desenganxa l’arc de les quatre cordes del violoncel, i passa la pàgina. En Dídac deixa anar aire, la Diana seu i es torna a sumar al fil de l’estrep de l’orquestra. Fins al següent fi de pàgina.

Les violes se situen al centre de l’escenari, en segona bateria. En David, amb la seva viola, seu just davant del director. Fa vora vint anys que la toca. Quan tenia quatre anys i la va començar a tocar li van sortir durícies resseques a la punta dels dits que mai li han marxat.

La viola, les durícies, els assajos, tots els assajos. Quan tots els nens xutaven a rebentar a la plaça major les papereres, ell assajava; quan els nois s’asseien a la mateixa plaça a escopir pellofes de pipes a terra garlant les noies, ell assajava; quan els homes ja tenien les primeres cites al cinema, ell assajava. Ara només pensa a acariciar els mugrons de la Diana amb les seves durícies, compartir els seus repelons. Però mai ha gosat dir-li res.

Ja al final, d’esquerra a dreta, les flautes, els oboès i els clarinets, els fagots, les trompes, trompetes i trombons. La Dolors, quan l’orquestra toca, s’aixeca un xic del seient i es contorneja de forma exagerada amb el seu oboè. Les mànigues del seu vestit es belluguen, majestuoses, amb la música; però això mai atrau en David.

En Dídac, sempre que pot, en fa broma quan desa el violoncel a la funda i surt a fer copes amb en Daniel, el de la percussió. La Dolors epilèptica n’hi diu, quan porta ja engolides tres copes de vi. Moviments que sí que atrauen en Demetri, que embogeix en plena audició i sent com el cor se li desboca i desafina de forma imperceptible pel públic, però no pel Director.

Abans de cada concert, abans que entri el director, la Dolors s’aixeca per afinar el ramat i amb el seu oboè toca un La, amb el qual el concertino afina la seva segona corda. És l’oboè, l’encarregat de donar el to, perquè és l’instrument que, per tècnica, és més capaç de donar un so absolutament estable.

La Dolors no ho és, d’estable: sempre busca a Meeting nois amb les mans com en David, amb el mentó com el David, amb el nas de David, i les durícies del David, i és clar, mai res acaba de funcionar.

Tot seguit el concertino va oferint la seva La a la resta de les cordes: primer els violoncels i contrabaixos, després les violes, després els violins. Només afina la corda La i no la resta, per no molestar i que cada un tingui en el seu instrument una corda perfectament afinada. En Dídac observa rigorosament l’afinació que fa la Diana.

En Daniel resta impassible, tot fitant els companys darrere les seves timbales damunt de la tarima. Situat a la part més posterior, i regnant al centre del teatre, arrepenja les dues maces damunt el seu pit, que vibra amb el brogit de l’afinació dels instruments de vent i corda. A ell no li cal afinar.

En Daniel és ros i de celles espesses, amb els ulls boteruts i clars, baixet i de mare alemanya. Tots els músics creuen que és l’actor-nen de la pel·lícula del timbal de llauna i li tenen por. Mai l’han sentit xisclar. En Daniel només es fa amb en Dídac, surt amb ell, beuen junts i escolta les poca-soltades que brama el cellista. Més d’un cop quan porten ja una ampolla de vi de Can Ràfols ha meditat estampar-li una maça al cap.

El director apareix a l’escenari. Aplaudeix el públic, aplaudeixen els músics. Sosté les mans plegades i inertes damunt la falda, en Demetri. S’aixequen els músics. S’aixeca en Dídac, en David, en Demetri, la Dolors i la Diana. El Daniel ja està dempeus. Estira el coll el públic per poder veure tots els músics. S’asseuen tots. El Demetri es queda dempeus. Es fa el silenci. Algú del públic estossega i rebrega el paper d’un caramel. Fimbreja un mòbil.

Comença el concert.