Maleta tancada amb les dents de la cremallera a punt de l’escissió, has recollit els sabonets de l’hotel i seus a recepció després de tornar la targeta-clau. Falten cinc minuts per que arribi el transfer que t’ha de portar a l’aeroport. Revises les fotografies que t’has fet amb els girasols de Van Gogh, front el Big Ben, el Tower Bridge. Agafes dues regalèssies de la bossa i les aixafes amb els queixals. Fotos enmig de dues cabines de telèfon, menjant un fish and chips. amb el Golden eye, el selfie amb el logo del metro i una casa verda on va viure un dels Monty Python.
Veus que arriba la furgoneta, t’aixeques i arrossegues la maleta que obedient et segueix, amb les rodetes giravoltant cap a la sortida. Baixa el conductor i us trobeu entre mig de les portes automàtiques del vestíbul de l’hotel que no cessen d’obrir-se i tancar-se a dos centímetres de vosaltres. Li entregues el paper de l’agència de viatges que ara apareix ordenadament davant els bitllets de tornada.
- Mmmmmmm…G I N E RRRR – Fa remarcant la R sorda del teu cognom.
- GineR, sí. – Li respons repetint-lo i remarcant-lo tu també. Amb la punta de llengua furtes els trossets rebels de regalèssia de les dents.
La furgoneta és plena de gent que torna de Londres cap a tot arreu i has de seure davant, de copilot, al lloc on de forma pertorbadora hauria de ser el volant. Dius un Hi i un Hola que no té resposta de la resta de passatge que es fan els desentesos; molts miren el mòbil, altres van amb auriculars. Un home gras vestit amb un banyador verd va fent capcinades de son sota un barret de Sherlock Holmes. Capbusses la mà dins la bossa i tornes a endrapar dues regalèssies més. S’engega la furgoneta.
Et sembla que el vehicle avança a l’inrevés, t’atropellarien en tots els carrers. El conductor fa una trucada infructuosa sense resposta. En aquell moment no saps que és la primera trucada de les vint-i-set que farà. Sona Nothing’s gonna stop us now a la ràdio, aquella cançó de la pel·lícula Maniquí. S’atura la cançó però tu la continues cantussejant en silenci per no perdre el fil. El Put your hand in my hand baby don’t ever look back se’t escapa per les comissures dels llavis.Desbloqueges el telèfon i li demanes al Maps quanta estona hi ha fins l’aeroport de Gatwick. Una hora i vint-i-nou minuts. La trucada queda sense rèplica i s’engega el contestador. El conductor deixa anar un caralho. Es reprèn la música, has aconseguit seguir el fil.
- Take it to the good times, see it through the bad times. – Fas amb els llavis premuts.
- Whatever it takes here’s what I’m gonna do. – Fa a ple pulmó fitant-te de reüll.
Deixes enrere els locals de brunch, lunch i drunch. Traspasseu el Tàmesi i el conductor s’adreça al carril dret per tombar, quan posen el verd accelera i es posa davant de la fila dels que anaven recte. Es tomba i es mira tot ufanòs el passatge pel mirallet. Retrucada. Desenrosca una ampolla d’aigua i en fa un glop. Retrucada. Una hora i deu minuts. El conductor fa el primer badall dels vint-i-set que farà.
A la dreta de l’A23 veus com un supermercat enorme engoleix cotxes que aparquen disciplinadament dins les línies. Al mig del vial hi ha un accident, tot de taronges romanen disperses damunt l’asfalt, els de l’ambulància que corren amb la llitera cap els ferits les esquiven o els donen puntades de peu. Les taronges reboten amb les voreres i tornen cap al centre de la carretera com en un pinball. El xòfer s’atura descaradament per veure els ferits i un cop satisfet accelera poc a poc fins que torna a avançar la caravana pel carril bus. El Gallagher entona el Free to be whatever you whatever you say, però s’interromp amb una trucada de so estrident de campanes, el passatger del barret de Sherlock i una senyora es sobresalten i criden. El conductor es discuteix en anglès amb un tal Patrick. Alguna cosa de recollir Spics. S’engeguen. Ell penja sense acomiadar-se’n.
- Que merda de música é essa? – Crida mentre agafa un altre mòbil de la guantera de la porta, el sincronitza driblant un vianant i engega una playlist. Esclata Raphael per tot l’habitacle, ell l’emula- Que pasará que misterio habrá puede ser mi gran noche y al despertar ya mi vida sabrá algo que no conoce.
Fa un glop d’aigua. Obres el maps, una hora justa. Mentre el Raphael s’embolica en lalalas el conductor badalla.
T’obliques a remirar les fotos per distreure’t, ara els girasols et semblen pastosos, el fish and chips oliós i quan amplies la fotografia de les cabines de telèfon t’hi fixes que hi ha anuncis de pepes. Tots els souvenirs et semblen una pèssima idea.
- Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una, y las dos y las tres y desnudos al anochecer nos encontró la luna.
S’atura en un semàfor, obre la finestra i aboca l’aigua de l’ampolla a terra. Et mira somrient, tornes al maps, cinquanta minuts. Engega, remena la guantera i entre papers i un pot de Nivea agafa la capsa de xiclets de nicotina subjectant el volant amb el colze, li cau un a terra però n’agafa un altre. Passeu al costat d’un Wash Car buit. Penses en les regalèssies menjades. T’obsessiones amb les regalèssies, dins el teu estómac revoltades. Una veu femenina del mòbil l’avisa d’una càmera radar. El conductor badalla.
Gires el cap en direcció a un flaix que has vist, veus que és un radar, ell també l’ha vist i colpeja el volant. Agafa una altra ampolleta d’aigua que està a mitges.
- El gato que está triste y azul nunca se olvida que fuiste mía.
Baixa la finestreta, surt aire enrarit i entra aire amb diòxit, entrem en un vial ràpid i els cabells se’t estarrufen a la cara, el passatge protesta, el conductor puja la finestra. Fa un glop d’aigua i s’ajusta el cinturó, es desvia del carril i un cotxe us pita. Notes les regalèssies entravessades a l’estómac. Trenta minuts. El conductor badalla.
No saps que n’ha fet del xiclet de nicotina però ara obre una caixa d’Smints de menta i se’n posa varies a la boca.
- Como yo te amo, como yo te amo, convéncete, nadie te amará.
Es vincla damunt el volant i badalla. S’estira tirant les espatlles cap el seient i badalla. El cotxe fa una nova batzegada. Comences a tenir la certesa que vomitaràs les regalèssies i fins i tot el fish and chips de fa tres dies. Vint minuts.
Esquiveu un sotrac de la carretera, us creueu la mirada amb una noia amb aspecte punk que va en un cotxe en paral·lel al vostre i us somrieu. El conductor puja el volum de la ràdio.
- Resisitiré para seguir viviendo, soportaré los golpes y jamás me rendiré.
Et tombes per mirar-lo i veus que té els ulls tancats. Passen dos segons i segueix amb els ulls tancats. Cinc segons. Crides. La furgoneta fa una sacsejada. La noia punk t’ensenya el dit del cor i protesta sobresaltada. Els passatgers novament protesten sobresaltats. El conductor protesta sobresaltat i es gira i els acusa d’haver-li encomanat la son. Deu minuts.
Arribes a l’aeroport. Baixes i agafes la maleta cercant desesperadament el bany. Passes escopetejada per davant d’un ascensor que arriba provinent de la terminal, els nous turistes treuen el nas per l’aparcament, el xofer s’hi acosta i el grup li entrega un paper, desat darrera els bitllets d’anada, mentre les portes es tanquen i obren indecises al seu voltant.