Aquesta peça es va escriure en ocasió del darrer canvi d’hora. Per qüestions d’estil i activisme antiactualitat el publiquem avui, que considerem que ha passat temps suficient.
Dos cops cada any es canvia l’hora, i dos cops l’any el tema envaeix l’àrea al voltant de la màquina del cafè a les oficines, sobretaules dels familiars i els sopars de duro. I sempre la discussió és la mateixa. Que si l’estalvi energètic, que si així es perden o guanyen hores precioses de sol –segons l’estació– i un munt de grilladures més.
Sovint el tema estrella deriva en què si la conciliació familiar-laboral, que si caldria reformar l’estil de vida nostrat per tal d’adaptar l’horari laboral al mateix que fan servir a altres latituds. I això es diu sense tenir en compte que si seguim el paral·lel veurem que gairebé només aquí fem aquesta burrada d’horari.
Una de les coses que més diverteix és això de la pèrdua –o el guany– d’hores de sol. Ho acostumen a dir persones que es passen el dia garlant i filipicant a Twitter, Facebook i d’altres mitjans electrònics. És obvi que ho fan tancats a casa. O això o porten un petit generador elèctric implantat als genitals, perquè s’han de tenir molt grossos per queixar-se per Internet de no poder aprofitar el sol.
I ja sé que no importa a ningú, però us diré la meva teoria de canvi horari d’estiu a hivern. Amb aquesta presumpta pèrdua horària, provocant que “el sol es pongui més aviat”, potser el missatge que s’està donant és el d’anar a dormir com les gallines. Penseu-hi. Dormiríeu una hora més. I així, tots calladets, no molestaríeu amb la xerrameca. Que esteu molt pesats.
Foto: Jennifer C.