Venjança constant

Vivia amb la por constant de tornar a ser segrestat. Per molta gent poderosa, aquest és un temor ben real, fins i tot per aquells que no estan dins la seva línia de negoci. Però ben poca gent ha estat la víctima més d’una vegada. No era el seu cas. El primer cop va patir per la seva vida. Quan va veure l’home treure’s la màscara i el va reconèixer, va donar per garantit que acabaria amb una bala al front. Sempre havia sabut que hi havia la possibilitat d’acabar mort a trets, ja ho deia la bíblia: viu per l’espasa, mor per l’espasa. Però no l’havia assassinat. S’havia acarnissat amb ell deixant-lo amb diverses costelles i dits trencats. El que més mal li va fer però, va ser perdre un colló. El molt mal parit va despullar-lo mentre era inconscient per la pallissa i, amb un martell d’estovar carn, va esclafar-li l’ou dret. Va recuperar la consciència de cop, cridant com no havia cridat mentre li masegava el cos sentint les rialles del seu torturador. Quan es va calmar, va explicar-li quin seria el futur de la seva relació. Mentre ho feia, va curar-li l’escrot amb coses que va treure d’una farmaciola de campanya.

—He estat soldat des de fa una bona pila d’anys. Primer com a professional a les forces armades del meu país i després com a mercenari a qualsevol exèrcit que tingués prou calés per pagar els meus serveis. He vist morir amics i companys i he venjat sempre les seves morts. És per això que sé que la venjança no proporciona cap mena de satisfacció, ni consol —L’home llença les restes de la farmaciola sense mirar on cauen—. És per això mateix que no et mataré…de moment.

Va explicar-li totes les coses que havia pensat fer-li. Va enumerar totes les parts del cos que li aniria destrossant a cada visita que li fes. El testicle dret havia estat la primera de les moltes parts del cos que pensava mutilar. No va poder evitar plorar, atemorit. La primera vegada que havia tingut una pistola apuntant-lo tenia només disset anys i no havia passat ni la meitat de la por que havia experimentat mentre el torturador li explicava els horrors que pensava regalar-li. I l’home havia estat fidel a la seva paraula. En els següents segrestos havia perdut: el lòbul de l’orella esquerra, el mugró dret, el dit petit del peu dret, bona part del prepuci i una clapa de cuir cabellut de la mida d’una capsa de mistos. Havia fet treure tots els miralls de la fortalesa a la qual s’havia traslladat; no suportava veure el rostre envellit que li retornava la mirada, atemorit, des de l’altra banda, com si esperés veure la cara del seu depredador reflectida, com a una pel·lícula de terror.

Si hagués pogut, hauria desaparegut. Però sabia que no li serviria de res. El mugró se’l va arrencar amb unes tenalles rovellades, dins d’una cabana de pesca prop del seu hotel a Filipines. Gairebé ningú sabia on era i encara se li feia impossible creure com l’havia pogut trobar. Però ho havia fet. Cada cop que el segrestava, pujava la recompensa que havia posat sobre el seu cap, però no servia de res. Els assassins que contractava apareixien morts o li retornaven els diners declarant que no eren capaços de finalitzar el negoci. Cada cop bevia més. Cada cop es drogava més; amb drogues legals i de les que ell mateix distribuïa. Cada cop tenia més desig d’acabar amb tot, buidar un pot de píndoles i baixar-les totes a glopades de conyac. Però no volia morir sense haver pelat al fill de puta que el torturava. El seu odi era superior a la seva por i el mantenia viu. Gastant, en mesures de seguretat i efectius, diners que cada cop li costaven més de guanyar per culpa de la seva pèssima reputació que cada incident empetitia més. Cada cop li costava més sortir de la casa forta que havia muntat. Un exèrcit el protegia, dia i nit, de qualsevol amenaça. I les comptades vegades que sortia, duia un seguici digne d’un cap d’estat. Així i tot, sortides necessàries com la d’avui, el feien passar la nit en blanc per molt drogat i borratxo que acabés. Però havia de negociar ell mateix el nou contracte amb els colombians, demostrar-los que no estava espantat de seguir al capdavant del negoci. Per molt que fos mentida.

La porta del cotxe es va obrir i la figura enorme del seu guardaespatlles li va fer ombra sota el llum dels fluorescents de l’aparcament. Sabia que l’Edgar no el deixaria sortir del vehicle sense haver comprovat que no hi hagués ningú prop d’ells, però una esgarrifança li va recórrer l’espinada mentre treia el peu. No havia acabat de sortir quan va sentir el soroll; una mena de xiulet contingut, com una serp avisant per atacar. El cap va començar a emboirar-se-li de seguida i mentre perdia la consciència i veia al seu guardaespatlles caure rodó davant seu, va desitjar que l’atac fos d’un dels seus adversaris, algú qui no dubtaria a matar-lo immediatament. La punxada al bíceps el va despertar. El segrestador havia fet servir diverses vegades la mateixa tècnica per mantenir-lo alerta i ja reconeixia la rutina.

—Hola. Et recordes de mi? —va dir amb to burleta el torturador.

