El dejú és una pràctica estesa per tot el món. Hi ha comunitats, religioses o no, que el practiquen de forma periòdica. Jo, ara mateix mentre escric això, m’embarco en les darreres hores d’un dels meus dejuns anuals.
Recentment he vist algun article que en comenta els beneficis, si es fa de forma controlada i amb seguretat. En no ingerir ni aigua ni menjar, el cos s’activa d’una manera per a la conservació, i es desactiva d’una altra manera per no malgastar energia. És un sotrac que, de tant en tant i sempre, repeteixo, amb seguretat, ens desperta.
Quan una persona dejuna durant hores, el cervell modifica el funcionament per reduir el consum de glucosa. I arriba un moment en què el pensament s’alenteix, i entra en una fase mig letàrgica. El pensament canvia de forma, i ens fa més receptius a segons quines subtileses. S’esdevé un lleuger estat modificat de consciència.
I sí, és una aturada forçosa –i en algun cas, forçada. En aquesta civilització occidental nostrada, estem arribant a un nivell exagerat d’acceleració.
Tot i tothom està accelerat. Programaris de xarxes socials i relacions personals i humanes. Tot per missatgeria instantània. La immediatesa d’una necessitat pròpia es transforma en una demanda que l’altre ha de satisfer de forma igualment immediata. Però l’altre té la seva vida, i potser està d’excursió, o no té el telèfon a mà. O directament està al lavabo, maleint el fet d’haver-se’l deixat a la taula del menjador.
Tot és immediat. Allaus de brunzits o xiulets, reclamant la nostra atenció cada pocs segons. Missatges de feina en hores de lleure. I no només missatgeria, sinó demandes d’adhesió total, a ultrança, a punts e vista personals, que es responen amb agressivitat quan algú ens diu que no. O directament l’insult i el linxament públic, quan l’altre no està d’acord al 100%.
Mala llet gratuïta. I la mala llet gratuïta és bastant més perjudicial per a les persones que, per exemple la llet de vaca acabada de munyir. La crua no, la que et beus un cop bullida. De fet, la nata que en surt, amb un polsim de sucre, o de mel, és un dels millors plaers terrenals.
Aquesta mala llet, derivada en odi gratuït, va causar estralls, en causa i en causarà, en diferents societats i grups. Que una cosa és la falsedat de l’amor happy, lleuger, banal i buit de significat, i una altra de diferent és dedicar-se a atacar a l’altre perquè sí.
Com deia, fer dejú un dia ens força a aturar-nos, i a pensar. Pensar què fem i per què ho fem. I podem reblar el clau, si ens esforcem a esbrinar si el que fem és correcte o no. Fer aquestes coses és una bona idea. Forçant-nos a parar, evitem actuar per inèrcia, sense objectiu, «perquè sempre ho hem fet així». Que a vegades va bé, però a vegades hi ha pràctiques que necessiten revisar-se.
En fi, que ja fa unes hores que hi sóc, i malgrat que jo trobo lògica al meu tren de pensament, vosaltres no el sabeu, i potser us sembla que desvariejo. Però jo us animo a, de tant en tant, dejunar. Encara que sigui un dejú d’informació, en especial aquella informació buida i inútil, fabricada per mantenir drogada a l’audiència i aconseguir publicitat.
Dejú de la demanda d’atenció immediata dels missatgets. Dejú seriós de menjar i aigua, sempre amb seguretat i control –i oblideu-vos dels enganyabobos de les dietes de dejú intermitent, parlo d’un o dos dies l’any–, per despertar el cos i la ment.
A veure si, despertant encara que sigui un dia, cada cop més gent s’adona que l’odi gratuït només causa destrucció, i que basar la vida en la destrucció no és un bon pla. Que viure a favor de construir i aportar és molt més edificant i beneficiós –hi ha estudis i papers científics que demostren que fins i tot va bé pel cutis, busqueu-los–, que no pas destinar el temps a malbaratar-ho tot, així perquè sí.
De moment, jo vaig a prendre’m un gaspatxo a la vostra salut, i per la vida mateixa.