No va contestar. En el decurs de les seves sessions, havia provat tota mena d’arguments: diners, poder, amenaces, súpliques, crits incoherents, plors… Res no havia funcionat i se sentia massa cansat per provar res de nou.

—No dius res? —digué mentre anava posant bales a un carregador— Potser ja m’has dit tot el que m’havies de dir?

—Res del que et digui et farà alliberar-me.

—Alliberar-te? Fa gràcia que facis servir aquesta paraula. Que vols dir amb alliberar-te? Deixar-te anar sense regalar-te les meves atencions? O acabar d’un cop amb aquesta venjança episòdica?

No pot evitar que el pensament de rebre l’alliberament en la forma d’un tret al cap li provoqui un atac d’esperança. La part que manté despert el seu odi dins la seva ment, la que vol seguir viva per aconseguir venjar-se, perd cada cop més força, erosionada per l’esgotament i la vergonya.

—Sí. Et veig malament. Queda entre poc i res de l’home que vas ser. Potser sí que hi ha una cosa que pots dir i que em faria alliberar-te. Pots demanar-me perdó.

—Perdó?

—Sí —L’home introdueix el carregador a la pistola que hi ha al seu costat i fa córrer el passador—. Demana’m perdó per haver mort al meu fill i acabo amb el teu patiment.

Amb la pistola a un pam del seu front, s’aturà a pensar. Tancat en el seu propi dolor i angoixa, havia oblidat completament per quin motiu l’home el segrestava i torturava. La violència que rebia li semblava resultat directe de la violència que ja havia rebut i no pensava en res més que en provar d’evitar rebre’n més. No s’havia aturat a pensar ni un instant, des de feia mesos, en els motius pels quals estava sent tan durament castigat. Li vingué tot al cap d’una revolada. I els records van disparar-li encara més l’esperança. I tant que es penedia d’haver mort al noi. Si més no per tota la merda que li havia caigut al damunt.

—Em sap greu —va deixar anar amb un filet de veu—. No hauria d’haver mort mai el teu nano. Era jove i inexpert. Hagués estat millor prendre’l de la mà i incorporar-lo al meu negoci que tractar-lo com si no fos ningú.

L’home se’l mira en silenci força estona. Fins que la mà que tan fermament havia subjectat la pistola comença a tremolar.

—Et demano perdó de tot cor —diu amb la veu més ferma—. Ara veig que em feia falta aprendre aquesta lliçó i estic preparat per pagar el preu darrer pel deute que vaig contraure amb tu.

La pistola cau fins al costat de l’home mentre es tapa la cara amb la mà lliure. Durant uns minuts, ningú diu res mentre ambdós ploren. Només els sanglots del pare se senten. Finalment, amb un darrer sospir, l’home s’eixugà els ulls amb la màniga.

—T’ho agraeixo. No pensava que mai et sentiria demanar perdó —Aixeca un dit abans de seguir parlant—. Has estat sincer? No ho has dit solament perquè deixi de torturar-te?

—És clar que no.

—Molt bé, doncs. Com ho vols fer? Vols et dispari al cap? Al cor? De cara? Vols fer-ho tu mateix?

—Sí —Gairebé cau de la cadira per l’emoció—. M’agradaria que m’ho deixessis fer a mi.

L’home fa que sí amb el cap mentre comença a recollir les seves coses. Quan ho té tot dins la motxilla, treu un revòlver de la part de darrere dels seus pantalons. Buida les bales sobre la taula, deixant-ne una de sola i deixa l’arma al costat.

—Ara et deixaré anar una mà perquè puguis fer la feina. Esperaré fora fins a sentir el tret.

Li deixà anar una de les manilles i, saludant-lo amb la mà, el deixà sol. Va arrossegar la cadira on s’estava fins a la taula i amb la mà que tenia lliure, va prendre la pistola, va obrir el tambor i, aguantant-la amb les cames, va posar-hi dins la bala. Va tancar l’arma, va amartellar-la i va quedar-se quiet, pensant si no seria bona idea provar de matar al mal parit. Va adonar-se que hauria estat inútil; segur que l’estava esperant i no aconseguiria més que tornar a la rutina de tortures i humiliació. A més, va descobrir que no volia. Estava massa cansat i ara tenia la possibilitat d’acabar tal com havia viscut, sense dependre de ningú. Es va endur el canó a la boca i se’l va recolzar al cel del paladar. Amb una darrera esgarrifança, va prémer el gallet. Res no va passar. Va tornar a amartellar l’arma i disparar amb els mateixos resultats diverses vegades. Fins que va adonar-se que algú reia. El seu torturador va aparèixer per la porta, aplaudint divertit.

—De debò et pensaves que amb aquesta merda de disculpa et salvaries?

El venjador constant va treure una navalla de la butxaca dels pantalons i la va desplegar. Va ventar-li dos cops de puny per estabornir-lo i sense donar-li temps a reaccionar li va fer un tall a la cara.

—Ens veiem —va dir mentre embolicava el nas en un mocador i se’l guardava junt amb la navalla —… ben aviat!